La Discoteca de l'Ampli XXVI: Patrick Wolf.

Setembre de 2007. Magnum estava en el verd i fangós Inveraray, un poblet d’Escòcia on es celebrava la primera edició del Connect Music Festival. Al vespre surt a l’escenari un paio que es movia com un ànec, en pantalons curts, amb els cabells i els mitjons vermells i embolicat amb una manta tipus Braveheart: era Patrick Wolf acompanyat de tots els seus instruments (violí, acordió, clarinet, arpa...). Des d’aquell dia en sóc fan.

Patrick Wolf, que ara té 25 anys, el podríem considerar una mena de nen prodigi: als 11 anys composava i enregistrava casolanament cançons amb el seu violí i un òrgan, als 14 es va unir a una banda pop, Minty, als 16 marxa de casa seva i col•labora amb un quartet de corda i més tard s’uneix al grup Maison Crimineaux. I és amb aquest trio de noise i whithe pop, que el va descobrir Kristian Robinson i li va produir el que seria el seu primer disc: Lycanthropy (Faith Industry, 2003), editat també per la discogràfica alemanya Tomlab.

Després d’un curs de composició al Trinity College Music Conservatoire va treure Wind in the wires (Tomlab, 2005), un àlbum a mig camí entre el folk anglès i el pop de cambra, fosc i pompós, on Wolf va composar tots els temes, tocava tots els instruments, s’encarregava dels arranjaments electrònics i cantava. I on es va posar un altre cop la crítica i el públic a la butxaca, fins i tot a aquells que havien dit que Lycanthropy era massa infantil.
A finals del 2005 comença a treballar en un nou àlbum que finalment traurà al mercat al 2007: The Magic Position (Tomlab, 2007).

The Magic position, en general segueix l’estil el disc anterior, electro-folk, però molt més viu, festiu, ballable. Compareu les portades dels dos discs i trobareu, només en això, un canvi de to. Wolf es permet el luxe de fer cada tema diferent, des de les balades fosques, multi-instrumentades, a pop ballable tipus Belle&Sebastian, o pop de sintetitzador “vuitantero”. Tot això sense un ordre molt establert (cosa que et fa perdre una mica quan més avança el disc...):
Comença amb Overture que podria ser molt més que una obertura, podria ser tot un hit del disc ja que resumeix perfectament tot el que es sentirà a partir d’ara, i en els següents 41 minuts del disc, en una sola cançó: la instrumentació clàssica pròpia de Wolf, percussió amb reminiscències celtes alternats amb les bases programades i maquinals i la veu greu.



Continua amb The Magic position, que si que és el hit del disc (per alguna cosa li dóna títol): una cançó festiva, ballable, optimista, que deuria escriure quan estava enamorat i que sona un xic petarda: quan el primer vers d’una cançó comença dient “So let the people talk...” tremoleu pel que seguirà... i que voleu que us digui? a mi em fa pensar en el matxacón “A quien le importa” que no té res a veure excepte per l’entusiasme i que les dues podrien sonar seguides en un d’aquests llocs on la gent va a ballar amb samarretes ajustades de licra. Però a mi m’agrada!
He provat de pujar un tall d’audio de The magic position però no me n’he sortit, així que us adjunto el vídeo. No us havia dit que Patrick Wolk és un personatge curiós: és tan sensible i prodigiós en les seves composicions com histriònic i amb actituds de diva en les seves posades en escena, talment com la segona part de Rufus Wainwright! Si teniu moltes manies, proveu d’escoltar el vídeo amb els ulls tancats, sentint la fabulosa veu de baríton i recordant que ell us deixa parlar tant com vulgueu.



Després la contundent, technopop, depech modiana (ho he llegit en algun lloc, he tornat a escoltar a Depech Mode: i si) Accident & emergency.
The bluebells, que sembla una breu balada de veu i pinzellades de piano a mode d’intro per Bluebells, una altra technopop vuitantera fosca (es podria canviar la lletra de Patrick Wolf per “All i wanted, all i need it, is here in my arms...” i ningú no notaria la diferència).
Després Magpie, un duo de Patrick Wolf amb Marianne Faithfull. Gairebé una poesia musicada amb piano i violí, xiuxiuejada i solemne com una profecia. Et quedes un xic descol•locat: què no estàvem ballant, aquí?
Doncs a partir d’aquí ja pots seure i escoltar X: un minut d’afinament d’instruments per a la següent

Augustine: una balada acústica, lligada a
Secret garden: un minut i mig d’experiment desordenat de capes gruixudes de soroll de sintetitzador i sirenes que no acabo d’entendre (!!), lligat a
Get lost: un altre cop pop alegre i festiu. Deixeu-me que us inclogui només una estrofeta per fer-vos una idea de com deu sonar: “We could go to the cinema / big effects and big name stars / and we could go to that private view / but darling / these days / my favourite view / is you”. Deu ser agradable que et diguin això, oi?
Enchanted: balada carrinclona amb piano, on només falten uns passos de claqué...
The stars: mig folk mig electrònic.



Finale: un parell de minuts lírics, grandiloqüents i parsimoniosos en una composició propera a a banda sonora (com aquells finals de les pelis que sempre posen quan tu està fent esforços perquè ningú vegi que estàs a punt de plorar).

Havent sentit tot el disc sencer… acabo de pensar que si la Björk, rara com ella sola, que tan aviat experimenta amb sorollets de paisatges nevats i de bressol com amb rampells cridaners i distorsionants i a sobre vesteix d’una forma -direm- estrambòtica i en Jay Jay Johanson, crooner del que ja us vaig parlar en una altra discoteca, amb veu profunda i amant de l’electro haguessin tingut un fill… i aquest fill s’hagués dedicat a la música, s’assemblaria molt al Patrick Wolf.

A la primavera del 2007, Patrick Wolf anuncia que ja està cansat i que deixa estar la seva vida de músic. Què voleu?: prematur a l’hora de començar i prematur per deixar-ho. Segons es podia llegir al seu forum oficial, el seu darrer concert tindria lloc a finals de novembre de 2007 a Londres. Després d’això creia poc probable, deia, que tornés a haver-hi cap tipus de comunicació amb el públic (!!!). El comunicat parlava d’acabar les seves aparicions en directe... però afirmava que volia seguir component.
Va ser un ensurt momentani per als seus fans: al cap de poques setmanes es va corregir: no es retira, només es pren un descans.

Segons es llegeix a la revista New Musical Express ( http://www.nme.com/news/patrick-wolf/40671 ), actualment treballa en un altre àlbum. Un cd doble que es titularà Battle i que s’editarà al febrer de l’any que ve.

Esperem l’àlbum... i esperem la gira.

.