dilluns, 8 de juliol de 2013

Meeting Boulevard # 7 : Esther Suriñach


Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna BröllCarme FenollGlòria Pérez-SalmerónDavid Cuadrado,  Marthe Himelfarb i  Àngels Sola continuem la sèrie amb Esther Suriñach, bibliotecària a Girona i coordinadora del bloc col·laboratiu Llibres i companyia


Esther Suriñach


De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets?
En realitat jo aspirava a casar-me amb un famós milionari (possiblement futbolista) i voltar el món en limusina. Però passem a la segona pregunta, que “no he vingut per parlar del meu llibre”!


Que és el que més t'ha agradat i t'agrada de les biblioteques i d'aquesta professió?
La varietat, la llibertat, les possibilitats infinites que es despleguen a dins i a fora de les quatre parets. L’olor de llibre i ciment dels magatzems, la lleonera de la sala infantil, el so de les persones trepitjant tarimes, terres tècnics, rajoles, moquetes i escales de qualsevol biblioteca. Les flors dels seus jardins i els friquis que hi fan niu. M’agraden les mans dels nens quan fan els deures, quan s’afanyen a acabar el pa amb xocolata, les mans dels grans sobre el teclat, buscant l’arroba i l’apòstrof. Estirant el mateix diari, un per cada punta, o doblegant les revistes fins a l’esgotament.
M’agrada la biblioteca que surt al carrer i el carrer quan entra a la biblioteca. M’agrada la música que es filtra de les activitats, ocupant espais imprevistos.
M’interessen les mirades dels habitants del Planeta Biblioteca, em pregunto perquè vénen els que vénen i perquè no vénen els que no ho fan.
Sóc feliç en comprovar que els anys passen però els llibres mantenen la seva força de segles i tinc esperança en el futur.
Si hi haguessin indicadors per mesurar la ràtio de satisfaccions per hora treballada, els bibliotecaris estaríem a la franja més alta de tots els funcionaris.


Quina és l’anècdota més memorable que has viscut en una biblioteca?
El 2004, quan era directora de la Comarcal de Blanes, el meu grup de lectura va agafar la fal·lera de convidar en Josep Palau i Fabre, venerable senyor de 87 anys que feia el cafè ni més ni menys que amb Pablo Picasso.
A la Fundació em van dir que ja era gran per participar en activitats d’aquesta mena. Però jo, tossuda, li vaig enviar una carta que em va contestar molt amablement, escrita a mà, acceptant la proposta si l’anàvem a recollir i acompanyar i li respectàvem l’hora de sopar. Ja em tens a mi en un taxi cap a Caldes d’Estrac. Quina aventura:  30 km. de nervis vora el mar!.
Aquell avi fràgil que semblava que se’m quedaria als dits, quan va entrar a la biblioteca distingia els seus llibres exposats a cent metres de distància, amb la mirada aguda, negra i intensa d’un adolescent. Pujava escales, recitava durant hores, de memòria, el bo i millor de la literatura catalana (sense micro, amb una veu de tro i un gran atractiu físic) i va disfrutar de la sopa de peix com si el món, literalment, estigués a punt d’acabar-se. I com diuen els estudiosos del seu impressionant “Cant espiritual”, com qui sap que la vida és finita i que no hi ha vida més enllà.
Llàstima que, pel viatge de tornada, es va estimar més la companyia d’una senyora elegantíssima del grup. No, no estic gelosa. Ella tenia una cultura exquisida, una edat més adient i fins i tot, potser, retirava una mica a la Maria del Mar Bonet ...

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes






Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?

Sí, corren temps complicats, sort que en els bons bibliotecaris hi ha una gran capacitat de sofriment i creativitat capaces de superar qualsevol crisi.

Ara bé, la paciència té un límit. Als de dalt de tot, que cada cop exigeixen més i compensen menys, se’ls està esgotant el crèdit i hauran d’entendre que no es pot viure de renda i d’imaginació.

Els pressupostos són els que són, d’acord, però no ha de pagar els plats trencats la franja més desfavorida de la professió. La misèria seria menys amarga si tinguéssim flexibilitat en la jornada laboral, si es pogués compaginar feina, família i anar al Saló del Còmic. Si es facilités la mobilitat entre administracions complicades i arcaiques, si els equips de treball fossin més pràctics. Hi ha una productivitat impagable, pròpia del  treballador que creu en la seva empresa, coneix els objectius professionals i personals i es sent valorat i recolzat pels altres.

Molts col·lectius les passen més magres, però això no és un consol. Em fa ràbia que ens considerin privilegiats pel sol fet de treballar en condicions normals. Em preocupa que hi hagi fornades senceres de bibliotecaris que no saben què vol dir un augment de sou, una promoció interna, una oportunitat de demostrar les seves habilitats desenvolupant bones idees o anar un congrés amb les despeses pagades. No pot ser que gent molt vàlida hagi de patir un calvari per aprovar unes oposicions kafkianes i després es passin anys rebent ordres rutinàries i bronques per tots costats. Això no va bé per a la salut, no hi ha ànims ni vocacions que ho aguantin. Que trist.
Espero que si algun dia s’acaba la crisi i tornen les vaques grasses, tots haguem après alguna cosa sobre austeritat i agilitat, dues paraules que estan a la primera lletra del catàleg de matèries. Igual que arremangar-se, és clar!


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem prou preparats per aquest repte?
Suposo que amb això del tsunami et refereixes al fet que els ciutadans poden accedir a llibres, pel·lis, música i tota la informació del món sense aixecar-se del sofà de casa.
Crec que les biblioteques públiques mantindrem la nostra essència. Convivim amb la tecnologia, igual que els fars conviuen amb els GPS o el pa amb tomata amb les cup cakes. Cada cosa té el seu espai, el seu paper, el seu públic, no són incompatibles ni s’anul·len mútuament. Evolucionar? Sens dubte. Portem mil anys reconvertint-nos, més o menys des de Mesopotàmia. Sobreviurem amb naturalitat si sabem captar què necessita el públic. Tenim bases molt sòlides i més oportunitats que amenaces.
Sobre el concepte de guies i preceptors, penso que està molt bé com a consigna, com a filosofia de base del tipus “qui som? d’on venim? cap on anem?”, etc. Com un valor afegit, per entendre’ns. Puc comprar-me roba online o confiar en un assessor d’imatge, puc prendre’m un cafè de màquina o al bar de sempre que me’l serviran amb un somriure. Aconsellar és delicat, i com totes les coses delicades s’ha de tractar amb cura i no fer-ne un abús. Afirmar que el nostre futur és la prescripció em sembla una mica reductiu.
Si  jo fos una mestra, o un arquitecte, un advocat, un paleta, un aturat, un metge, un pastisser, el treballador d’una fàbrica o una mestressa de casa preferiria el bibliotecari que camina al meu costat que no pas el que em marca el pas i m’il·lumina.
I a més, suposant que tot el personal tingués la formació necessària, com es fa per no caure en una actitud maternalista? Només es pot transmetre el que realment ens apassiona. A quina escola s’aprèn, la passió?
Jo crec en la predisposició. Poc aconseguirem que els bibliotecaris es  formin en literatura si han passat 18 anys sense llegir. Haurem de potenciar el perfil de cada treballador, aprofitar que les feines i les persones són polivalents. Que hi ha facilitats tècniques per treballar de forma cooperativa. Un bibliotecari especialista en literatura infantil pot assessorar als del poble del costat o de l’altra punta del món, si se l’allibera de feines més mecàniques. Ja no se’ns demana que siguem super mens i womens en tot, per sort, més aviat és qüestió de generositat i comunicació.

  
Seguint aquest fil, la prescripció apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, sembla ser la especialització y la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Em consta que hi ha gent molt trempada que està fent una gran feina en aquest sentit. Tenim grups de treball especialitzats que obtenen productes útils que perduren. Els del COBDC són força coneguts gràcies al paraigua d'un col·legi professional, però n'hi ha molts més que jo admiro perquè es nota que estan fets amb tota l'ànima i d'ells he après una barbaritat. 3 exemples (segurament n'hi ha molts més):

1)       el blog de l'AMPLI em torna boja perquè és fresc i seriós alhora, I no és piloteria.
2)       A Girona és un orgull el grup CLER i les seves precioses guies de literatura infantil i juvenil
3)       del Grup Còmic de Barcelona destaca el butlletí Còmic Tecla. Quan porta un temps sense aparèixer sembla que falti alguna cosa a l'aire.

A aquesta feina de formiguetes i de “delicatessen”, sovint esgarrapada del temps lliure dels companys de base i per amor a l'art, falta afegir-hi les grans transformacions a nivell de país i altes esferes. S’han esborrat els desequilibris regionals en quant a formació descentralitzada (s’han fet cursos sobre prescripció de tot tipus i a tot arreu, presencials i virtuals) i s’ha millorat moltíssim en tema del carnet únic i gaudim d'un préstec interbibliotecari nacional, gratuït i eficaç que (toquem fusta) sobreviu a les retallades. 
Però encara hi ha assignatures pendents com ara la unificació de catàlegs. Cal que el ciutadà tingui la percepció que totes les biblioteques són iguals sense distingir províncies ni administracions. 
Els bibliotecaris fem tots els papers de l'auca, com sempre, però a més a més anem guanyant reconeixement com a mediadors culturals. Dins de l'ampli ventall de la paraula “cultura”, el llibre és el nostre punt fort i la nostra millor carta.
El futur passa per l'obertura i unió amb tots els sectors (escoles, teatres, ateneus, etc.), però no hem de perdre de vista que som referents en el terreny del llibre i la paraula escrita i la valorització de l'immens i imprescindible patrimoni literari. 


El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdues presenten avantatges i inconvenients. Comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid?
Els audiovisuals a les biblioteques van ser la bomba fa una dècada. Vam guanyar molts usuaris oferint tants títols com els videoclubs, però amb diferents criteris de selecció, i sobretot gratis. Es van invertir molts diners en col·leccions i mobiliari (i en antifurts també, per desgràcia) i en aquella època va ser un punt fort i una bona decisió.
La realitat actual pateix una reducció dràstica dels pressupostos paral·lela a la davallada dels préstecs i una forta competència d’Internet. Dir que Internet no és una competència sinó un aliat és com creure que l'Angelina Jolie pot ser la meva amiga.
Davant dels fets, no em semblaria cap bestiesa deixar d’invertir en audiovisuals físics. Intentar potenciar-los és com fer la respiració artificial a un moribund. Sóc més partidària de les recomanacions en línia i concentrar les col·leccions en el llibre i la lectura.
Potser estic proposant un sacrilegi, sobretot si ens fixem en grans biblioteques de l’estranger que mantenen seccions d’audiovisuals espectaculars, i els hi funciona.
Però posats a gastar, m’estimaria més destinar els diners a concerts en directe, cicles de cinefòrum i activitats de divulgació de petit format, sempre gratuïts, educatius i que fomentin el descobriment, la diversió i la convivència real, més enllà de les xarxes socials i les cases particulars.
Iniciatives com els Glopets d’estiu dels jardins d’en Pere Vidal a Caldes de Malavella, les audicions de l’Escola de Música de Calonge dins la biblioteca o les guies que exposen a la Comarcal del Pla de l’Estany amb motiu de l’(a)phònica a Banyoles haurien de tenir molt més de ressò, recolzament i imitadors.
Aquests detalls aportarien frescor a les biblioteques i una glopada d'aire pels artistes. Amortitzarien uns edificis públics que han costat cars, motivarien els ciutadans a aixecar-se del sofà d’una punyetera vegada i crearien complicitat amb els professionals que es guanyen la vida fent i difonent música, cinema i altres arts audiovisuals actuals i futures. 


Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant la plataforma Spotify, Youtube o Grooveshark, tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauriem també de participar activament en les plataformes de música social? com? amb quina funció? 
La primera temptació és proclamar que Sí, sens dubte, hi hem de ser presents! És l’eterna aspiració de donar visibilitat i prestigi a la biblioteca, d’una banda, i aprofitar els coneixements i el potencial del personal. Ens entusiasmen les tecnologies fàcils, barates i sense complicacions amb els drets d’autor, sabem que seran bones eines  que cal explotar pel benefici de tothom, i bla, bla, bla. El perfil dels bibliotecaris és propens a fer aquestes coses: compartir,  crear, difondre continguts, provar coses noves... i disparar a tort i a dret, picotejant com els pardals. Tu has fet una pregunta clau en només 3 lletres: COM?
Ja ho deia Benedetti: “Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas”
Hi hem de ser a qualsevol preu? Cadascú que faci la guerra pel seu compte? Hem de donar una imatge unificada, o es poden reproduir grups i grupets com si fossin bolets sota la pluja?
Mireu els perfils de Facebook o Twitter, per exemple: hi surten totes les combinacions possibles de biblioteques soles, consorcis urbans, comarcals, provincials, nacionals, comercials, bibliotecaris que escriuen a títol personal, projectes oficials, voluntaris i ONGs.
Algú ha calculat l’impacte real que això ens aporta? Al receptor li  provoca sensació de desgavell o de riquesa?
I a la feina? Qui és el community manager que hi ha al darerre d’un logo? Està de cara al públic? Ja pot atendre els usuaris, mentrestant? Porta els cascos al cap tot decidint què posa avui de fil musical per anunciar que, per fi, és hora de tancar la paradeta? Li provoca conflictes amb el company que està endreçant els llibres?
I si ens dediquéssim més a l’acompanyament real i a vendre totes les motos que tenim aparcades a les prestatgeries? I si ens esforcem a promoure la lectura i deixem la música per als que realment s’hi han de dedicar? Ho sento, és que imagino una moda vintage, a la inversa, per exemple que de cop fessin furor els manuscrits dels arxius, per exemple. Ens apuntaríem al carro amb el mateix entusiasme, des de tots els taulells? O ens organitzaríem una miqueta per repartir la feina?

  
Que estàs en contra de les xarxes socials?
No, al contrari! Hi estic absolutament a favor! La cooperació també passa per una major presència a les xarxes socials dels professionals (ni la meitat de biblios tenen perfil Facebook i no arriben al 25% les biblioteques amb Twitter). Personalment hi he après moltíssimes coses i he conegut gent molt interessant, i professionalment és indiscutible la seva força. Només opino que hi ha una certa confusió, i seria bo posar les coses més clares sobre qui fa què i quins beneficis aporta. 
 
Escoltes música regularment? Quin és el darrer disc que t'ha emocionat?
Només escolto al cotxe la ràdio i algun CD passat de moda. Evitaré els informatius mentre no hi hagi bones notícies, i mentrestant m’empasso cançons infumables i carrinclones que em fan pensar en la meva iaia quan feia dissabte cantant a ple pulmó. Costums meravellosos que no s’haurien de perdre mai: fer neteja, cantar sense vergonya, escoltar la ràdio i recordar les iaies.
El meu nivell baixíssim, però, no vol dir que sigui totalment insensible per via òtica. Dels discos, el que m’emociona és la lletra, cosa que limita el meu univers musical als cantautors en qualsevol idioma.  El darrer disc que m’ha cridat l’atenció és d’un grup molt jove. Són de per allà a La Garriga, bon planter de rumba, reggae, funk i ska a la nostra terra. Es diuen Tetuà i el seu disc “Anem cap a Mart” és ideal per a festes majors i barraques, amb una mica d'accent barceloní i una gran riquesa d’instruments. Val la pena escoltar-los perquè encomanen alegria: un virus indispensable per viure bé i contra el qual ens estan vacunant contínuament. Haurem d'anar fins a Mart per ser una mica feliços?



Moltes gràcies Esther per la teva participació 


2 comentaris:

Eva Macià ha dit...

M'ha encantat aquesta entrevista! l'Esther és genial!

Francisco Gutiérrez Ros ha dit...

Veig que les bibliotecàries d'avui dia, a més d'intel·ligents, son ben plantades. Potser em vaig equivocar d'ofici :)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...