divendres, 13 de juny de 2008

La discoteca d'AMPLI, X: AKA Moon i Grand Funk Railroad

Ja hem arribat al desè lliurament setmanal de la Discoteca d'AMPLI, amb un lleuger retard per causa de la vaga dels transportistes. En aquesta ocasió s'uneixen les sensibilitats del Director Wilkins i en Gambita.

1) Aka Moon. Elohim (Carbon 7, 1997).

Elohim comença abruptament, i així comença aquesta recomanació. Ni hola: prems el play i ja està allà la banda impulsant el ritme constant, com si els músics vinguessin tocant des de fa hores i tu només acabessis de connectar-te. Ja està allà la bateria matxacona, el baix obstinat, la entranya mètrica, les melodies pròpies de serps d’algun paradís. Sona ara, mentre s’escriu això: ... ha passat un quart d'hora i continua "Ghandji", el primer track, que dura més de 18 minuts, sense que defalleixi el ritme, amb percussions, rius harmònics, pujades i baixades de tensió... I el tema acaba com ha començat, bruscament, com si el tècnic hagués pitjat l’stop mentre ells seguien.

Ara que ja sona la segona peça del disc, i una veu humana i dolça es converteix en una nova serp melòdica trenant-se entre el saxo i la guitarra, podem passar a les presentacions. Lectors d’AMPLI, Aka Moon és una banda belga mítica i desconeguda, creadora d’una música que té tant d’avant-garde com de trance com de worldjazz. Música inequívocament generada pel nostre temps. El nom ve d’una tribu de pigmeus centreafricans, els akas, amb qui van conviure els seus membres fundadors (el saxofonista Fabrizio Cassol, el bateria Stèphane Galland i el baixista Michel Hatzigeorgiou). Els tres músics van estudiar la música dels akas, la seva estructura, el seu sentit dintre la tribu. Fruit d’aquesta impressió, i del seu propi talent, va sorgir una de les aventures musicals més fèrtils de la música contemporània: 15 discos en 16 anys, i un sentit comunitari, lliure i obert de la màgia sonora que anomenem música.

Músics incansables, originals i curiosos, els membres d’AKA Moon s’han aliat amb molts altres músics per concretar els seus projectes: homenatges a guitarres llegendàries (inclòs l’immortal Paco de Lucia), música per ballets i incursions ben digerides d'africanisme aplicat. La seva pàgina web inclou un apartat de Filosofia de la seva música, que els col·loca ben a prop d’altres col·lectius sociomusicals de conjuntura marginal, com ara l’M-Base. El líder d’aquesta banda líder es Fabrizio Cassol, saxofonista i compositor de quasi tots els temes, i primer intèrpret de l’Aulochrome, un saxo soprano doble!

Elohim és un disc llarg, elèctric, que requereix diverses escoltes, que fa viatjar l’oient cap a zones mentals indòmites. Al sentir-ho no s'és un consumidor, no un (des)enamorat, no un professional musictecari o cambrer, ni algú de la teva edat (quina sigui): s'és només una persona, del s. XXI, sola davant del meravellós perill d’una música que intenta sondejar-te.

Director Wilkins

2) Grand Funk Railroad. Live the 1971 Tour (Capitol, 2002).

Publicat fa sis anys a partir de màsters recuperats de les sinistres catacombes discogràfiques, aquest disc en directe testimonia el moment clau de la carrera del grup de Flint (Michigan). El power trio que formaven Mark Farner a la veu, la guitarra i l'orgue, Mel Schacher al baix i la percussió i Don Brewer a la bateria i els cors.

Ahh, Detroit Detroit: la indústria de l'automòbil, els MC5, els Stooges, la Motown... i Grand Funk Railroad: un dels clars precedents del que després seria anomenat heavy metal. És curiós comprovar com a començaments dels 70 era natural ser quelcom semblant a un creuament entre un hippie i un heavy, molt abans que s'iniciés la grotesca vampirització característica de les modes i es parlés del metal com a estil un pas més enllà del rock.

Els Grand Funk Railroad són una de les grans i desconegudes bandes del rock de tots els temps: el rock entès com a energia, instint i savoir faire. Avui, quan encara sonen frescos i potents malgrat les de vegades massa extenses digressions instrumentals de l'època, precisament aquest CD documenta la triomfant gira de 1971 -omplien estadis de fervorosos creients en el poder del rock- i recull temes enregistrats a diferents localitzacions dels EUA. Tan boig es tornava el personal amb ells que van omplir tres nits consecutives el Shea Stadium de Nova York i alhora van batre el rècord de venda d'entrades col·locant tot l'aforament -unes 55.000 localitats- en només 71 hores i superant la marca que posseïen els sempre reverenciats sense mesura Beatles en el mateix estadi, els quals set anys abans havien aconseguit vendre totes les entrades en una setmana, o sia, 168 hores. El rècord dels Grand Funk al Shea Stadium no ha estat superat encara. Per ningú. D'aquest concert del 9 de juliol de 1971 és el vídeo de Closer To Home:



També hem trobat un parell de pistes del disc: Are You Ready, del concert de Chicago i Paranoid, del concert de Detroit.






Amb el pas dels anys, sona a ironia del destí que una banda que va exhibir sense complexos un èxit proporcional a la seva trempera i honestedat avui hagi quedat en poca cosa més que un rar exotisme del passat per a una part gens minoritària del públic. Malgrat això, hi ha alguns discos de Grand Funk Railroad que sobreviuen amb gran dignitat a diverses biblioteques públiques de Catalunya.

El futur és inevitable però -musictecaris o no- si per un cas esteu cavil·lant com completar la vostra col·lecció de rock amb un enregistrament d'aquells que en podem dir històrics, no l'errareu amb el CD que conté els bits i els hits d'una de les gires més espectaculars de tota la història de la música popular: Live the 1971 Tour.

Gambita

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...