... què te Lisboa que la fa tan especial?
La nostra amiga de Banyoles ens dona algunes claus.
Una recent campanya portuguesa proposava que Lisboa entrés a la llista de Rècords Guinness com a ciutat amb més cançons dedicades. No sé si finalment la iniciativa ha tingut èxit, però no hi ha dubte que la capital lusitana podria batre de llarg aquest rècord. No només per la quantitat de cançons dedicades (l'últim cas més conegut és el de Madredeus: els dos treballs discogràfics més recents del grup estan dedicats íntegrament a Lisboa), sinó també per haver creat un gènere musical propi: el fado, la cançó de Lisboa.
Madredeus Moro en Lisboa
Fado, del llatí fatum, és sinònim de destí inevitable, de fatalitat. A partir del segle XIX, als barris de Lisboa aquesta paraula comença a estar lligada a la cançó de taberna, la cançó més tradicional. El fado com a gènere musical neix a la ciutat de Lisboa, als barris de carrers antics i estrets d'Alfama i Mouraria i, al llarg del segle XX, esdevindrà la cançó nacional del país.
La formació més clàssica per interpretar un fado és el trio: un cantant o una cantant, un violista (guitarra espanyola) i un guitarra (guitarra portuguesa). Com en el cas dels palos del flamenc, hi ha molts fados-tipus, sobre els quals els compositors i intèrprets fan les seves variacions. Els més antics són el fado menor, el fado corrido i el fado mouraria. Tot i que la temàtica de les lletres vagi sempre molt lligada al sentiment de saudade, tristesa i fatalitat, també s'han escrit al llarg de la seva història, per tal d'equilibrar una mica, alguns fados alegres i plens d'ironia.
Maria Severa (1820-1846)
Els musicòlegs no es posen d'acord encara en el tema dels orígens del fado, però la majoria parla de síntesi de totes les influències que afectaren la ciutat de Lisboa al llarg dels segles, tant d'Europa com de les antigues colònies africanes i americanes. La primera fadista coneguda és Maria Severa i la seva vida ha esdevingut llegenda i mite fundacional en la història del fado lisboeta. Tant és així que, com en el cas del primer film sonor nordamericà, "El cantant de jazz", el primer film sonor portuguès està també dedicat al a música: A Severa (1931), del director Leitão de Barros, ens explica la vida d'aquesta primera fadista.
De les tabernes i les cases de fado als escenaris de tot el món, el fado ha esdevingut, al llarg del segle XX, una de les músiques urbanes populars més conegudes internacionalment, especialment gràcies a la veu de la cantant de fados més reconeguda a nivell internacional, Amalia Rodrigues.
Un CD de fados interpretats per Amalia Rodrigues no hauria de faltar en cap mediateca pública. D'entre els molts reculls que hi ha, en destaco un: O melhor de Amalia, volums I i II, EMI-Valentim de Carvalho (1985). És un recopilatori fet a partir de bons enregistraments d'estudi i acompanyat de breus comentaris molt interessants sobre cada cançó.
Amalia Rodrigues interpreta el fado Estranha forma de vida.
Alguns altres noms imprescindibles del fado de la vella generació: Alfredo Marceneiro, Hermínia Silva, Maria Teresa de Noronha, Berta Cardoso, Argentina Santos.
Tudo isto existe, tudo isto é triste, tudo isto é fado ... continuarà
O fado, pintura de José Malhoa (1910)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada