La Discoteca d'Ampli, XXXVI: Ike & Tina Turner

IKE & TINA. River Deep - Mountain High. A&M, 1966


A Fool in Love.









L'amor, com la bogeria, té més d'una cara. La instantània de parella enamorada i amorosa pot amagar una relació tirànica i malaltissa. Una creativitat i talent extraordinaris poden ser l'expressió d'una ment alienada. Amor i dolor, genialitat i bogeria, conceptes freqüentment afins que donen lloc a paradoxes tan estranyes com quotidianes.

Si hi ha un disc que recull aquestes paradoxes és River Deep - Mountain High d'Ike & Tina Turner, explosiva parella de tempestuosa relació que l'any 1966 van posar el seu art en mans del paradigme de geni boig i excèntric, el productor Phil Spector.

Sus discos eran su mejor venganza. Eran grandes y provocativas explosiones, granadas de guerrilla. Eran los discos que más fuerte sonaban de todo el pop. El mismo Spector era todo un prodigio. Sabía más de técnicas de grabación que ningún otro productor anterior o posterior a él. La mayoría de los productores dicen lo que quieren y los ingenieros lo realizan, pero Spector lo hacía todo él mismo. Entendía hasta el más insignificante botón de la cabina de control. Así pues, mezclaba todos los sonidos habidos y por haber y les daba una dirección.
Era diabólico. Cogía una buena canción, le añadía un buen grupo y la convertía en una sinfonía, la inflaba y la engrandecía hasta darle proporciones wagnerianas. Un estrépito magnífico, caótico: podía meter tres pianos, cinco percusiones, batallones enteros de cuerda. En segundo plano baterías y bajos como volcanes en erupción. Miles de panderetas. Spector mirando desde su cabina y lanzando rayos. Añadiendo más ruido al ruido, explosión sobre explosión. Llegaba un momento en que la canción y las voces dejaban de importarle, en que lo único que contaba era el sonido. El sonido Spector, su fuerza. Tensión en crescendo, aplastante y explosiva, imposible de detener.
Nick Cohn. Awopbopaloobop Alopbamboom: una historia de la música pop.

Fa uns dies Phil Spector era novament notícia al ser condemnat per l'assassinat de l'actriu de sèrie B Lana Clarkson l'any 2003. La notícia em va fer recordar el disc que avui us recomano, un dels meus spectorians preferits que podríem definir amb dos adjectius que li van com anell al dit: grandiloqüent i sublim. River Deep Mountain High sintetitza el Wall of Sound característic del "so Spector": generosa instrumentació, sumptuosos cors, percussions eixordadores donant pas a un concepte de cançó-simfonia més a prop de la música de Richard Wagner que de la lleugeresa del pop.

A principios de 1966 hizo su mejor canción River Deep - Mountain High, para Ike and Tina Turner, y fue un fracaso en América. Seguramente ha sido el mejor disco de todo el pop.
Era una total tormenta cerebral: Spector sonaba más alto, más salvaje, más agresivo que nunca, y Tina Turner le iba muy bien, era una mujer sensible y terrenal, un grito de fuerza infinita. En un momento dado hay un coro instrumental y todo truena, se estrella, se pone a punto para la descomposición final. Tina chilla, gimiendo y protestando, en un segundo plano. De pronto un grito, corto y estrangulado, y todo estalla en un gran estrépito. Seguro que el fin del mundo es así.
Nick Cohn. Awopbopaloobop Alopbamboom: una historia de la música pop.

Spector considerava la cançó que dóna títol al disc, River Deep Mountain High, la cimera de la seva creativitat. No obstant, el single i l'àlbum van tenir escàs èxit comercial als USA, fet que portaria al geni a abandonar el món de la música i recloure's a la seva mansió de Hollywood fins el 1970, any que tornaria a l'activitat per treballar en la producció del Let It Be de The Beatles. A partir d'aquest moment el nom de Phil Spector aniria lligat per sempre a les paraules neurosi i paranoia, sent nombroses les anècdotes relacionades amb la dubtosa costum d'apuntar amb una pistola als músics que treballaren amb ell, Leonard Cohen o Dee Dee Ramone, entre els casos més cèlebres.


Altres produccions spectorianes:

RAMONES. End of the Century

LEONARD COHEN. Death of a Ladies' Man.



Però la genialitat en el disc que ens ocupa no només es circunscriu a la producció d'Spector.


El tàndem Ike Turner i Anna Mae Bullock, batejada artísticament pel seu marit com Tina Turner, formaria una dels parelles més explosives de la història del rhythm and blues. Junts des de finals dels anys 50, Ike & Tina Turner, amb l'acompanyament de les fabuloses Ikettes, eren coneguts a la dècada dels 60 dins el circuit americà de rhythm and blues però encara no tenien un èxit comercial important. El disc que els produí Spector (tot i que, de fet, Ike Turner no va participar en la gravació) era el segon en la discografia de la parella. La veu torrencial de Tina Turner imprimia la força apropiada a una producció tan aclaparadora. No obstant, trobem també a l'àlbum alguns temes que es despullen dels arranjaments spectorians i enllacen amb un so més purament bluesy. Personalment prefereixo les cançons on l'horror vacui sonor que patia Spector es fa palés. I'll Never Need You More Than This és una d'elles:



Rebut amb una dèbil acollida pel públic americà, River Deep - Mountain High va triomfar a Anglaterra i Europa, fet que els brindaria l'oportunitat de girar amb els Rolling Stones. A partir d'aquí, el tàndem format per aquestes dues bèsties pardes de la música continuaria fins l'any 1976, moment que Tina, cansada dels maltractaments del seu marit, decideix abandonar-lo i continuar la seva carrera en solitari. Però aquesta és una altra història. Avui només he volgut rescatar de l'amnèsia aquest meravellós disc, tan gran com els monstres que el van crear.

Escolteu la cançó que va posar fi al seny de Phil Spector, la que va revelar Tina Turner com una de les grans intèrpretes de rhythm 'n' blues de tots els temps. Una cançó apoteòsica. Segur que la fi del món és així.


When I was a little girl I had a rag doll
The only doll I’ve ever owned
Now I love you just the way I loved that rag doll
But only now my love has grown
And it gets stronger in every way
And it gets deeper let me say
And it gets higher day by day

Do I love you my oh my
River deep, mountain high
If I lost you would I cry
Oh how I love you baby, baby, baby, baby
River Deep Mountain High.

Per què ens agrada cantar i ballar?

Normalment, no es reben notícies interessants provinents del medi televisiu, però avui en volem difondre una que sí que ho és.
Des de fa molts anys, dins la programació de la tele oficial espanyola, RTVE, existeix un programa de divulgació del coneixement anomenat Redes.

Aquest programa es diferencia d'altres pel fet que tracta sobre el que sabem de la natura (l'univers, la vida, l'home ...) més que no pas sobre el que creiem o opinem de nosaltres i tot el que ens envolta. Redes ha estat malvivint i sobrevivint a constants canvis de dia i d'hora d'emissió, habitualment sense cap avís i en lluita permament contra la seva desaparició. Finalment, per algun sobtat motiu, sembla que algun responsable de "l'ens" ha considerat que es podia programar a RTVE 2 -La 2- en horari prime time els diumenges al vespre, és a dir, a les 21 h.

El director d'aquesta excel·lent producció és el conegut divulgador Eduard Punset, qui ha obtingut darrerament un gran ressò mediàtic gràcies a best-sellers com El viatge a la felicitat (2005) o L'ànima és al cervell (2006) així com per la desdramatitzada comunicació pública de la seva experiència i les seves reflexions com a malalt de càncer.


Dins Redes, Punset ha entrevistat directament als millors pensadors del nostre temps, la llista és absolutament brillant i se'n pot gaudir segons els interessos de cadascú, la varietat és tan gran com el propi coneixement. La majoria de vídeos estan recollits a la xarxa i en molts casos també transcrits a text.

Celebrem la racionalitat que suposa emetre aquests programes per fi en un horari que faciliti la seva difusió per a un públic massiu i celebrem el reconeixement d'aquesta tasca de divulgació publicant una formidable entrevista amb el neurocientífic Lawrence Parsons.

Parsons investiga la relació de l'ésser humà amb la música i la dansa.

Alguns dels temes que es tracten tenen a veure amb el seu origen evolutiu, amb la relació de la dansa amb el llenguatge, la relació entre les emocions i la dansa, i sobre com l'aprenentatge de la música i la dansa relaciona diferents zones cerebrals, fet rellevant per a la memòria operativa i per a la capacitat de planificació.

Ens agrada menjar perquè no sobreviuríem sense l'energia que ens aporta el menjar. Ens agrada el sexe perquè sense ell no seguiríem aquí. Però... per què ens agrada ballar i cantar?

Bailamos? (27 min, spa)

Document pdf amb la transcripció de l'entrevista: http://tinyurl.com/cylshs
Website d'Eduard Punset: http://www.eduardpunset.es/
Bloc d'Eduard Punset: http://www.eduardpunset.es/blog/

.

This is Northern Soul: 3ª parte

THE EXCITERS. Blowing Up My Mind.

Tercera part de l'article This is Northern Soul, escrit per J. Luis Paz Grajera (Madrid) per a l'AMPLI.

LA ESCENA SE ESTABLECE: GOLDEN TORCH

La escena estaba establecida, la gente involucrada en ella demandaban nuevos “descubrimientos”, nuevos sitios donde escucharlos y dejarse llevar en maratonianas sesiones de baile frenético hasta el amanecer, así que sólo era cuestión de encontrar el lugar que reuniera las condiciones adecuadas y tuviera la atmósfera apropiada, la nueva meca, la allnighter que todos empezaban a echar de menos. Hubo unos cuantos locales del norte que vinieron a llenar el vacío dejado por el Wheel, entre ellos el Catacombs, en Wolverhampton –que aunque no celebraba sesiones de toda la noche era un buen sitio para comprar y vender discos y escuchar Soul de importación-, Bletsoe, en Bedforshire, Up The Junction, en Crewe, etc. Lo habitual era que estas allnighters se anunciaran por el boca a boca, no había flyers ni anuncios en revistas, lo cual a veces llevaba a los soulies a peregrinar infructuosamente, recorriendo cientos de kilómetros para descubrir que la sesión de la que se había hablado durante toda la semana había sido cancelada a última hora, o peor aún, había sido un bulo.

En 1972 hubo un lugar que capturó las almas y la imaginación de los aficionados al Soul y se convirtió en su casa espiritual, el Golden Torch, en la zona de Tunstall, Stoke-on-Trent. El Torch, como llegó a ser conocido, celebró su primera allnighter dedicada al Northern Soul el 11 de marzo de 1972. El club, ubicado en lo que había sido un antiguo cine, funcionaba ya desde 1965 ofreciendo actuaciones en directo de grupos que estaban regularmente presentes en las listas de éxitos, aunque no era en absoluto ajeno al Soul, por lo que aseguraba la asistencia de un gran número de mods.
La música negra americana de los años sesenta fue haciéndose cada vez más hueco en el Torch, sobre todo tras la entrada en el equipo de dj’s de un tal Keith Minshull en el año 1969 y el establecimiento de sesiones regulares dedicadas exclusivamente al Soul, habitualmente los viernes. A sugerencia de Minshull, el promotor Chris Burton puso en marcha la primera allnighter sin tenerlas aún todas consigo. Sin embargo, rápidamente se dio cuenta de que aquellos chiflados que acudían a la llamada de Minshull y compañía y hacían interminables colas para entrar en su local y bailar durante toda la noche canciones que él en su vida había escuchado podían representar un buen negocio, y así fue como estableció una periodicidad semanal para tales eventos.


THE CHARADES. The Key To My Happinness.

La reputación del Torch se engrandeció en gran medida gracias al espléndido plantel de dj’s con los que contó. Entre ellos destacaba, aparte del propio Minshull, su amigo Colin Diamond. Colin era un ávido coleccionista ya desde la tierna edad de nueve años, y su amor por la música le había llevado a iniciarse como pinchadiscos en los clubes juveniles locales y a visitar con regularidad las tiendas de discos de Stoke-on-Trent, en una de ellas sería donde conocería a Minshull. A los doce años ya tenía muy claro que quería dedicarse profesionalmente a programar música en los clubes, motivo por el cual se cambió su apellido, de Diamond a Curtis, con la intención de que sus profesores no supieran de sus actividades extra escolares. Otros pinchadiscos que contribuyeron a agrandar la leyenda del Torch fueron Alan Day, Martyn Ellis, Ian TNT Turner, Johnny Beggs o el mismísimo Ian Levine. Todos ellos tenían un gran seguimiento a nivel local en sus respectivas ciudades de origen (Burton-on-Trent, Manchester, Blackpool o Wolverhampton), y había una pléyade de fanáticos que les seguían allá donde pincharan, un hecho que fue decisivo para el éxito a nivel nacional de la nueva meca del Soul.
La programación de actuaciones en directo de artistas Soul habitualmente acompañados por sus respectivas bandas, fue lo que llevó definitivamente al Torch a los altares del Northern Soul. Por su escenario desfilaron nombres consagrados y venerados como The Drifters, Fontella Bass, James and Bobby Purify, Junior Walker, Edwin Starr o The Elgins. Sin embargo hubo una actuación en particular que es recordada como la mejor de todas las que allí hubo, el tipo de evento legendario que todo el mundo parece haber presenciado y nadie parece haberse perdido, ese tipo de suceso del que todo el mundo tiene una anécdota que contar: el cantante que grababa para el muy apreciado sello Okeh de Chicago, el mismísimo Major Lance.


MAJOR LANCE. The Beat.

El día 9 de diciembre de 1972, Major Lance apareció en el escenario del Torch y maravilló a todos los allí presentes, una audiencia que superaba en mucho la capacidad de 680 personas que tenía el local. Lance era el tipo de artista reverenciado por los amantes del Northern Soul, algunas de sus canciones se habían convertido en auténticos himnos para la escena, como You Don’t Want Me No More, Ain’t No Soul o Investigate. La excitación y la increíble atmósfera de esa noche tan especial se pueden percibir a través de los surcos del disco en directo que fue grabado ese mismo día para la posteridad, Major Lance Live At The Torch, que apareció en el sello Contempo.
Desgraciadamente, una vez más, los problemas con asuntos de drogas llevaron a las autoridades locales a tomar cartas en el asunto tras una campaña de acoso y derribo por parte de la prensa local contra el local de Tunstall, y a mediados de 1973 le fue retirada la licencia de apertura. El Torch ya era historia.
Fueron grandes en el Torch:

You Don’t Want Me No More de Major Lance
Slices Tomatoes de Just Brothers
A Little Togetherness de The Younghearts
Unsatisfied de Lou Johnson
Just Like the Weather de Nolan Chance
Crackin’ Up Over You de Roy Hamilton
Angel Baby de Darrell Banks
Blowing Up My Mind de The Exciters
I Still Love You de The Superlatives
Investigate de Major Lance


MAJOR LANCE. Investigate.


MANTENIENDO LA FE: BLACKPOOL MECCA



Tras el cierre del Twisted Wheel e incluso antes de que comenzaran las allnighters en el Torch, ya había un local que mantenía la fe en el norte de Inglaterra, el Highland Room, situado en el edificio Tiffany’s y gestionado por la organización Mecca, en la costera ciudad de Blackpool.
Un dj local, Tony Jebb, acostumbraba a programar música de la Motown, cosas como Tears of A Clown de Smokey Robinson and The Miracles o Heaven Must Sent You de The Elgins. Su compañero en las tareas de pinchadiscos, Stuart Freeman, solía programar cosas más pop, lo que llevó a uno de los asistentes regulares a recomendar la entrada en el equipo residente de Les Cockell, curtido tras los platos del Twisted Wheel. No fue otro que Ian Levine el que propuso a los gerentes del local la participación en las sesiones de su amigo Les, que ya se había beneficiado en el Wheel de los préstamos que éste le había hecho para dar a conocer el material que estaba amasando en sus viajes a los Estados Unidos. Levine, que todavía no pinchaba, era ya por entonces toda una controvertida figura dentro de la escena gracias a sus “préstamos” y a su aportación de material, y prueba de ello es que aparece mencionado y fotografiado en el reportaje que publicó la revista Blues and Soul tras la visita de Dave Godin en agosto de 1971 y que catapultó la reputación del Highland Room, tal como ya lo había hecho con el Twisted Wheel.
La oportunidad de Levine llegó por fin. Les Cockell cayó enfermo y toda la presión para sustituirle recayó en el chico de Blackpool. A pesar de los nervios, Ian salió triunfante de la sesión, y cuando Les se recuperó Ian acordó con él pinchar en sábados alternativos. Tras un tiempo, Ian empezó a sentirse bastante frustrado con la lista de temas que estaba programando Les, considerando que su estilo se estaba suavizando mientras que él apostaba por temas más rápidos. Fue la época en la que se inauguraron las allnighters del Torch, y para el equipo del Highland Room, y sobre todo para Levine, estaba claro que en la competición salían perdiendo.
Chris Burton, el promotor del Golden Torch, quería en su equipo a los mejores dj’s del momento y le hizo una oferta a Tony Jebb que este no pudo rechazar. Cuando las allnighters del Torch adquirieron proporciones míticas, Ian se moría de ganas de formar parte de aquello, así que no se lo pensó dos veces cuando fue requerido para el Torch a instancia de Tony Jebb. Su debut en Stoke no pudo ser más apropiado, se puso tras los platos la misma noche que Major Lance actuaba.

Pero poco después de esa mítica actuación de Lance, el Torch comenzó a ser mirado con lupa por las autoridades locales por sus problemas de drogas y por superar el aforo para el que tenía licencia en repetidas ocasiones. Fue entonces cuando los dj’s empezaron a desertar uno tras otro. Irónicamente, Keith Minshull y Colin Curtis, que eran de Stoke, acabaron trasladando sus cajas repletas de singles de vinilo a Blackpool, lugar de residencia de Ian Levine, mientras que éste pinchaba en Stoke.
Tras la allnighter final del Torch, en la que Levine pinchó junto a Martyn Ellis y Andy Hanley, no había duda de que la escena se había trasladado a Blackpool, donde Curtis y Minshull estaban atrayendo cada sábado a un número creciente de conversos soulies. Ian tuvo que esperar a que Minshull dejara la cabina del Highland Room en verano de 1973 para volver a deleitar a grandes audiencias, formando junto a Curtis una de las más memorables parejas de dj’s que hayan existido, probablemente los más grandes descubridores de Soul raro, con una habilidad y una determinación fuera de lo común a la hora de encontrar los más preciados “tesoros” de la música negra americana.
Aproximadamente, fue en esta época del apogeo del Highland Room cuando comenzó la práctica de “cubrir” los discos. El término “cubrir” (to cover, en inglés) significaba tapar la galleta del single con un nombre inventado, tanto para los intérpretes como para las canciones, aunque también era un juego de palabras en referencia a otro de los significados en inglés de to cover, como es versionar una canción. Esto no se hacía tanto para competir en ventaja con otros disc jockeys como para mantener la exclusividad de un single en cuestión y preservar su valor, evitando copias piratas de mala calidad que podían terminar en las tiendas a un precio irrisorio, robándole al dj y al local una de sus principales bazas. Coleccionistas renombrados, como Simon Soussan, con importantes contactos en los Estados Unidos, eran capaces de seguir el rastro y encontrar virtualmente cualquier disco de Soul, sólo era preciso saber el título de la canción, el artista y el sello que lo editaba, después de tener una copia ésta podía duplicarse y prensarse sin ningún tipo de autorización y venderse por unos meros peniques. Aún así, no podía mantenerse engañado por mucho tiempo a un fanático obseso soulie, y de vez en cuando solía haber ceremonias de “descubrimientos” cuando ya no tenía demasiado sentido seguir cubriendo con un nombre de artista y un título ficticios determinados discos.
Fueron famosos “covers”:
My Heart’s Wide Open de Freddie Jones era en realidad Crazy Baby de los Coasters. Así mismo Good Guys de Edie Walker era You Can’t Tell the Good Guys from the Bad de Patricia Valentine. Double Cookin’ de Checkerboard Squares fue presentada como Strings A Go-Go de Bob Wilson Sounds. Y quizá el más cacareado, I Can’t Help Lovin’ You de Paul Anka se le atribuyó a un tal Johnny Caswell.

	Coasters - Crazy Baby
	Found at skreemr.com

La escena ya llevaba unos cuantos años desarrollándose, desde las veladas en el Twisted Wheel, pasando por emblemáticos clubes como Catacombs o Va-Va’s, las intermitentes sesiones en el Highland Room, y la explosión del Golden Torch, todo cimentado en los nuevos descubrimientos, nuevos discos antiguos que podían llegar a ser monsters tras unas cuantas pinchadas, una fuente inagotable de material adquirido en viejas tiendas de segunda mano y polvorientas cajas olvidadas en almacenes. ¿Realmente era una fuente inagotable? No pensaron lo mismo Ian Levine y Colin Curtis, para ellos la calidad de los nuevos descubrimientos iba en descenso, y era difícil mantener el altísimo nivel alcanzado y seguir abasteciendo a la escena con el material de los años sesenta del que se estaban proveyendo. Pensaron que la escena tenía que evolucionar, y empezaron a relegar los oldies en favor de un Soul más contemporáneo, más acorde con las tendencias funk y el emergente sonido disco de la época.
La postura de los dj’s de Blackpool Mecca generó el cisma entre la parroquia soulie, ¿era legítimo que hubiera una evolución en el Northern Soul, o por el contrario la escena debía seguir basándose en encontrar oldies perdidos en el tiempo? Ian y Colin apostaron decididamente por la primera opción ganándose no pocas críticas y partiendo, según algunos, la escena en dos. Pero aquellos que estaban descontentos con la “evolución” de su escena pronto encontrarían motivos para mantener la fe.
Fueron grandes en Highland Room:

Hold Back The Night de The Trammps
Turnin’ My Heartbeat Up de The M.V.P.’s
Branded de Robert Knight
Temptation is Calling My Name de Lee David
The Larue de Lara Edmund Jr.
Love Factory de Eloise Laws
Soul Self Satisfaction de Earl Jackson
It Really Hurts Me Girl de The Castairs
Key to My Happiness de The Charades
You Didn’t Say a Word de Patti Austin




THE EXCITERS. Blowing Up My Mind.


L'última part de l'article titulat "Saliendo del underground: WIGAN CASINO", es publicarà properament.

Els joves i la música

Si hi ha un element comú entre un jove de Moscou i un altre de Buenos Aires probablement sigui l'afició per la música.

La història ens ensenya que a partir dels anys 50 els joves han estat el grup social que ha impulsat els canvis més influents en la música popular.

Actualment, quan sembla que tot s'ha inventat i refet mil vegades, els joves segueixen sent grans consumidors de música. Però, com no podia ser d'altra forma, les coses han canviat molt al llarg d'aquest mig segle: ara la música ja no és necessàriament un signe de contrast generacional, autoafirmació personal i rebel·lia. En aquest sentit és evident el triomf de les estratègies comercials uniformitzadores de les grans discogràfiques, que fa -per exemple- que pares i fills comparteixin preferències musicals basades en radiofórmules i que siguin d'ús comú eufemismes com "música normal" o "una mica de tot".

Com sabem, aquest triomf va de baixa perquè els números canten: els joves i no tan joves ja no compren tants CD com abans. Un dels motius podria ser que els propis editors no han mostrat mai interès en crear amb els seus productes el que en el camp de l'economia s'anomena valor afegit. L'aparició i consolidació de les xarxes P2P està fent desaparèixer un model de negoci basat en l'obtenció de desmesurats beneficis per la venda en CD d'uns productes prefabricats que el públic ara pot obtenir fàcilment només pel cost de la seva connexió a Internet. Per tant, l'ús de la xarxa ha tendit a igualar el valor real amb l'artístic d'aquests productes. En la majoria dels casos l'usuari no percep amb claredat que si fa descàrregues P2P possiblement estigui infringint la legislació sobre drets d'autor i tampoc concedeix un valor determinant al fet que descarregant música protegida no disposarà del treball original del músic en un format o suport d'àudio de qualitat. Tant és: el públic ja no necessita pagar per una còpia d'un treball original que sap -sigui de forma inconscient o no- que de cap de les maneres val els 15-25 euros que havia estat pagant fins aleshores. 

I és que en aquest estat de coses hi influeixen un conjunt de factors que -a priori- no tenen massa a veure amb la música: l'economia i els interessos empresarials, la política, la sociologia, l'educació, la família, etc. Veurem com es resoldrà tot aquest tema... la nova ministra de Cultura provinent del ram del cinema acaba de fer aquestes declaracions: "Los internautas no deben tener miedo, la web es imparable".

Per acabar us apuntem alguns documents a l'entorn d'aquest tema.

En primer lloc un petit reportatge emès fa uns dies a Catalunya Ràdio. Amb testimonis de primera mà, tal com raja.

En segon lloc, un complet informe preparat per l'Instituto de la Juventud amb el títol Jóvenes entre sonidos: Hábitos, gustos y referentes musicales. L'informe mostra que també existeix, com és natural, jovent amb altres gustos fora de les radiofórmules.

En tercer lloc, un post surrealista trobat navegant a la deriva: ¿Como se diferencian los jovenes a travez de la musica?

Fins aviat!

El vídeo del diumenge: Telephone call from Istanbul

És un diumenge de primavera. Al llarg de la setmana has vist com pedregava i la gent mirava amb melanconia aquest fenomen des dels portals. També ha sortit el sol amb molta força i t'has passejat per la platja. T'has refugiat en un café perquè plovia inesperadament. I ja és diumenge: recapacites i delires pensant en les altres vides que t'esperen amagades a qualsevol cantonada. Per exemple, un dia rebràs una trucada d'Istanbul, d'algú que podria estar celebrant la fi del món -potser dins del wc d'una sala de jocs de mala mort- i et trucaria per compartir la seva fosca alegria.

Ara el teu deliri podria ser real: algú et truca des d'Istanbul i està bramant al capdavant d'una de les bandes més desbandades de la història. És Tom Waits, monstre tendre i apassionat. El guitarrista és inoblidablement Marc Ribot. L'any és el 88, probablement ja havies nascut. Et truquen... l'agafes?

El diumenge queda marcat per l'última nota greu -vagament apocalíptica- del solo de saxo.
El diumenge sembla un carrousel sense fregar.

El diumenge, de sobte, deixa de ser el Dia del Sol.

One year of love: un any de pràctica blogger

"- Què va fer que vostè aconseguís el seu extraordinari estil?
-Tocar durant molts anys a clubs baratos per una dotzena de persones i no pensar que estava equivocat”

El trompetista Erik Truffaz a un periodista del canal Mezzo (19/1/09)

El 6 de febrer del 2008, fa poc més d’un any, es publicava el primer post del bloc AMPLI, amb aquest manifest. Un any després, i amb més de 32.000 visites en un any -un mitjana de 90 visites diàries- els membres fundadors del grup Ampli volem compartir amb vosaltres algunes consideracions sobre l’experiència d’aquest any. Les agrupem en set punts:

1) ELS PROPÒSITS DE L'AMPLI

El bloc naixia amb la voluntat de ser un espai de cooperació dels bibliotecaris musicals principalment de la xarxa, però també obert a altres límits tan geogràfics, institucionals o professionals. Aquest grup de musictecaris s’havia format amb dos objectius clars:


Objectiu 1. Crear un espai web per compartir recursos relacionats amb la música i les biblioteques.

La idea era disposar d’un espai cooperatiu on compartir:

· Selecció i difusió de Música –digital- Lliure dels nostres músics
· Discografies selectives sobre temes/èpoques/artistes/corrents
· Recomanacions de novetats discogràfiques, de webs, blocs, myspaces d'artistes locals -o no- i vídeos
· Articles sobre música i biblioteca (originals o traduccions)
· Enquestes i entrevistes als companys per recollir iniciatives, crítiques, propostes...
· Continguts més específics i/o personals sobre la vida professional musictecària (reflexions professionals i/o melòmanes)
· Blocs de biblioteques i/o de companys musictecaris, reunits amb enllaços
· Fluxos RSS de notícies sobre música i actualitat musical a les biblioteques
· Propostes d'escolta musical setmanals o mensuals: playlists, audicions comentades
· Convocatòries per trobades o debats de bibliotecaris musicals, actes de les trobades
· Organització o difusió de conferències, cursets, cursos
· Recomanacions i ressenyes de concerts i/o actes musicals

A falta d’un espai institucional que ho permetés, el grup va decidir llençar-se al món blogger, a l'actual adreça: http://www.musictecaris.org/

Objectiu 2. Treballar per la projecció de les àrees musicals de les biblioteques públiques i de la figura del musictecari.

Un dels seus primers passos va ser usar el neologisme musictecari per designar al bibliotecari musical. D’aquesta manera es donava un pas simbòlic important per identificar i potenciar aquesta figura clau de les àrees musicals i del món del consum musical en general.

A més, el grup pretenia recollir propostes innovadores d’organització de les àrees musicals, recollir bones pràctiques i treballar per la projecció mediàtica de les àrees musicals (diaris, revistes, ràdio, tv...). Trobareu un excel·lent resum aquí.

El grup ha condensat al bloc el recull d’aquestes experiències. Fruit del treball de recopilació s’han realitzat i compartit propostes innovadores com el projecte de remodelació de l’àrea musical de la biblioteca Vapor Vell que podeu veure al final d’aquesta presentació. També ha explicat la seva feina a programes de ràdio, i a activistes culturals de diversa índole.

2) EL BLOC: POSSIBILITATS DE L'EINA

El format de bloc s’ha estès per tota la xarxa afavorint la creació d’espais d’informació específica i actualitzada amb la possible participació dels lectors. És una eina senzilla aparentment, però que -a diferència d’una web- no té una estructura de continguts sempre evident. El format convida a consultar-lo com un diari temàtic. Després d’un any treballant-hi intensament hem detectat algunes possibilitats i limitacions de l’eina.

Possibilitats:

- És fàcilment manegable, amb uns mínims rudiments tothom pot ser un blogger. Una feliç conseqüència de les eines incontrolades de la xarxa.
- Malgrat que no disposa d’un sistema d’estructuració estàndard, un bloc resulta estructurable utilitzant un altre bloc com a pont.
- Els seus continguts són indexables pels propis creadors del bloc. No permet l’aparició de folksonomies però no és una eina que haguem trobat imprescindible per l’objectiu del bloc.
- Permet insertar players, widgets
- Es pot oferir actualització –sindicació- mitjançant RSS
- Permet la cerca dintre del propi bloc
- Permet crear un frame pràctic: es pot inserir informacions paral·leles d’utilitat (els índexs, les categories, els blocs relacionats, els índex de consulta, dades sobre l’origen de les connexions recents...)

Limitacions:

- No hi ha dipòsit propi dels blocs (podcast, doc...). Es depèn de players i dipòsits externs, l'estabilitat dels quals no es pot garantir. L’actualització, per tant, no és molt fàcil ni assegurable.
- El recull estadístic no és molt profund. Tenim algunes dades flagrants generals (número de visites), però no es disposa de les dades de consulta sobre cada post
- No es disposa d’un servei d’alerta de nous comentaris, de manera que cal anar revisant tots els posts antics a la cerca de novetats. Per fer-ho cal activar la opció de moderar els missatges.

- No hi ha opció per seguir els posts d'un blogger en concret (per exemple, seguir tots els de Miss Danger, o de Fonti...).
- Cal conèixer html perquè el resultat sigui agraït. Si no, els errors resulten incomprensibles i la presentació poc acurada.
- Lentitud exasperant o bloqueig en el cas d’inserir molts widgets creant un nou post.

3) EL CONTINGUT

S’han publicat 244 posts en un any. Una mitjana de 2 posts cada 3 dies. Si es descompten dies festius i èpoques vacacionals aquest ritme de publicació resulta especialment viu, l’esforç propi de l’inici d’un projecte molt estimulant.

El contingut es podia recuperar gràcies als seus índexs però amb l’acumulació de posts i de dies no era fàcil veure (com a la taxonomia corporativa d’una web) quines eren les categories que vertebraven el treball del bloc. Per això, es van establir categories utilitzant un truc blogger: crear un bloc paral·lel que indexa el bloc principal. Això ha estructurat l’ingent contingut del bloc en 10 categories clares, que expliquen millor que res l’abast de l’espai cooperatiu que l’AMPLI representa. Són:

Assaig i reflexió professional
Congressos i Institucions
Cursos i presentacions musictecàries
Difusió musical a Biblioteques
Formació musical
La Discoteca d'Ampli
Monografies i Reportatges
Recursos musictecaris
Sèries temàtiques
Sobre el Col·lectiu AMPLI

De totes aquestes categories ens agradaria ressaltar algunes publicacions d’especial interès:

- S’han recopilat, traduït i publicat nombroses reflexions professionals sobre l’estat de la música i les àrees musicals de les biblioteques. Aquí!

- S’han iniciat sèries que es poden explotar fàcilment com a centres d’interès de les biblioteques públiques d’arreu. Entre elles destaquem: Plàstica Musical , La música de les ciutats (Nàpols, Lisboa, Canadà...), Això no és música!, La Discoteca d'Ampli (més de 30 entrades!)

- S’han recopilat més de 25 experiències de difusió musical a les biblioteques
- S’han descrit fins a 40 recursos musictecaris
- S’han realitzat entrevistes properes a músics locals

4) LA RESPOSTA

Bona part de les 32.000 consultes que ha registrat el bloc en aquest primer any de vida provenen de Google, i la seva potent indexació dels continguts del bloc.

Però s’han fet molts esforços de difusió dintre del col·lectiu professional de bibliotecaris, a qui va principalment dirigit aquest espai. S’ha fet arribar un resum mensual a la llista del BibCat, i s’ha publicitat el bloc altres fòrums professionals.

A més, repetidament s’han fet crides per incentivar la col·laboració musictecària. Aquestes crides han estat virtuals (post a post, mail a mail) o presencials, en les presentacions que ha realitzat el col·lectiu. Com s’ha detallat al punt 1, un dels principals objectius del bloc és la cooperació: la insistència en la cerca de complicitat i col·laboració musictecària ha estat, i és, prioritària.

El resultat d’aquest treball ha estat:

- Un relatiu silenci dels professionals de les biblioteques. El col·lectiu és nombrós i, percentualment, el número de col·laboracions ha estat escàs.
- S’ha trobat un còmplice ressò als blocs/mirall de col·legues professionals francesos.
- S’han descobert musictecaris arrauxats com la Marta, de Banyoles, que demostra que l’empenta pot generar una eina senzilla (com el mateix bloc de la mediateca de Banyoles) que provoca sinèrgies fèrtils per tothom, i com la Mont de la Biblioteca Fort Pienc. Zenks!
- S’ha obtingut la col·laboració puntual de companys Francesc Candel, Xavier Benguerel... la xarxa musictecària en lenta expansió.
- S’han registrat alguns comentaris extra, de gent que ha consultat el bloc i ha generat un espai d’opinió dinàmic.


5) PROJECCIÓ I COL·LABORACIONS DEL COL·LECTIU

5.1) La biblio/discografia musical bàsica, eina i realitat

El grup ha participat en la realització d’aquesta eina per a les biblioteques públiques. El treball ha estat laboriós i apassionat.

Creiem que el contingut final podrà ser útil per les biblioteques. Lamentem profundament, però, que l’edició tingui un error fonamental: els índexs són incorrectes i impossibiliten la cerca d'informació. Confiem que es faci una edició corregida.

Mentrestant, es pot temptejar el seu contingut aquí.


5.2 ) Sobre la projecció del col·lectiu en l’àmbit formatiu

En relació a la projecció/formació musictecària en que ha col·laborat l'Ampli, destaquem:

- la presència a l’Escola d’Hivern, on es va fer la presentació que trobareu aquí. I que va tenir repercussió en la seva publicació a l’ACIM.
- el curs de música digital que va ser presentat arreu de Catalunya
- el curs de selecció de música a una biblioteca pública
- La participació a fòrums musicals



6) TWITTER FORM

Seguint l’estil concís del twitter, els musictecaris us ofereixen la seva pinzellada d’un any hardcore.

Gambita:
El petit Ampli ha fet un anyet. D'aquí a ben poc deixarà de menjar papilles i començarem a donar-li bistecs. Trossejadets, és clar. Post favorit: Ismael Kamawiwo'ole.


Magnum:

Un any de descoberta musictecaria i musical en tots els sentits: cada post, cada conversa, cada projecte nou, cada idea... 1.000 o 1.000.000 de portes plenes de música que s'obren o es poden obrir darrera de les quals en trobes unes altres 1.000...


Miss Danger:

Any iniciàtic, musictecàriament parlant. 365 dies d’aprenentatge, intercanvi, treball cooperatiu i desenvolupament musicofílic. Col·lectivització d’idees i coneixements. I’m Satisfied.

Fonti:

Utopia, utopia sempre, si no hi ha utopia res no canvia. From summer of love to one year of love, pas a pas, poc a poc camí de l'utopia. Post favorit: tots, un per un, un post és un pas.

Director Wilkins:

Any de fecundació i captures musictecàries, de projecció i silencis professionals. Corrent alterna i continua. Inoblidable i amb ganes de més. Post favorit: Els deutes del rei.

7) APERTURES PER UN SEGON ANY

Arribem a l'últim punt d'aquesta reflexió i de la vostra admirable paciència. Ho fem apuntant algunes apertures bloggeres que ens proposem per aquest segon any d'empenta musictecària:

- Estudi de la plataforma web idònia, la vida més enllà del Blogspot
- Estudi de la possibilitat de disposar d’un dipòsit legal pels documents
- Treballar la formació tècnica i temàtica dels musictecaris
- Conèixer experiències musictecàries forànies
- Realitzar un catàleg de serveis musicals per a les biblioteques públiques
- Continuar la captura i complicitat de més col·legues musictecaris

Leidis, llentelmen, gràcies per la vostra atenció al llarg d'aquest any. És l'hora del just agraïment:
One year of love is better than a lifetime alone!

A través del mirall: un any de pràctica musictecària

Foto: Nando Cruz (Rock de Lux) al Music Spy Club, Biblioteca Vapor Vell

El 6 de febrer del 2008, el col·lectiu AMPLI va treure el cap al món virtual amb curiositat, il·lusió i ganes de música. Neixia aquest bloc, sense cap rumb determinat, desconeixent cap a on ens portaria el cau de conill on vam caure. Aquest primer any On the Road ens ha permès aprendre, compartir, descobrir i, també, constatar que els musictecaris existeixen, treballen amb empenta i tenen bones idees per donar a conèixer les músiques i els músics.

Les àrees musicals de les biblioteques són vives i els musictecaris fan que la seva existència sigui desperta, creativa i, sobretot, suggestiva per als melòmans perduts en ingents quantitats de CD classificats amb codis alfanumèrics poc amables: CD 091.7SER, CD 571MON, CD 3.MOZ 21, CD 000.2FES... La feina del musictecari facilita la descoberta al navegant perdut en l'oceà musical de gèneres i subgèneres, de novetats i oldies, de present i passat.

El musictecari és un inquiet perpetrador de cops contra la realitat erma d'una àrea musical sense musictecari. Prova d'això és aquesta selecció d'experiències recollides a l'AMPLI durant el seu primer any d'existència, una bona collita que esperem et resulti inspiradora de més idees, de més interrogants generadors de corrent musicofílica.

Que l'esperit d'Alícia t'acompanyi!


1) Audicions:

Music Spy Club - Biblioteca Vapor Vell (Barcelona): Cicle d'audicions comentades per músics i crítics musicals. Cada mes, un convidat presenta una selecció de 10 temes editats en els darrers 12 mesos. Alguns dels noms que han passat pel MSC han estat: Sisa, Ignasi Julià (Ruta 66), Nando Cruz (Rock de Lux), Guille Milkiway (La Casa Azul), Xavi Sánchez Pons (Mondo Sonoro), Javier Blánquez, etc. El MSC es va iniciar l'any 2007 i el seu públic és majoritàriament jove / adult. El projecte s'ha presentat com a activitat innovadora a les 11es Jornades d'Informació i Documentació (Barcelona, 22 i 23 de maig de 2008). Enllaç al PDF de la presentació a les Jornades, aquí.
Web Biblioteca Vapor Vell

Òpera Club - Biblioteca Clarà (Barcelona):
Fa 7 anys que la Biblioteca Clarà organitza xerrades sobre les òperes que es representen en el transcurs de la temporada del Liceu, incloses en el marc de l'Òpera Club Biblioteca Clarà. L'any 2007 van crear, a més a més, un centre d'interès sobre òpera integrat per documents sobre aquesta temàtica: llibres i audiovisuals (CD i DVD).
Web Biblioteca Clarà

Aperitius Musicals - Biblioteques de Barcelona:
Des de fa uns anys, les Biblioteques de Barcelona porten a terme els Aperititus Musicals, que són audicions didàctiques per introduir la música als prelectors i ajudar-los a desenvolupar la seva sensibilitat i creativitat.
Escoltar, cantar, jugar i aprendre són els eixos dels concerts en què tant els nens com els seus acompanyants, juntament amb els músics, són els protagonistes. Es recomanen llibres i música adients per als més menuts i que tenen les biblioteques.
Són sessions pràctiques amb jocs de dits, de falda, danses i cançons de bressol. En el marc del projecte Nascuts per Llegir. Més informació a http://www.bcn.es/biblioteques/
Aquesta activitat es fa a les biblioteques:Vapor Vell, Guinardó, Ignasi Iglésias, Benguerel i Sagrada Família.

2) Blocs:

Mediateca de Banyoles: Des de l'any 2008 que la Mediateca de Banyoles nodreix de bones sintonies l'espai blocaire. Recomanacions, guies, seccions com "Aquesta setmana escoltem" o l'apartat de música lliure, fan d'aquest bloc un exemple d'activisme musical. La feina musictecària de l'equip de Banyoles s'amplia, també, a l'espai físic de la biblioteca, a través d'activitats com ara: audicions musicals infantils, concerts de petit format, exposicions dels artistes que participen al Festival de la Veu (a)phònica,etc.
Visita el bloc de la Mediateca: http://mediatecabanyoles.blogspot.com/

Sonabé, el bloc de la música de l'Alt Empordà:
La Biblioteca de Figueres porta un any amplificant la programació musical de la comarca a través del seu bloc. Sonabé, convida a sortir de casa i apropar-se als músics que habiten les nits empordaneses. Una iniciativa tan necessària com útil.
Sonabé: http://sonabe.wordpress.com/

Mediamus, le blog des bibliothécaires musicaux de la Médiathèque de Dole:
Els pares de l'acció musictecària excel·lent. Mediamus és un bloc nascut el 2007 on podeu trobar una font inesgotable d'idees per animar les seccions de música de qualsevol hàbitat musictecari i suggeriments musicals de capçalera com, per exemple, Voyage temporel à l'ère du space disco : la playlist vidéo, un fantàstic article sobre l'Space Disco que ha fet les delícies d'aquesta que escriu. També donen ressò a l'actualitat musical de Dole i la seva regió.
La consulta habitual al bloc Mediamus garanteix la formació i el reciclatge del musictecari.
Mediamus: http://mediamus.blogspot.com/


3) Espais per a la difusió musical:


Biblioteca Fort Pienc (Barcelona):
La Biblioteca Fort Pienc és un dels pulmons musictecaris de Barcelona. Un lloc on la música es viu i s'estima, i es treu dels prestatges, i s'exposa i s'explica. L'espai de l'àrea de música entès com a plataforma per donar a conèixer, per difondre una col·lecció mimada per un equip amb oïda i criteri.
Mensualment exposen les noves adquisicions a la planta baixa de la biblioteca, un lloc per on passa tothom que hi entra. Aquesta exposició s'acompanya amb una guia de les novetats i una guia amb una selecció dels 12 discos destacats pels musictecaris fortpiencs. L'objectiu és clar: convidar l'usuari a trobar música diversa i crear un entorn sensible al fet musical.
Destaca també la secció En Concert, amb una selecció de concerts que es celebren a Barcelona, amb especial interès pels músics i formacions locals.
L'equip mateix ens comentava en un post aparegut a l'AMPLI fa un any:
No ens limitem a entendre la música com una col·lecció de CD apilats en mobles, sinó que donem per fet que és a tot arreu, més enllà de les parets de la biblioteca: a les sales de concerts, als festivals, al cinema, als bars, a les botigues... I ens agrada pensar que, encara que el nostre gra de sorra sigui molt petit, estem contribuint a crear un entorn més sensible a l’actualitat musical.

Web Biblioteca Fort Pienc

4) Hores del conte:

Biblioteca Municipal de Manlleu
Una hora del conte pot resultar una bona forma de donar a conèixer als més menuts (i als seus acompanyants) alternatives al cançoner infantil tradicional, apropant les músiques que els adults consideren "per a adults". El 10 de maig de 2008, la Biblioteca Municipal de Manlleu va realitzar una hora del conte amb música en directe, titulada Hi havia una vegada el jazz.... Els músics osonencs Edna Sey i Enric Puigdesens van repasar la història del jazz amb ajut d'una titella de Louis Armstrong.
També van explicar què és el blues, i per a l'ocasió van preparar una versió en blues del conte de la Caputxeta vermella. No hi van faltar algunes referències als estàndards jazzístics i a la fusió més actual del jazz amb ritmes pop-rock. Tot i la dificultat d'explicar als nens què és tot això del jazz, es va aconseguir transmetre quins són els ritmes bàsics del gènere i tothom va cantar i ballar una estona. Núria Silvestre (Biblioteca de Manlleu).
Post a l'AMPLI:L'hora del conte en Jazz a la Biblioteca de Manlleu



Primera adaptació al cinema d'Alice in Wonderland (director Cecil Hepworth, any 1903), amb música de Debussy (Prélude à L'Après-midi d'un Faune).


5) Col·leccions especials:

Blues - Biblioteca Central Tecla Sala (L'Hospitalet de LLobregat):
La Biblioteca Central Tecla Sala de l’Hospitalet i la Societat de Blues de Barcelona van decidir endegar, a la tardor del 2006, un experiment musictecari que es concretava en crear una secció especialitzada en blues i música afroamericana a la biblioteca i en la programació regular d’activitats per donar a conèixer i difondre aquest gènere musical.
El Fons de Blues de la Tecla Sala es composa de discografia, bibliografia, videoteca, publicacions especialitzades i cartellisme, a l’abast de músics, docents, estudiants, aficionats i, en general, de qualsevol persona interessada en el gènere. Actualment integren el fons aproximandament 1000 documents audiovisuals, dels quals el 95% són CD i maquetes; la resta, són vídeos editats i gravacions de concerts, procedents en gran part del Cicle Hospitalet Blues & Boogie i del Centre Cultural Collblanc-La Torrassa, programador habitual de concerts de blues.
Post a l'AMPLI: El Blues de la Tecla


Bandes sonores de cinema negre i policíac - Biblioteca La Bòbila (L'Hospitalet de Llobregat): La Biblioteca la Bòbila (L'Hospitalet) manté, des de la seva inauguració el març de 1999, un fons especial dedicat al gènere negre i policíac. Tot i que el gruix documental és dedicat a la narrativa i al cinema, també hi ha una petita representació de còmic i música. En el cas de la música s'hi troba, bàsicament, bandes sonores de films negres i policíacs ─des del cinema negre més clàssic fins a les darreres novetats─, bandes sonores de sèries televisives (The Sopranos, Twin Peaks...), reculls de directors (Hitchcock, Tarantino...), compositors (Claude Bolling), per països (Jazz en el cine negro español: 1958-1964)... però també diferents músiques relacionades amb el gènere, com els narcocorridos (mexicans, colombians...) la música que ha generat la màfia, o músiques evocadores, com el crime jazz, el jazz noir, que aquí és representat per Dani Nel·lo. Entre les bandes sonores clàssiques destaquen Ascenseur pour l'échafaud de Miles Davis.
Post a l'AMPLI: B.S.O. de pel·lícules: cinema negre i policíac a la Biblioteca de La Bòbila, L'Hospitalet

Bandes sonores - Biblioteca Xavier Benguerel (Barcelona):
La Biblioteca Xavier Benguerel compta amb un fons especialitzat en cinema en una secció diferenciada del fons general. A la seccció hi tenen cabuda llibres, revistes, DVD i CD en un espai d’uns 70 metres quadrats. Els documents estan identificats amb un pictograma que representa una càmara de cinema.
Les bandes sonores (BSO) són aproximadament el 13% del total d’enregistraments sonors de la biblioteca. A l’hora de fer-ne la selecció, els musictecaris apliquen fonamentalment dos criteris: d’una banda, adquireixen les BSO de pel•lícules que ja tenen –o que preveuen tenir– a la biblioteca; de l’altra, BSO de pel•lícules que, per la seva significació o la del seu compositor, entenen que cal tenir-les independentment de si disposen o no del DVD.
Post a l'AMPLI: Bandes Sonores a la Biblioteca Xavier Benguerel


Plataforma d'autoeditors - Biblioteca Josep Soler Vidal (Gavà):
La Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà, així com altres biblioteques públiques de la província, participa en un projecte de col·laboració amb la PAE (Plataforma d'Autoeditors) amb l'objectiu de donar a conèixer el treball dels músics i els grups que no volen o no poden entrar en la indústria discogràfica, optant per l'autoedició de la seva pròpia música.
La biblioteca adquireix material editat per la plataforma al llarg de l'any i l'identifica amb el logotip de la PAE.
Post a l'AMPLI: La Plataforma d'Autoeditors i les biblioteques


6) Guies de lectura:

Flamenc - Biblioteca Ramon d'Alòs (Barcelona) i Biblioteca St. Antoni-Joan Oliver (Barcelona):
A la guia trobareu una selecció de CD (de flamenc clàssic, nuevo flamenco, flamenc fusió), DVD tant de pel•lícules relacionades amb el tema com DVD musicals de diversos intèrprets i una selecció de llibres sobre intèrprets, història i tècnica del gènere. A banda, es recullen els enllaços a diversos festivals de flamenc (amb especial menció al Festival (In)fusión Flamenca www.myspace.com/infusionflamenca, que es fa al mateix barri del Besòs) i a diversos portals d’internet entre divulgatius i comercials.
Flamenco: guia de lectura.

Música lliure - Biblioteca Josep Janés (L'Hospitalet de Llobregat):
Una guia sobre música lliure que aplega netlabels, llocs d'streaming i ràdios web. Una forma de donar a conèixer un univers enorme de noves propostes musicals situades fora dels conductes comercials habituals.
Guia de música lliure.

Novel·les amb música - Biblioteca Vapor Vell (Barcelona):
Recull de novel·les on la música té un paper principal. Aquí podeu escoltar una llarga entrevista radiofònica sobre la realització d'aquesta guia que va fer el programa "Línies Addicionals" de Catalunya Ràdio.
La guia la trobaràs insertada al post: Guia de novel·les amb música (2/4/08)

Primavera Sound '08 - Biblioteca Fort Pienc (Barcelona):
Una guia editada amb motiu del festival Primavera Sound amb una selecció de CD, que les biblioteques de Barcelona tenien als seus fons, dels grups que van actuar durant els dies 29 al 31 de maig. Es recollia, a més a més, totes les revistes especialitzades de música que es podien trobar a les biblioteques i una selecció de pàgines web d'altres festivals de música alternativa de Barcelona
Guia Primavera Sound 2008.


7) Seleccions de novetats:
Biblioteca Francesc Candel (Barcelona):
Butlletí de novetats musicals amb un format que crida l'atenció i convida a llegir. És una guia de butxaca, petita, amb ressenyes de discos seleccionats pels musictecaris. Una manera senzilla però efectiva de difondre les noves adquisicions de la biblioteca.
Guia de novetats musicals.



Alícia t'ofereix dues càpsules, la vermella i la blava, i has de triar una. La vermella representa el món incert i aventurat. La blava, el món sense interrogants. Quina esculls tu?

Neo era musictecari. Va escollir la càpsula vermella.
Miss Danger.