AMPLI Sessions: Jazz 56-65!

El passat 8 d'octubre alguns musictecaris de l'AMPLI van realitzar unes sessions com a DJ's, dins els actes de celebració del 10è aniversari de la Biblioteca Vapor Vell. S'inauguraven, així, les Sessions d'Ampli, que us anirem compartint des d'aquí. Són sessions temàtiques, de descoberta i aprofundiment musical, i especialment de gaudi dels sentits.

La primera sessió, preparada pel tal DJ Wilkins, estava centrada en un estil en fase assoleiada i expansiva: el jazz entre l'any 56 i 65. Perquè aquestes dates? Primer perquè els moviments artístics no obeeixen a càpsules decimals que, un tant esotèricament, li atorguem sovint a les dècades: mera numerologia sense correlat amb la realitat. Hi ha esdeveniments, no obstant, que sí marquen frontera, més que un 0 i un 9. En aquest cas la mort del bebop (amb la mort física de Parker) l'any 55; i l'aparició d'una nova forma extrema de hardbop (Miles Smiles, del 66). Així que existeix una dècada transversal, que no és els 50 ni els 60 i que es caracteritza per una creativitat desbordant.

Aquí va, un a un, els 19 temes (2 hores de música!) que es suggerien i, finalment, el playlist complet (aquí via Spotify):

1. Count Basie, i el seu "Flight of the Foo Birds", de The Atomic Mr. Basie (1958). Una orquestra, liderada pel genial pianista, incendiant els clubs amb la seva secció de metalls.

2. El guitarrista de jazz per excel·lència: Wes Montgomery, amb "Twisted Blues" (de So much guitar! del 1961). Un jazz blues amb idees rítmiques sempre sorprenents i una alegria gens disimulada.

3. Thelonius Monk, el compositor més original del jazz i un dels pianistes més pocs abandonats a la inèrcia (però sempre lligats al swing!). El seu tema "Bemsha swing" és una mostra excel·lent de Brillant Corners (1957). Els angles, les cantonades de la música. Us vam parlar d'ell a una Història Particular del Piano.

4. Cool Struttin', de Sonny Clark. Enregistrat al 1958, aquest disc podia haver marcat tendències estètiques. El seu swing irresistible es passeja per tot l'àlbum amb una facilitat que sembla congènita.

5. Bill Evans és un dels músics més sensibles del jazz i un dels que permet entendre més la seva naturalesa. Intel·lectual i emocional alhora, els seus trios de piano són una mostra perfecta de llibertat i sincronicitat musical. El seu "My romance" és una de les peces mestres del clàssic Waltz for Debby (1961).

6. Miles Davis, és el geni indefugible del jazz. Protagonista i creador de quasi tots els seus corrents principals fins la seva mort. "Milestones" és la mostra de gràcia, simplicitat i ambient cool. Està dins Milestones (1958).

7. "Lonely Woman", la balada immortal del free. Ornette Coleman va desfer les convencions vigents sobre el que podia utilitzar-se per crear música sensible. Aquest tema del seu The Shape of jazz to come (1959) traspua sincera emoció i llibertat. Us en vam parlar a "Això no és música - 4"

8. Charles Mingus forma, amb Monk i Ellington, la triada de compositors més brillants del jazz. Les seves peces, orgàniques i inspirades, són inconfusibles. El ballet "Group Dancers" que està dins The black saint and the sinner lady (1963) incorpora una estructura sinfònica amb elements inaudits al jazz. L'artista no s'agenolla a l'estil. L'artista fa la tècnica i no al revés.

9. La vida del trompetista Lee Morgan va ser breu i atzarosa, però va permetre enregistrar alguns discos inoblidables. El seu debut The Sidewinder (1963), va ser un fenòmen dintre de l'ambient del jazz ballable. El tema "The Sidewinder" és un dels clàssics més recurrents a les jams d'arreu del món.

10. "The Ezz-thetic" és la increïble posada en pràctica de les teories del saxofonista George Russell. Creador d'una nova harmonia que aportaria capes insospitades al jazz, les composicions exhibides a Ezz-thetics (1961) van ser un canon per tots els compositors i intèrprets posteriors.

11. "Stolen Moments" és la primera peça d'un dels discos més importants de la història del jazz: The blues and the abstract truth (1961). Utilitzant elements del folklore, i amb uns solistes en estat de gràcia, Oliver Nelson crea una obra d'una bellesa incaducable.

12. Autumn Leaves, quí no ha sentit mai aquesta peça... Cannoball Adderley, acompanyat per Miles Davis (en una de les comptadíssimes sessions en que no ha estat líder) li aporten màgia i intriga en aquesta versió. La resta de l'àlbum Somethin' else (1958) és una exhibició de gràcia jazzística.

13. Money Jungle (1962) és el títol d'un àlbum singular dintre la discografia l'incommensurable de Duke Ellington. Està enregistrat per un trio estelar: Ellington, Mingus i Max Roach. Aquí Ellington mostra la seva vessant més desconeguda com a pianista original, agosarat i inspirat. El tema que li dóna nom, Money Jungle, posa les cartes sobre la taula.

14. Night Dreamer és el tema principal del disc homònim de Wayne Shorter, del 1964. Despuntant ja com un dels nous grans compositors del jazz, el seu estil intrigant i directe estava ja plenament madur en aquestes primeres gravacions.

15. El jazz va començar a coquetejar amb altres ritmes en aquesta època. El naixement simultani de la bossa va ser una gran influència. Jim Hall i Paul Desmond enregistraren algunes bosses, creades per ells mateixos, amb un clima inoblidable. Un dels seus cims: "Bossa antigua" del 1965.

16. John Coltrane és protagonista (i principal) d'aquesta transdècada. Qualsevol tema seu pot estar en aquest playlist. Ens decantem pel contemplatiu Crescent, de 1964, i el seu tema homònim. Aquí bufa un home, íntegrament. Uns en vam parlar un diumenge.

17. El hammond i l'orgue són part dels sons de l'època. Larry young, sense condescendències, va utilitzar-los per enregistrar l'àlbum Unity (1965), creant un so que ja té un peu en una nova música. Per mostra: "Beyond all limits"

18. El màxim: Eric Dolphy. No hi ha ningú així entre els seus contemporanis: els seus solos són un abisme sense xarxa. Les seves composicions conquereixen continents inesperats. "Hat and beard" és l'apertura d'Out to lunch (1964), una de les obres que caldria enviar en càpsules al cosmos perquè els extraterrestres tinguessin una idea del que dóna de sí la imaginació musical humana.

19. Amb Cantaloupe Island, Herbie Hancock va donar forma definita al nexe entre el cool i el hard: el jazz amb riff. Destaca aquests peça entre altres brillants idees que conformen el dens Empyrean Islands (1964)

I fins aquí arriba la primera AMPLI Session. Un tal DJ Puchades, va fer l'extensió pràctica de la mateixa amb un instint musictecari impagable. Esperem publicar-la d'aquí poc. De moment, us deixem el playlist complet, corregit i augmentat d'aquesta sessió de jazz entre el 56 i el 65. We're rolling!

Ara que les biblioteques ja no són meres dispensadores de documents (musicals, cinematogràfics, literaris), és moment d'utilitzar aquestes idees, estils, artistes... Aquí us anirem mostrant algunes idees, per a que les puguin utilitzar totes les biblioteques: useu-les, repliqueu-les, punxeu-les.

Música prêt à porter!