El sempre brillant, enginyós, divertit, amor platònic per a una servidora i gran Watusi de la conga Francisco Casavella, dedicava un article seu titulat Un idioma imposible a aquelles cançons cantades des de la ignorància idiomàtica més desacomplexada. Per a qualsevol ciutadà espanyol nascut abans dels anys 80, l'aprenentatge de l'idioma de la Pèrfida Albion ha estat una lluita titànica, una autèntica pallissa de Bruce Lee (l'anglès) al seu petètic rival (per exemple, jo), una baralla de braços i cames, en un intent de ballar en parella, per a algú acostumat a trotar lliurement qual cabra salvatge o corista de Juan Pardo (sí, heu encertat, aquest "algú" torna a ser l'egocèntrica bloggera que escriu aquestes línies).
Casavella celebrava la pràctica de l'idioma impossible:
El idioma imposible ha sido, es y será la vía de iniciación para todo el mundo que se sienta enaltecido por la música. (...) Recuerdo que hace años escuché a un individuo cantando "¡Agua pal novio...!" cuando en un tocadiscos sonaba I wanna love you de Bob Marley. Le señalé y dije: "Ahí teneis a un hombre libre".
Sí senyor! Políglotes del món, la fonètica us ha esclavitzat, trenqueu els lligams de la cotilla lingüística i lliureu-vos a l'idioma natural impossible, canteu amb el cor i deixeu tirat a la cuneta el setciències del cervell. Exerciu de Savonarolas i cremeu tots els diccionaris, gramàtiques i cursos Planeta Agostini que tingueu per casa! Emuleu Joe Strummer en el tema Spanish Bombs, si us plau. Si un anglès ho feia l'any 1979, si ho feia Joe Strummer, nosaltres també ho podem fer. Carta blanca.
Spanish bombs, yo te quierro y finito, yo te querda, o ma corazón.
Avui és diumenge, The Clash invaeix el meu menjador i em lliuro, alegrement, al ritme d'un tema que he cantat i cantaré mil vegades amb el cor embogit, mentre salto com una cabra salvatge o com una corista de Juan Pardo. És el poder de l'idioma impossible.
Entonar canciones definitivas en miles de idiomas imposibles es despistar y superar a los que pretenden imponer la imbecilidad única.
Gràcies Joe Strummer. Gràcies Francisco Casavella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada