Si hi ha un grup objecte de les meves oracions diàries, aquest és Old Crow Medicine Show. En les meves oracions, alterno Nostre Senyor amb qualsevol promotor de concerts filàntrop que porti al grup a menys de 1000 km de distància de casa. De moment, tant El Senyor com el promotor, semblen indiferents a les meves pregàries però, com diuen que la fe mou muntanyes, continuaré amb les genuflexions de rigor i el llibre de salms ben a mà.
La banda de Nashville porta ja 10 anys reinventant la música d'arrels amb el seu folk i hillbilly orgànics en unes cançons amb tot el sabor dels nabius frescs acabats d'agafar. Beuen glops de Dylan, celebren l'alegria tabernària del mastegador de puros, i somriure Profident, Bob Wills i toquen posseïts per la velocitat frenètica de Bill Monroe. Com el simpàtic senyor Zimmerman ja el tindràs en el teu altar particular, no em queda més remei que fer un lloc per als dos cowboys:
BOB WILLS.
BILL MONROE.
Però si en les formes estan més a prop d'aquests tòtems de la música popular nord-americana, en les lletres tenen a Woody Guthrie i Pete Seeger com a guies espirituals. Una preocupació pels problemes socials que els envolten, misèries de l'Amèrica desclassada i els seus protagonistes, ànimes sense nord que s'aferren a qualsevol sucedani de cel. Són històries poblades de derrotats i perdedors que semblen haver ressuscitat d'alguna novel·la de Nelson Algren. Desesperació i romanticisme, perdició i malenconia, aires que respiren temes com Methanphetamine :
OCMS són una string-band amb cor punk, els Clash del bluegrass en paraules de Don Was que va produir el seu tercer disc Tennesse Pusher (2008), un disc que per a alguns crítics no té el nervi dels seus predecessors: Old Crow Medicine Show (2004) i Big Iron World (2006), beneïts per la mà enèrgica de David Rawlings. Personalment, Tennesse Pusher l'he escoltat més vegades que un nen ha vist Mary Poppins o el Rei LLeó. Dóno fe que al disc no li manca ni li sobra. Ho sento, detractors de Don Was, a mi ja m'està bé que s'obrin al folk-rock setenter via Califòrnia (Highway Halo), es lliurin al més pur rock sureny (Alabama High-Test) i que coquetegin amb el soul (Motel in Memphis) no em posa els pèls de punta. M'agrada i molt.
L'any passat, OCMS van treure el seu quart àlbum Carry Me Back, un disc que recupera el so més old-time dels dos primers. Joiós però auster, tradicional però fresc, un viatge al Sud americà que trascendeix espai, temps i territori, com una pel·lícula de John Ford o com el David Lynch d'Straight Story. És igual que visquis a Waco que a Barcelona, la música d'OCMS transcorre per a estremir-te de senzillesa i veritat.
Folk i poesia per a moments de plàcida alegria i, també, per a dies en què trobes la salvació en qualsevol sucedani de cel. Ja trigues en agafar el llibre de salms i pregar perquè El Senyor o el promotor de concerts ens els portin. Mentrestant, abusarem dels seus discs perquè les oïdes i l'ànima no tenen mesura quan troben consol. Heaven and hell inside.
I Hear Them All, de l'àlbum Big Iron World (2006).
Caroline, de l'àlbum Tennesse Pusher (2008).
Carry Me Back to Virginia de l'àlbum Carry Me Back (2012).
1 comentari:
He fet una llista amb els discos que recomanes, he escoltat gairebé tots i estic disfrutant d'aquesta música com feia temps que no ho feia.
Milion kisses MD <3 :-)
JLL
Publica un comentari a l'entrada