Veus sense paraules

A un recent vídeo del diumenge, es comentava que certes músiques populars prescindeixen de la lletra com a eina d'expressió artística i es concentraven en la música. El pop i el rock poden prescindir de lletra i ser només música. Però el cas és que d'aquesta manera no acostumen a ser gaire populars. Ens abstindrem de preguntar perquè, de moment.

La música instrumental és ampliament coneguda a l'àmbit de la música electrònica i en ambients que vorejen el jazz, el folk o el rock progressiu. Això podria fer-nos pensar que la veu estava exclosa de la música instrumental, que la veu humana és una mera emissora de paraules. I no.

Us oferim, a continuació alguns exemples notables en que la veu té un paper instrumental, purament musical. Es tracta d'una possible exposició per biblioteques i les seves webs, facebooks, etc. Les veus desertores de les paraules.

Podríem parlar de l'scat, aquesta tècnica clàssica al jazz, que consisteix en improvisar fent imitació d'alguns sons instrumentals, sempre sense sentit: scat-i-bebop-doowi-bop...!. Aquí teniu un exemple d'scat meravellós. Ella Fitzgerald, cantant How High the Moon. A partir del minut 1:30 comença el seu viatge més enllà de les paraules.

Normalment l'scat té el paper d'un solo dins la cançó. Està emmarcat dins un context textual, literari. Així que, malgrat ser un punt de partida, no és el punt d'arribada d'aquest post.

També podríem parlar del beat box, aquest tècnica que consisteix en simular percussions i motius rítmics amb la veu. Hi ha exemples notables.



Malgrat tot, tampoc és un punt d'arribada per aquest post, ja que la veu intenta simular altres instruments, adoptant una mera facultat imitativa.

Busquem veus que explotin les condicions naturals de la veu sense remissió a cap altre instrument o a cap text. Val la pena, per tant, oferir cinc cales, cinc ancoratges bàsics per aquesta funció inusual de la veu dins la música popular.

1) The great gig in the sky. Pink Floyd

El mític tema de Pink Floyd pertany a un dels discos més famosos de la història del rock: The Dark Side of the Moon (1973), un àlbum bàsic a una biblioteca pública. La peça té un títol que pot ser orientatiu, però és només un títol. Al disco original la vocalista era Clare Torry, una llegenda desconeguda. Teniu una entrevista sobre aquesta mítica grabació aquí. Els altres membres de Pink Floyd comenten també aquest enregistrament aquí. Aquesta és la versió original de Clare Torry:



Avui en dia, als directes de Pink Floyd, el tema incorpora tres cantants que, seguint la primera decissió compositiva, no han d'omplir-ho tot de lletra. Veus per tancar els ulls:




2) Iva Bittova!

Iva Bittova és una música txeca gairebé desconeguda als cercles populars. És, no obstant, un autèntic mite de la frescor vocal i la originalitat folklòrica. Actriu, violinista, compositora, escriptora... Ha gravat més d'una vintena de discs amb tota mena de compositors d'avantguarda com Fred Frith. La seva estètica vocal la fa un clar exponent de la veu instrumental. Mireu, per exemple, aquest vídeo on les paraules (escasses) estan al servei d'una altra cosa.



Les seves actuacions són viscerals, festives, entregades. Podeu escoltar-la a Spotify. De fet, s'ha inclós dintre del playlist Discovery! que està nodrint la Biblioteca Vapor Vell. Una artista natural que no gaudirà mai del suport comercial estàndard, però que podria tenir una acceptació entusiasta: carn de difusió a la biblioteca pública.


3) Trolololo. Eduard Khil

És un tema de l'any 66, composat i interpretat pel bariton rus Eduard Khil, que encara és viu. La seva estètica curiosa està generant el fenomen de seguiment freaky que ja és clàssic a Internet, una imparable propagació viral de mail-orella. Independentment d'això, és un exemple clar de veu que canta i canta i canta sense més remissió que la melodia i les emocions que suscita. La música de dutxa és un gènere fecund, possible. Sombla una broma, però anar transformant les emocions en un cant és un exercici artístic i estètic preciós.



Qui xiula o taral·leja distreta i inconscientment s'acosta, per uns moments, als orígens de la música.

4) Homenatge a Chicho Sánchez Ferlosio. Alberto Pérez

Al famòs disc de La Mandràgora hi havia tres cantants. Joaquín Sabina es va erigir amb el temps en el cantautor més popular d'Espanya. El gran Javier Krahe ha conservat la seva pícara i desenganyada artesania compositiva, té la consideració de millor lletrista del castellà i manté un cercle fidel de seguidors. El tercer, Alberto Pérez, ha passat desapercebut per gairebé tothom. I això que ell interpretava això i així! Es tracta d'un dels millors vocalistes espanyols. El seu virtuosisme vocal, unit a una estètica lúdica de la música, l'han portat a desenvolupar un estil molt original entre la rítmica, l'scat i la interpolació de paraules fora de context. La seva gràcia instrumental és admirable. Mireu-lo aquí:




5) Moonchild. John Zorn

Qui canta és Mike Patton, un dels millors cantants de la història del rock, i qui ha fet del seu instrument un recurs d'exploració sense límits. Vam parlarr d'ell fa un temps, al final d'una sèrie ben estranya. Aventurer nat, les seves investigacions són una mostra del que la veu humana pot donar de sí. A tots els seus projectes la veu actua com un instrument més, destacant per la seva personalitat abrassiva. Però potser és en aquest projecte de John Zorn on la seva exhibició va arribar als límits (pel moment). Tres músics -baix, bateria, veu- interpretant de forma orgànica, quasi ritual. La veu no diu una sola paraula, només articula sons anteriors (o posteriors o laterals) a cap llenguatge. El projecte constava de tres discos i es presentava en directe així:




Això és només un primer tast del que la veu humana, quan adopta la seva funció instrumental, pot donar de si. Donat que aquest és un bloc cooperatiu, que es nodreix de la col·laboració entre els bibliotecaris musicals d'arreu, confiem en que aquesta temptativa us suggereixi diferents peces de música popular i diferents intèrprets que es puguin encabir en aquesta sèrie. Esperem les vostres aportacions!

El vídeo del diumenge: Boys Town Gang - Can't take my eyes off you

Aquest cap de setmana es celebra el Dia de l’Orgull Gay. Celebració que mai he sabut com prendre-me-la.
Sóc gai, però no estic orgullós de ser-ho. Com tampoc ho estic de ser moreno o de tenir els ulls clars. És una situació que gaudeixo, però que no ha depès de mi i per tant no en puc estar orgullós.
L’enllaç a la Wikipèdia ens explica el terme “orgull” i ens aclareix alguna cosa (llegiu el segon paràgraf).

Ah, ok: no es tracta d’estar orgullós de ser gai, sinó d’estar orgullós de ser gai i de no haver-se’n d’amagar!

Tot i que les manis i marxes que es fan el Dia de l’Orgull reivindiquen públicament la tolerància i la igualtat de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals, de vegades, si no me n’avergonyeixo, si que m’inquieten: que tinc a veure jo amb aquella imatge, aquell estereotip, dels que es vesteixen amb els plomalls més acolorits, els brillants més estridents, la licra més ajustada o el cuir més bast? És aquesta la imatge de normalitat que busco?

No ho sé... Ja us he dit que es una celebració que visc amb contrarietat.

Sigui com sigui. El Dia de l’Orgull em dóna l’excusa perfecta per posar-vos un vídeo que fa temps que gaudeixo amb la complicitat d’en Wilkins.

La cançó és Can’t take my eyes off you, si busqueu a l’Allmusic trobareu qui és el compositor... però el que a mi m’interessa és la versió que en van fer els Boys Town Gang, un grup disco vuitantero, convertint-la en un hit gai.

Res, la cosa no té més: la cançó mola i s’enganxa i els nois fan una gràcia tremenda.

Només volia afegir que si jo no hagués estat musictecari, m’hauria agradat molt ser un dels nois dels vídeo, tan sexys ells i que ballen amb tanta soltura. I tot i que ho dic de passada i com qui no vol la cosa, vull que sapigueu que estic orgullós de poder-ho dir i de no avergonyir-me!
: )



Aquest vídeo no és el millor: en teniu un altre... però no me'l deixa insertar. El podeu mirar si punxeu aquí!

Música local i Festival PopArb

A les biblioteques públiques que conec el pop-rock és un gran calaix desastre: tot hi té cabuda. I si busques alguna cosa, tira-t’hi de cap i remena a veure què trobes. Les eines que tenim per recuperar la música, pròpies de quan la biblioteca encara funcionava amb fitxetes manuals de paper... deixen força que desitjar (proveu de buscar country, punk, grunge, o pop català...).

Avui en dia amb prou feines és separa pop-rock nacional (i que cadascú li doni la dimensió que vulgui al terme “nacional”) del calaix de pop-rock general. Que jo sàpiga només Fort Pienc, Vapor Vell i la biblioteca de Sant Sadurní d’Anoia tenen aquesta distinció. Pot ser?
Separar música pop-rock internacional de música pop-rock nacional: no és una separació per gènere... però facilita l’accés de l’usuari a la música. I dóna un toc d’entitat a la música que es fa aquí. La lògica comercial de qualsevol botiga de música, així ho veu i sembla que els hi funciona.

I per filar més prim i complicar encara més les coses: la música local hauria de tenir un racó a la col·lecció de cada biblioteca. Música local de la nostra ciutat o municipi, comarca, àrea metropolitana... o el que sigui. Música fet pels artistes d’aquí (cantin en l’idioma que cantin). Músics que no acostumen a estar a la llista dels més venuts, ni dels més punxats ni dels més descarregats. I en canvi, que tenen un públic nombrós i fidel.

Les biblioteques hauríem de reservar una part del nostre pressupost i espai per a la música més propera. En alguna altra ocasió ja us ho vaig dir i ho repeteixo: si tenim tan assumides dels col·leccions locals “generals” a les biblioteques... per què no incloem, d’una vegada, la música?

A banda de destinar diners, espai i temps (qui en tingui) a la música local, caldrà també difondre-la. Com es faci, un altre cop dependrà de les ganes, habilitats i imaginació de cadascun de nosaltres.

El Festival PopArb ens dóna una excusa perfecta per fer-ho!
Des de 2005, aquest festival de petit format, cita els seguidors de la música pop catalana a Arbúcies durant un cap de setmana.
Aquest cop serà els dies 25 i 26 de juny i actuaran Rosa Luxemburg, Els Amics de les Arts, Joan Colomo, Delafé y las Flores Azules, tarántula, Standstill, Dorian, Mendetz, Fred i Son, Maria Rodés, Sedaiós, Roger Mas, Al brigada, Sanjosex, nímic, Mishima, Mujeres, The Pinker Tones...

Cliqueu a la imatge d'aquí sota i accedireu al playlist de l'Spotify d'alguns dels grups que actuen al Festival. Si no teniu accés a Spotify, aneu a la web del PopArb i a l'enllaç "cartell" podeu trobar la noticia de cada grup, un vídeo i l'enllaç al seu Myspace.

Va, musictecaris creatius, penseu una mica i segur que podeu trobar la manera de relacionar el que passa al vostre voltant (PopArb, altres festivals d’estiu, festes majors... els que sigui) per relacionar-los amb la música que tenim, o estaria bé que tinguéssim, a les nostres bibliteques.

Per Sant Joan

L'AMPLI, el bloc musictecari, vol desitjar una bona revetlla a tots els curiosos que feu una ullada a les informacions que anem publicant i a tots els que col·laboreu en aquesta espai cooperatiu. La nostra manera de fer-ho no és diferent d'ell:



És el costum del afeccionats a la música, compartir-la. Abans es feia gravant cintes de casset, sempre intencionadament, sempre rumiades, sempre tractant d'expressar sentiments a través de les cançons dels nostres artistes favorits. Ara tenim altres sistemes. El que sembla imposar-se és el playlist.

De manera que us volem desitjar un bon Sant Joan, un bon estiu astronòmic, amb un parell de de cançons festives clàssiques. Salut!

Fiesta. Joan Manel Serrat

Una de les més belles cançons de festa. Podria no ser Sant Joan i servir per qualsevol festa d'apoteosi popular. Podria ser d'aquí o d'allà:

La lletra és senzilla, descriptiva, inoblidable:

Gloria a Dios en las alturas,
recogieron las basuras
de mi calle, ayer a oscuras
y hoy sembrada de bombillas.

Y colgaron de un cordel
de esquina a esquina un cartel
y banderas de papel
lilas, rojas y amarillas.

Y al darles el sol la espalda
revolotean las faldas
bajo un manto de guirnaldas
para que el cielo no vea,

en la noche de San Juan,
cómo comparten su pan,
su mujer y su galán,
gentes de cien mil raleas.

Apurad
que allí os espero si queréis venir
pues cae la noche y ya se van
nuestras miserias a dormir.

Vamos subiendo la cuesta
que arriba mi calle
se vistió de fiesta.

Hoy el noble y el villano,
el prohombre y el gusano
bailan y se dan la mano
sin importarles la facha.

Juntos los encuentra el sol
a la sombra de un farol
empapados en alcohol
magreando a una muchacha.

Y con la resaca a cuestas
vuelve el pobre a su pobreza,
vuelve el rico a su riqueza
y el señor cura a sus misas.

Se despertó el bien y el mal
la zorra pobre al portal
la zorra rica al rosal
y el avaro a las divisas.

Se acabó,
que el sol nos dice que llegó el final.
Por una noche se olvidó
que cada uno es cada cual.

Vamos bajando la cuesta
que arriba en mi calle
se acabó la fiesta.

I aquí, si voleu, una interpretació multitudinària i en directe d'aquesta peça:




Nit de Sant Joan. Jaume Sisa

Aquesta cançó, d'instrumentació entre clàssica i sintètica, és per molts la més memorable de quantes tenen com a tema aquesta festa. Tremolosa i sommiadora, reuneix bona part de l'estètica del seu creador. Dagoll Dagom l'està interpretant encara al músical homònim. Sona així:

I aquí va la lletra, part de la tradició oral local:

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol. (Bis)
Farem lentes rodones encerclant el foc. (Bis)

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames... (4 vegades)

Que tingueu una excel·lent revetlla, sensible i ben acompanyada. La nit serà breu, així que en qualsevol moment pot sortir el sol.
Salut!

Creuant el pont: el so d'Istanbul

İstanbul Boğazı'nın uzaydan görünümü

existeixen les fronteres musicals?

Istanbul és Europa i és Àsia, 15 milions d'ànimes amunt i avall, en una riuada que flueix dia i nit pels seus carrers, pel Corn d'Or, pel Bòsfor. La megalòpolis de la Mediterrània per excel·lència, un emplaçament geogràfic amb una bellesa especial on conflueixen tal quantitat d'elements humans i culturals, antics i moderns, orientals i occidentals que, just avui, apareix com una ciutat clau: un espai de trobada i convivència entre dos mons en progressiu distanciament on el Pont ho significa gairebé tot.

Boğaziçi Köprüsü

Una gran ciutat, però també una Gran Ciutat de la Música

Mercan Dada Ab -I -Hayat

El documental que proposem avui és un treball magnífic en molts sentits: el cinematogràfic, perquè és una realització molt fresca i acurada que manté l'atenció constantment ; el social perquè suposa una contribució extraordinària a l'aproximació entre les persones i el musical perquè ... ja ho veureu, conté una banda sonora extraordinària, la diversitat i la qualitat és impressionant i molt sorprenent per a qui -com jo fins fa molt poc- mai hi havia parat prou atenció.

Crossing the Bridge: the sound of Istanbul
un film de Fatih Akin, 2005, 90 min.

Sinopsi: Mentre componia la banda sonora de "Contra la paret" a Istanbul, Alexander Hacke, membre de la banda avantguardista alemanya "Einstürzende Neubauten" durant més de 20 anys, va descobrir la ciutat i la seva música. Es va proposar capturar la diversitat musical d'Istanbul perquè se sentís a Occident, des dels sons electrònics més moderns, passant pel rock i l'hip-hop, fins a la música àrab més clàssica. Fatih Akin, el director de "Contra la paret", el va acompanyar al seu recorregut amb la seva càmera i va filmar l'escena musical d'una ciutat els habitants de la qual estimen la música. La base d'Alexander Hacke va ser el venerable Büyük Londra Oteli (Gran Hotel de Londres) al barri de Beyoglu, potser el punt més europeu de Turquia. A partir d'allà, va recórrer un món estrany, contradictori, seductor i ple de vida, recollint impressions i enregistraments, empès pel fort corrent d'aquesta enorme i multifacética ciutat. Però no existeix la banda sonora ni la pel·lícula que faci justícia a la diversitat i la força que generen les impressions visuals i musicals d'aquesta ciutat.

Aquí podeu veure en streaming  la versió subtitulada en espanyol:

Crossing The Bridge The Sound Of Istanbul (2005) Subtitulado from fonsso on Vimeo.

Aquest post és la continuació del dedicat a la música mediterrània i el seu epíleg: una reflexió sobre els pre-judicis culturals (habitualment fonamentats en el desconeixement i la categorització del món a base de tòpics superficials), un agraïment a internet per possibilitar la comunicació entre gent allunyada, així com l'accés a músiques a les que abans difícilment s'hi podia accedir i, finalment, una apologia de la civilització mediterrània.

Us proposem obrir les portes a tot un univers musical per descobrir; aquesta vegada es tracta d'una inversió de 90 minuts que passen volant, diversió garantida.

.

Perifèric: música electrònica més biblioteca

Aquest dijous i divendres tindrà lloc a la Biblioteca Plaça d'Europa de l'Hospitalet un cicle d'activitats ben interessant que avui us presentem a l'AMPLI.

La nova biblioteca, situada molt a prop d'on té lloc des de fa uns anys el Sónar, aprofita aquesta proximitat física i temporal amb el veterà festival per oferir una programació d'activitats que lluita pel lloable objectiu d'agermanar música, biblioteca pública, pedagogia i gustos del públic. Un objectiu tan lloable com definitori de la perspectiva des de la qual hem de gestionar la música a la biblioteca. Un objectiu tan definitori com sovint considerat de segona. Un hurra! per les biblioteques, institucions diverses i persones que creuen de totes totes que la música també és cultura.

Xerrades sobre la història de la música electrònica i tecnologia musical, sessions de DJ, un taller virtual de DJ i una exposició seran els plats principals del Perifèric, un projecte innovador i inèdit al qual desitgem llarga vida.

Programació Perifèric

SIS-Bibliografia selectiva de novetats discogràfiques JUNY 2010

La Subdirecció General de Biblioteques del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya ha publicat la Bibliografia Selectiva de Novetats, número 75 (juny de 2010). La Guia inclou també la selecció de Gravacions musicals feta pel Grup de Treball de Música: la Sara Guasteví, la Núria Basagañas i la Marta Bramon.

Aprofitant les possibilitats que, com ja hem analitzat en aquest mateix bloc, ens brinda l'Spotify us proposo algunes playlists per descobrir i gaudir d'aquestes noves propostes musicals per a les biblioteques:

M0. Músiques tradicionals i nacionals

M1. Jazz i blues

M2. Rock, Pop, Hip Hop, Metal, Electrònica ...

M7. Música per a infants

La cantant portuguesa Dulce Pontes interpreta Júlia Galdéria -una revisió del músic Carlos Ponte a partir del fado Júlia Florista-, inclòs en el seu nou disc Momentos (Galileo, 2010). Un dels discs recomanats a la discografia selectiva del juny de 2010.

El vídeo del diumenge: Kill the guy with the ball

L'ocell ha tornat a cantar aquest matí, a les 6:10. Ell què sap quina cosa és un diumenge. El cant t'acompanya quasi humanament. Bon dia, piolín. La seva innocència et sembla preciosa i decideixes escoltar-lo amb atenció.

Immòvil, al llit, segueixes les seves curioses variacions. Allarga una frase, l'interromp abruptament, tempteja diferents notes. No facis literatura: no està buscant, troba. Sovint sembla que hi hagi més d'un ocell.

El grabes:

El sol és el mateix pet tots dos: una bendició. Així que, animat, també comences a cantussejar distretament. No hi ha lletra en això que cantes, i ho trobes natural. Saps que la majoria de la música no està lligada a paraules, ni a cap predeterminació. És l'insondable música instrumental, expulsada dels àmbits majoritaris del pop i del rock. Només alguns casos particulars, i la música electrònica, sovint exploradora.

L'ocell és instrumental. Quina frase més imperfecta. Però aquest matí ja et serveix per aventurar-te a una altra perspectiva musical. La hipòtesi d'una història de la música popular sense cantants. Una música que expressés sense orientació verbal.

Busques al teu cap algun intercessor, algú que hagi decidit tancar la boca (malgrat que sabria obrir-la) i preocupar-se de la emoció musical per sí mateixa. El trobes: és ell. Un virtuòs de la guitarra, habilitat que potser ha enfosquit un fet palmari: els seus àlbums sempre amaguen joies compositives.

El vídeo no té res de l'altre món, ni cal. La música és més que suficient, et convé recordar-ho. Només és gent tocant, desertors de les paraules. Té tres parts:

1) Improvisació orquestral: Entra l'orquestra, en ple trerrabastall percussiu. Després ell, dirigint com ho faria l'ocellet si l'obeís el món. Des del principi perceps el sentit lúdic i intens de la seva música.

2) Al minut 3:01 entra Kill the Guy with The Ball, i descobreixes ritmes i mètriques inutilitzades al pop i al rock durant dècades, però que són una festa, una festa rítmica.

3) Al minut 4:40 comença una altra festa: harmònica. Es diu The God Eaters. Relaxada i melòdica. Original. Sense gènere! Hi ha mil escales, mil colors harmònics, al món sonor. Ell les va explorant amb curiositat, com un nen-ocell de fusta, electricitat i sensibilitat. Què et fa sentir aquesta música que no et diu el que has de sentir?

Han estat 6 minuts 38 segons. I ara creus estar en silenci. Però no. Només és que no hi ha paraules.

Però la muntanya és plena de vida bullent. Un escenari sonor. La multiplicitat i varietat del món són una evidència. Tot suma (mamífers, ovípars, mecanismes) dins l'orquestra viva. L'obra ha començat avui a les 6:10, amb aquest petit ocell de diumenge. Calles, per sentir-la.

La Discoteca d'Ampli, LIII: Salmaia, a la manera mediterrània

.

bahia de Göçek, la mar Egea

Tal vegada és un tòpic, però hi ha part de veritat: el poder cultural i mediàtic de la música anglòfona és tan gran, que moltes vegades eclipsa injustament fins i tot la que ens és més pròpia ... o propera. En tot cas, un no és partidari de les exclusions sinó més aviat de les sumes, tot és susceptible d'enriquir-nos en un o altre sentit. En qualsevol gènere musical o àrea geogràfica podem trobar músiques que ens poden donar molt plaer. Llàstima de tants pre-judicis estètics i culturals que ens priven d'experimentar sensacions desconegudes.

Coneixem la nostra música?, realment la valorem? quins són els nostres fonaments musicals? ... personalment adoro el pop anglès, la psicodèlia, el blues del Delta i de Chicago, el jazz en les seves múltiples expressions, que dir del R&B, el funk, la música caribenya i antillana, la història sencera del Rock !!! ... però la passió per tota aquest música profunda i divertida, enrrollada i meravellosa, no m'ha tancat els sentits a ni el cor a altres músiques, algunes més difícils (música clàssica de la India) i altres més immediates (amor físic, la cançó de l'estiu ...) ; potser per això des de petit, sempre he vibrat i m'he emocionat absoluta i bojament amb infinitat de músiques que m'activen un altre tipus de connexions sensibles i que, amb el temps, he comprovat que, efectivament, tenen una cosa en comú: la matriu mediterrània. I una cosa que sempre m'ha semblat absurda és la mútua negació que alguns troben entre ambdós mons musicals, simplement absurda.

Apreciacions subjectives apart ... existeix tal cosa? es pot parlar de música mediterrània?
... jo crec que sí, de la mateixa manera que es pot parlar de música afroamericana quan volem encabir el blues, el jazz, el R&B etc. D'alguna manera, intentem trobar aquell antecessor del qual provenen una espectacular diversitat de balls, d'instruments de corda i percussió, de melodies i tonades, de ritmes i sonoritats... aquells factors comuns que, a poc que escoltem, es fan evidents de seguida.
El flamenc, la canzone, el ρεμπέτικο ... músiques que van i venen d'una a l'altra banda de la mar del mig de la terra, com àmfores plenes de vi o d'oli, dins vaixells fenicis.
Músiques amb gust a ρετσίνα i a pa amb oli , músiques amb forma de xiprer, amb color de cal i buguenvíl·lea, amb l'olor dels ports que vas deixant enrere ...

capvespre a Μεγίστη, la mar Egea

Si, definitivament, la música mediterrània existeix malgrat que molt poques vegades ha estat treballada i promocionada pel màrqueting de les multinacionals discogràfiques. Algú ha decidit que aquesta música no interessa als joves perquè és música local, no pas música "universal" de consum massiu i internacional, territori ocupat tradicionalment en ampla majoria per artistes angloamericans. Realment són tan bons com per ocupar el 80% dels mass media? ...

Així, en bona part per causa d'aquest ... control amb una certa ferum colonial, artistes enormes com Roberto Murolo (Nàpols), Γιώργος Νταλάρας [Iorgos Dalaras] (Grècia) o Mercan Dede (Turquia) o Rabih Abou-Khalil (Líban) , per citar només alguns casos flagrants, són pràcticament ignorats fora del seu àmbit territorial. Una llàstima, insisteixo, al meu entendre, però també una oportunitat per als musictecaris per ajudar a omplir i superar aquesta trist mancança cultural ...

La Discoteca d'Ampli, multiforme i polièdrica com ella sola, intentarà avui obrir alguns portes convidant als lectors d'aquest bloc a deixar-se seduir per una sonoritat que prové directament dels nostres ancestres i, per tant, una sonoritat integrada en la nostra naturalesa més íntima.

Per descomptat, es pot escollir entre infinitat d'artistes igualment representatius d'aquesta sensibilitat o d'aquesta altra manera de crear i interpretar música al marge dels cànons habituals, però crec que tinc un deute particular amb la nostra convidada d'avui des de fa molts anys, en concret des de que em va hipnotitzar en un recital a l'antic Teatre Lliure de la vila de Gràcia, a finals dels 70, a un metre de distància i acompanyada per Lautaro Rosas. Hi ha moments en que la potencia expressiva d'un artista resulta demolidora i ens deixa senyal per sempre. Hi ha un altre motiu per escollir-la a ella per parlar de la música mediterrània, perquè com la Maria del Mar, la mar també és dona.

Maria del Mar Bonet va sentir ja des de molt jove que no es trobava còmoda amb els clixés del pop, cosa que molts dels que admiràvem el seu talent vam lamentar en un principi. Existeix un rar enregistrament* , molt difícil de trobar, on canta la magnífica Jo em donaria a qui em volgués acompanyada pels Om, el llegendari grup de rock progressiu liderat per Toti Soler i Jordi Sabatés que també va crear el so del mític Diòptria de Pau Riba. En aquesta cançó es pot endevinar l'altra carrera musical que podria haver seguit la Bonet, i que de ben segur l'hauria projectat molt més enllà de la buida i ofensiva etiqueta "world".

De fet, ben d'hora va trobar el seu camí expressiu, una elecció que amb la perspectiva del temps s'ha demostrat encertada. En el seu cas, la seva naturalesa illenca segurament ha resultat determinant.

Maria del Mar Bonet

Amb els anys, Maria del Mar ha esdevingut un nom de referència quan es parla de música mediterrània i les col·laboracions amb altres músics de la mar nostra han sigut nombroses, constants i fecundes; permeteu-me, encara, explicar aquí una altra petita anècdota.
Una tarda d'estiu a Barcelona, faltaven només un parell de dies (o tal vegada era el dia abans?) per a la inauguració dels Jocs Olímpics del '92 i jo estava amb un amic a "La Vinateria" una petita taverna del barri gòtic que no sé si encara existeix ... quan va aparèixer la Maria del Mar acompanyada ni més ni menys que pel conegut (gràcies a Hollywood, aquest sí) músic grec Mikis Teodorakis, un home molt alt i gran en persona. Van seure tots dos, just a una tauleta del costat, de tal manera que vaig escoltar la seva conversa tant si volia com si no... bé, reconec que com a admirador dels dos, potser si que vaig pujar una mica la intensitat del radar ;D . Pel que semblava, es coneixien de feia poc i ella li explicava amb orgull coses de la música i els vins i els menjars de casa nostra. Poc després, vaig tornar a veure a Teodorakis per la tele, participant en l'espectacle d'inauguració dels Jocs i, un any després, la Maria del Mar va publicar El·las: Maria del Mar Bonet canta M. Teodorakis. I dos anys més tard, el que presentem avui:

Maria del Mar Bonet Salmaia (Ariola, 1995)

Salmaia: mescla d'aigua dolça i salada. Des d'aquesta "salmaia" de cançons, vull agrair especialment la idea d'Omar Zülfü Livaneli que els Països de la Mediterrània formen el "sisè continent" ... jo també ho penso i per la meva admiració a la seva obra i la sort d'haver pogut cantar junts a la Plaça del Rei l'estiu de l'any '94, he inclòs les seves cançons Merhabà, Lemliy Ley, Cirak Araniyor, i Yigidim Aslanim dins d'aquest disc.
Amb elles es troben cançons, també, d'Eivissa, l'Alguer, Grècia, Nàpols, Turquia i Sicília, així com l'acompanyament tunisenc de Fethi Zghonda i l'Ensemble de Musique Traditionelle de Tunis, format per ell mateix i per Jelloul Jelassí, Mohamed Mabrouk i Taoufik Zghonda. ja fa uns quinze anys que col·laborem junts en alguns recitals i discs. No intento definir la meva Mediterrània en els meus discos. Hi ha tanta riquesa musical en aquest "continent" ! Però sempre intent aproximar-m'hi, conèixer-lo més i cantar-lo.
[ del text de Maria del Mar en el fullet d'acompanyament del disc]

Els altres músics que participen en l'enregistrament són: Feliu Gasull, Javier Mas, Toti Soler, Dimitri Psonis, Stephen de Swardt, Jordi Gaspar, Enric Canada, Fèlix Llepas, Jaume Cortadellas, Enric Llobell, Mark Friedhoff, Pere Bardagí, Margarida Arnal, Philippe Vallet i Francesc Capella.

Aquest àlbum de cançons és un exponent tan bo com qualsevol altre entre els molts que ha dedicat a la recuperació, adaptació i divulgació de diverses procedències i tradicions, un enregistrament que conté molts dels elements distintius d'aquesta música que podem anomenar com mediterrània ja amb naturalitat, i que m'agradaria destacar i compartir amb vosaltres per mitjà de cinc d'elles.

Merhabà
(Albert García - Zülfü Livaneli)

Una remor de fons dona pas a un salteri, cordes metàl·liques percutides amb varetes de metall que introdueixen un ritme fresc, alegre i misteriós a base de cordes dobles, trinant nervioses, que prepara l'entrada d'una veu que ens saluda salpicant aigua salada; en un minut ens trobem ja navegant en mig de la mar, a tota vela!

Al record d'ulisses que ensenyà a la terra
la passió primera de fer-se a la mar.
al jardí d'escuma que envolta el viatge,
cada cop que l'home torna a navegar.
al vaixell que passa amb la vela estesa,
la sola bandera que ha tingut la mar.
al cel de gavines coronant les barques,
cada cop que tornen: hola! merhaba!

al dofí que muda la rancor per dansa,
i quan veu la barca corre a saludar.
a la pau que deixa un temps de bonança
a la mar cansada: hola! merhaba!
a la veu salada que va dir a la terra:
tu ets la meva filla, no ho oblidis mai.
al país que encara obre la frontera
a la mar mestissa: hola! merhaba!

En aquest vídeo de l'any 2003, la Mediterrània es vesteix de llarg. Versió catalana de Bir demet Yasemen del gran Zeki Müren atenció a l'espectacular solo d'arxillaüt del mestre Xavier Mas





La Serenata
(Voce'e notte)
(Eduardo Nicolardi - Ernesto de Curtis)

Versió d'una canzone napoletana clàssica. La pasione es desferma en el tema universal de l'amor inabastable amb un poema bellíssim i el so de la mandolina, aquí amb la sonoritat de l'arxillaüt i la bandurria.

Si et desperta una veu de matinada,
mentre t'abraça qualcú que no sóc jo,
amor escolta, si vols pots escoltar-la
sense renou: tu fes que encara dorms.

No has de dubtar, ni anar a la finestra,
aquesta veu només pot ser la meva,
la que et parlava quan érem l'un per l'altre
un sol país tenint un sol llenguatge.

Si la veu que duu la matinada
desperta l'altre, tu no tremolis, vida,
digues que va sense nom la serenata,
fes que s'adormi, amb qualsevol mentida.

Pots dir-li així: qui canta sense mida
o està embogit o es mort de gelosia;
la nit s'apiadi del desesperat.
La veu va sola i un cant a tu què et fa?



Tots dos ens equivocàrem
(Isidor Marí - Zülfü Livaneli)

Ja des de les primeres notes ens n'anem a l'altra banda de la mar, un exotisme que resulta tan proper que per un moment despareix la distància estètica o cultural. Poema d'un eivissenc, cantat per una mallorquina sobre una música d'un turc interpretada per músics de Tunisia i Catalunya.
El so és extraordinari, net, virtuós, contundent, compacte, atenció especial a la pandereta i la flauta, fent justícia a la potència dramàtica del poema i la veu angoixada de Maria del Mar.
El mar aproximant dues vides, dues realitats, per després separar-les ...

Com més llunyana, més bella,
terra desig i record.
Quan ja siguis impossible,
de tan bella m'hauràs mort.
Tu sempre em seràs esquiva,
jo per sempre seré teu, adéu.

Tots dos ens equivocàrem,
tots dos vàrem perdre el nord.
Tu quan a pams et venies,
jo quan deixava el teu port.
Ara els dos a la deriva
paguem l'error i ens sap greu.

Diuen que el somni s'abasta
quan el desig és prou fort.
Fossis tu tal com podies,
jo no voldria més sort.
Pogués veure't lliure i viva,
llavors sí que em fóra lleu l'adéu.


Per Hipòcrates
(Albert García - Popular grega)

Estem entre un parell d'amics en una taverna portuària d'una petita illa cíclada o jònica, sota una parra, amb un got d'ouzo amb aigua damunt una taula amb estovalles d'hule quadriculades amb blau i blanc.
Un d'ells ens explica el seu episodi amb el metge del poble de l'illa (més gran) del costat mentre un altre tonteja distret amb el seu baglamà.
Un parell d'estrofes sintetitzen tranquil·lament tota la filosofia mediterrània, mentre la vida brilla amb el so del buzuki .

Jo tenia un mal ben dins el cor
i a un metge encomaní tot el meu cos;
en comprovar que tot era al seu lloc
així, improvisà les conclusions:

-Si vol, pot fer
com fa tota la gent:
deixar tots els plaers,
morir una mica abans.

-Savis han dit
que el peix era roí,
que l'oli era un verí,
i el vi pecat mortal.

Com que el doctor em va guarir d'un cop,
brindàrem per Hipòcrates, tots dos
tot recordant cançons a cada glop
de Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.

El vi també
dansava en els tonells
brindant pels seus parents,
les vinyes prop del mar.
El Penedès
volia vi arlès
i a Dènia el moscatell
retsina demanà.



Sevasdà
(Albert García - Popular turca)

Estudiants turques ballant i cantant en el sopar de graduació del batxillerat, Istambul 30 de Maig del 2010


Atenció a aquesta peça, deixeu-vos seduir per aquesta delícia turca. Un groove mediterrani fascinant a base de corda, pandereta i tambor. El solo central de flauta ens convida a deixar-nos anar i ballar damunt la taula plena de plats, ampolles i gots. El següent solo, curtet, el fan les percussions i, finalment, el solo de salteri ens acaba d'embriagar completament, emplenant-nos d'un fort sentiment mediterrani, intens, alegre i vital.

Ganes tenia de venir
i repetir que volia
viure com si cada dia
fos l'últim jorn de la vida.
I la vida, així, va enamorant-se de mi.

A Elif, a l'altra banda de la mar

.

Salmaia: el perquè i el com d'un post musictecari

Cavil·lant
Per motius nombrosos i diversos, que hem analitzat amb especial interès en aquest bloc, la música està vivint un moment molt preocupant a la biblioteca pública. La qüestió ha trascendit la simple caiguda de préstecs de cds i la irrupció de la música digital, tan atractiva per als musictecaris com per l'usuari i tan desconcertant per a la majoria de responsables de direcció de xarxes de biblioteques o de les biblioteques pròpiament dites.
La qüestió, quan ja no és tan senzill presentar indicadors d'èxit com ho era el dispensar cds a carretades similar a un supermercat d'autoservei gratuït, és saber què pretenen fer ara amb la música els nostres directors i responsables diversos de la gestió dels serveis bibliotecaris. No tinc bones sensacions. Em preocupa pensar que no ho saben o no ho tenen gens clar, o el que és pitjor, com no es troba cap model (ni escandinau ni de cap tipus) que poder copiar amb garanties i sense córrer cap risc, senzillament s'acabi per abandonar la música com si es tractés d'una cosa del passat. Un servei que ja no interessa proporcionar des de la biblioteca ja que els discos ja no "surten" en préstec com abans i no hi ha cap equivalent "digital" que ho pugui substituir. Una fosca tendència de la que avui ja podem trobar nombrosos indicis ben coneguts per tot professional bibliotecari. Davant aquesta sospita, i com bibliotecari musical, em costa sentir-me arrossegat per una inèrcia que considero una petita gran catàstrofe cultural per a la societat destinatària del nostre treball. Com en aquest, i altres llocs, ja hem exposat una i altre vegada les diferents possibilitats d'evolució de les àrees i els serveis musicals a oferir ara a la biblioteca, no cal insistir. Els documents estan a l'AMPLI i són fàcilment recuperables i en bona part vigents. Aquestes línies pretenen ser una petita il·lustració del que es pot fer sense necessitat de grans inversions ni ortopèdiques metodologies.
Només cal una petita il·lusió per donar sentit al que fem cada dia. A la feina i fora d'ella. Tothom té alguna cosa que oferir i els bibliotecaris no som ni estàtues majestàtiques, ni pous de coneixement sense fi, ni robots dispensadors, ni setciències arrogants. Som treballadors d'un servei públic que volem digne i de qualitat.
Amb aquesta mentalitat he entès sempre tant la col·lecció de documents musicals com el fonamental paper pedagògic que, al meu entendre, hem d'assumir com a musictecaris. Estic convençut que la cultura musical a la nostra societat és molt precària i que aquest també és un indicador de la salut d'un poble civilitzat. És potser molt pretensiós intentar millorar això en la mida de les nostres possibilitats? A mi em sembla molt lícit i molt interessant enfocar així la música des de la biblioteca.
Per això existeix l'AMPLI, el bloc i el col·lectiu que dintre de poc existirà també com a Associació professional oberta, per compartir recursos i aprofitar els treballs i les experiències d'altres companys tant del país com d'altres llocs. La cooperació lliure i feta amb il·lusió i convenciment dona uns fruits espectaculars. Poc a poc, sense més pressupost que l'amor per la música, un grapat de bibliotecaris i altres amics hem anat contribuint a enriquir aquest espai web amb tota mena de músiques, gustos, opinions, reflexions, experiències, reportatges, proves ... per tal de mantenir viu l'esperit de la música a la biblioteca: la música SI que te lloc a la biblioteca, i molt. Contràriament al que pensen alguns, NO hem arribat tard a res, i tal com altres col·legues han manifestat: la música sempre ha format part de la vida de la gent, és inconcebible imaginar una biblioteca pública sense música.

I amb tot això al cap, i molt de mar als ulls i després de mesos sense escriure res original per al bloc, he pensat en la mar mediterrània i totes les seves músiques, que són les nostres i que mereixen una digna consideració, i he tornat a pensar en totes les músiques amagades en les col·leccions de les nostres biblioteques. En cds rebregats i amb una trista pinta demodé. Quanta música desconeguda i fascinant abandonada i plena de pols als prestatges ... I quantes possibilitats de donar-los vida i satisfacció als nostres usuaris. Decidit, avui provaré endinsar-me en un disc que em serveixi de model per parlar de la música mediterrània intentant transmetre una mica de l'emoció que a mi em proporciona, qui sap si algú hi trobarà alguna sensació nova?

El nostre post de cada dia
Com fer per il·lustrar l'article amb la música de l' àlbum? Aquest disc jo no el tenia en CD, ni estava a Spotify, ni al Deezer, ni a l'e-mule, ni als torrents de Pirate Bay ... carai ; després de molt buscar, finalment vaig trobar el bloc d'un fan que l'havia pujat al Rapidshare; un cop descarregat, vaig descobrir que els arxius mp3 tenien un so entre suficient i deficient, utilitzable només com a últim recurs. Aquí hi ha alguna cosa que no encaixa ... no haviem quedat que Tothom s'ho baixa Tot d'internet? ... doncs no sembla tan fàcil ... suposant que Tothom te ordinadors i adsl ...
Al final, vaig buscar al catàleg Aladí de les biblioteques de les comarques barcelonines i ... sí, allà estava el CD, a un munt de biblioteques. Content de que així fos, el vaig anar a buscar en préstec (me'l deixen un mes sencer) i em van donar la desitjada galeteta sonora dins d'una funda transparent de plàstic groguenc que contenia part del quadernet d'acompanyament original, seriosament atrotinat, inconvenient que he pogut pal·liar, també en part gràcies a que les lletres d'aquest àlbum estan a internet, no pas així els crèdits. La pel·lícula ha acabat quan he passat el CD al meu ordinador personal (i a continuació a l'iPod), he pujat a la web Grooveshark els 5 temes escollits i he copiat el codi html per incrustar en aquest post els widgets que la pròpia web ha generat.

La conclusió d'aquest experiment és clara i afegeix un altre element a la reflexió: de veritat podem abandonar les col·leccions de CDs de les biblioteques? ...
.

Deixeu que els nens s'acostin a la música.

Fa 4 anys que el festival Primavera Sound inclou una programació dedicada especialment als nens, de la mà de la cooperativa Sones. En fa un parell que el Sònar va posar en marxa SònarKids, més o menys amb la mateixa filosofia.

Dues iniciatives que pretenen acostar la música actual als més petits.

Les dues propostes allunyen el tòpic de la música per nens sinònim de música infantil. A la web de Sones trobem aquesta bonica parrafada a propòsit del projecte Minimusica, que està present al Primavera Sound:

"Minimúsica és un cicle de músiques modernes i populars adreçat a infants, amb la intenció d'oferir als nens l'accés a les músiques modernes i vivenciar-les en concert. És un fet que els infants gaudeixen del seu criteri i poder de discriminació, i creiem també en la necessitat de que aquest criteri es potenciï, i tingui una formació i una educació des de les primeres edats.

El Minimúsica vol fer créixer als infants amb músiques representatives del moment social que estan vivint i amb l'amplitud de coneixement musical que existeix, sense limitar la seva experiència musical a cap estil existent. Fins ara “la música infantil” és tractada com un gènere musical independent (amb unes característiques molt concretes i tancades des de fa temps) i volem obrir aquesta expressió a un criteri més ampli, variat i actualitzat. Considerem que els nens/es han d'escoltar de tot i no només l'anomenada “música infantil”, etiqueta que no compartim, ja que pensem que l'infància no és un estil musical sinó una etapa de la vida on precisament l'estimulació sonora és molt important i no s'ha d'excloure estilísticament."
Demano 3 reverències ara mateix per aquesta clarividència!
I demano que aquesta clarividència arribi ja a les seccions musicals de les sales infantils de les nostres biblioteques, on, a dia d’avui, es poden escoltar coses com ara aquestes:



Déu n'hi dó, oi!?
Si pensem que els melodies dels Beatles, dels Rolling Stones, de la Madonna, d'en Bob Marley, etc... són aptes per als nens... per què les disfressem amb música de sonall i bressol? Per què les (mal)adaptem en "música infantil"? No faríem bé d’incloure la música original i deixar que els propis nens decideixin si els agrada o la troben massa “adulta” per ells?

Estupendo que en Xesco Boix i els reculls dels Ara va de bo estiguin present a les seccions musicals infantils, no tinc res en contra del que sempre hem anomenat música infantil. Però potser és hora de donar un pas més i imitar les dues propostes per nens dels dos festivals. El Sónar i el Primavera Sound són privats i comercials: si no veiessin viables i amb possibilitats d’èxit aquestes dues activitats, no les programarien.

Digueu-me quina d’aquestes cançons (i trio a l'atzar del catàleg de grooveshark.com) no deixaríeu escoltar a un nen, si és que n’hi ha alguna:

... o algunes d’aquestes:

... i mil exemples més.

Siguem valents: deixem que els nens s’acostin a la música!

En aquest sentit Vapor Vell està preparant una nova secció musical a la sala infantil amb un recull de tota aquella música “per adults” apta per a les orelles d’un nen.
Com fer-ho? Duplicar exemplars i localitzar-los tant a la sala de música com a infantil o bé treure’ls de la sala de música per posar-los a la sala dels nens? Això dependrà del pressupost de cada un de nosaltres... o de l’aposta que en vulguem fer. Sigui com sigui, no ho deixeu de provar.
I per començar podeu fer una prova menys definitiva: què tal muntar un petita exposició de música “adulta” a la sala infantil, publicitar-la, animar als pares a deixar escoltar altres músiques als nens... i esperar a veure els resultats.

Proveu i dintre d’uns mesos en tornem a parlar.

Reportatge de l'exposició "Els ritmes del còmic"

Jaume Vilarrubí ens ofereix avui el reportatge de l'exposició celebrada en el recent Saló del Còmic de Barcelona.

Com cada any, el saló del còmic de Barcelona obre les portes amb una oferta d’exposicions cum laude, comissariada per contrastats especialistes i farcida de tot tipus d’atrezzos que consoliden el salt qualitatiu que va iniciar la direcció del saló ja fa uns quants anys.
Enguany però, personalment crec que n’hi ha una que destaca entre les demés: El ritmes del còmic, i com diria aquell...”no hace falta decir nada más”.
Com ja hem vist a la programació hi ha dos blocs diferents: La música en viu (dins i fora del saló) i la exposició física comissariada excel•lentment pel crític musical Miquel Jurado.

Imatges de les actuacions

Sidonie

August Tharrats Trio

Tiki Phantoms

Dominique Grange

L'exposició va tenir quatre branques diferenciades:

Personatges i sèries clàssiques on la música apareix ja sigui principal o transversalment

Còmics biogràfics de músics reals



Històries de ficció on la música n'és protagonista



Portades de vinil protagonitzades per personatges de còmic o il·lustrades per autors
Com a curiositat, i tal com apunta Miquel Jurado, cal recordar que fins que un visionari com Alex Steinwess va imaginar els discos amb portades el 1938, aquestes no es van fer servir com a elements per captar l'atenció, ja que fins aleshores es venien en sobres de paper barat

La selecció compren originals i reproduccions que reflexen l’escena musical des dels anys 20 fins l’actualitat. Cal destacar com el moviment underground es va fer ressò de la psicodèlia o la sempre fructífera relació del còmic amb el Jazz i derivats.

Entre el material exposat hi ha autèntiques sorpreses com una portada que Gilbert Shelton va per a un disc del Gato Pérez (Prohibido maltratar a los gatos) o la ja cèlebre portada de Nazario per a la revista Rock Comix que el 1976 va dedicar un especial a la Velvet Underground i a Lou Reed que aquest últim va plagiar dos anys després al disc Take no prisoners.

La valoració final de l’exposició es d’una banda una satisfacció enorme per el bon treball i la bona imatge que s’ha donat dels dos móns, i per una altra cal dir que una exposició d’aquestes característiques mereix un espai on poder descansar durant més temps (un CCCB, Caixa Forum, etc, estic segur que es rendible) i es una llàstima que un cop acabat el saló es desintegri sense més.

Però en fi, tots els mals vinguin de l’èxit.

.