Herbie Hancock Thrust (Columbia, 1974)Herbie Hancock – Fender Rhodes electric piano, Hohner D-6 Clavinet, ARP Odyssey, ARP Soloist, ARP 2600, ARP String Ensemble
Bennie Maupin – soprano and tenor saxophone, saxello, bass clarinet, alto flute
Paul Jackson – electric bass
Mike Clark – drums
Bill Summers - percussion
Crec que aquest va ser un d'aquells àlbums-clau entre els meus descobriments musicals. En les vacances d'estiu de la primera meitat dels '70, amb els amics, molt sovint ens agradava escoltar música, simplement, posar-nos còmodes i escoltar música i parlar de la música que escoltàvem.
Temps dels primers reproductor de cassettes Philips ...
... i dels tocatas de maleta !Després d'un parell d'anys atiborrant-nos de rock simfònic, un tio més gran que nosaltres (al qui per sempre més vam batejar amb el nick "Jarvi") ens va fer veure que Jethro Tull, Genesis, EL&P o Yes ... ja cantaven, i ens va parlar de dos discos ... diferents: el Sweetnighter d'uns tals Weather Report ...
... i el convidat de la Discoteca d'AMPLI d'avui: el Thrust d'un tal Herbie Hancock
contraportada de l'LP Thrust Realment, quan ens vam decidir a fer-li cas, vam descobrir que allò era un altra cosa. Un nou món musical completament diferent. Es pot dir que els meus amics i jo aquell estiu vam descobrir el jazz ... començant pel final de la història!: el jazz fusion. No cal dir que aquest LP va girar indefinidament al pick-up ...
Herbie Hancock, ja tot un veterà en aquell moment, havia obert el camí d'aquest estil amb el formidable Head Hunters un dels àlbums més venuts de la història del Jazz.
En un i altre disc trobem una música molt directa i funky així com harmònica i rítmicament sofisticada i complexa.
El color tímbric és riquíssim: el gran Herbie, sempre aficionat a qualsevol nou avenç i joguina tecnològica (en paraules del propi Miles Davis) examina i treu suc a tota mena de sintes, moogs i synclaviers d'última generació així com al seu prodigiós piano elèctric Fender Rhodes. Estem parlant del 1974 i el resultat sonor és ja admirable. Encara avui, em quedo estorat amb els dibuixos calentorros del baix elèctric de Paul Jackson, però entre tot això, recordo perfectament l'impacte i l'estupefacció que em va causar Bennie Maupin amb aquell so tan estrany i fascinant... el clarinet baix!
Bennie Maupin i el seu clarinet baix
També vaig entendre, i també poc després, d'on bevíen els músics barcelonins de l'onda laietana que orbitaven al voltant de la sala Zeleste del carrer Plateria ... però això és una història per a un altre dia, una història que -per a mi- va començar gràcies a aquell tio més gran que nosaltres que ens va dir que havíem d'escoltar el Thrust (Zrust?) d'un tal Jarvi Jáncoc.
Un àlbum que 36 anys després provoca el mateix plaer que el primer dia i que millora amb cada nova escolta. Objectivament, un disc extraordinari; subjectivament, la porta d'entrada a un immens univers musical.
Aquí el teniu, sencer, per a que l'escolteu còmodament en streaming, de punta a punta.
Enjoy!
Article sobre Herbie Hancock a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Herbie_Hancock
Dedicat carinyosament a César, Richard, Johnny i naturalment ... al bo d'en Jarvi ;-)
.
3 comentaris:
Gràcies per aquesta recomanació. La discografia de Herbie Hancock és ja enorme i és bó anar seleccionant, recomanant.... Gràcies!
Recordem les paraules del Doktor: Davant l'allau, selecció. En termes bibliotecaris: davant la col·lecció, selecció.
Que vol dir bona música? quina és?...
difícil de dir, n'hi ha tanta i tants receptors, cada un amb el seu propi sistema neuronal, que sembla impossible parlar d'això amb rigor
no obstant, crec que sempre he pensat que hi ha indicis objectius per poder apreciar quan una música és bona, universalment bona, vull dir
un indicador fàcil pot ser, per exemple, el que he utilitzat en aquest post: la percepció de la mateixa música amb el pas del temps; 10, 20, 30 anys després arriba igual que la primera vegada?, pitjor? millor?
Thrust és el tipus d'àlbum que, a diferència d'altres dels seus coetanis, guanya valor amb els anys.
Naturalment, des del punt de vista musictecari, aquest és un criteri de selecció poc àgil ;-D ... caldria afegir-ne altres de complementaris, no necessàriament subjectius, com per exemple, la intuïció, basada en:
a) el talent natural o innat
b) l'experiència acumulada
Per quin motiu, si no, ens deixem aconsellar per aquest amic o aquell crític professional, i no per aquest o aquell altre? ;-)
Un disc que mola escoltar a tota pastilla ; ) és un dels que me l'enduria a una illa deserta amb sound system
Publica un comentari a l'entrada