dilluns, 7 de juny de 2010

Reportatge de l'exposició "Els ritmes del còmic"


Jaume Vilarrubí ens ofereix avui el reportatge de l'exposició celebrada en el recent Saló del Còmic de Barcelona.

Com cada any, el saló del còmic de Barcelona obre les portes amb una oferta d’exposicions cum laude, comissariada per contrastats especialistes i farcida de tot tipus d’atrezzos que consoliden el salt qualitatiu que va iniciar la direcció del saló ja fa uns quants anys.
Enguany però, personalment crec que n’hi ha una que destaca entre les demés: El ritmes del còmic, i com diria aquell...”no hace falta decir nada más”.
Com ja hem vist a la programació hi ha dos blocs diferents: La música en viu (dins i fora del saló) i la exposició física comissariada excel•lentment pel crític musical Miquel Jurado.


Imatges de les actuacions

Sidonie

August Tharrats Trio

Tiki Phantoms

Dominique Grange


L'exposició va tenir quatre branques diferenciades:


Personatges i sèries clàssiques on la música apareix ja sigui principal o transversalment



Còmics biogràfics de músics reals




Històries de ficció on la música n'és protagonista



Portades de vinil protagonitzades per personatges de còmic o il·lustrades per autors
Com a curiositat, i tal com apunta Miquel Jurado, cal recordar que fins que un visionari com Alex Steinwess va imaginar els discos amb portades el 1938, aquestes no es van fer servir com a elements per captar l'atenció, ja que fins aleshores es venien en sobres de paper barat


La selecció compren originals i reproduccions que reflexen l’escena musical des dels anys 20 fins l’actualitat. Cal destacar com el moviment underground es va fer ressò de la psicodèlia o la sempre fructífera relació del còmic amb el Jazz i derivats.

Entre el material exposat hi ha autèntiques sorpreses com una portada que Gilbert Shelton va per a un disc del Gato Pérez (Prohibido maltratar a los gatos) o la ja cèlebre portada de Nazario per a la revista Rock Comix que el 1976 va dedicar un especial a la Velvet Underground i a Lou Reed que aquest últim va plagiar dos anys després al disc Take no prisoners.

La valoració final de l’exposició es d’una banda una satisfacció enorme per el bon treball i la bona imatge que s’ha donat dels dos móns, i per una altra cal dir que una exposició d’aquestes característiques mereix un espai on poder descansar durant més temps (un CCCB, Caixa Forum, etc, estic segur que es rendible) i es una llàstima que un cop acabat el saló es desintegri sense més.


Però en fi, tots els mals vinguin de l’èxit.

.

2 comentaris:

Lórien ha dit...

Va ser una exposició molt interessant, plena de sorpreses i molt ben construïda. I les actuacions musicals al Saló també estaria bé poder-les continuar cada any ...

Gràcies pel post-resum-recordatori!

Anònim ha dit...

La veritat es que aquesta fructífera relació de còmic i música està poc explotada (bé, els otakus si que ho tenen força clar...però aixó es una altra historia) i estaria bé que el saló sen fes resó cada any amb algunes acutacions, etc..
Però insisteixo, us imagineu aquesta expo al Caixa forum i itinerant per tot el país...guau!!! la clase popular popularitzada ;-)

Lo Jaume

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...