Continuem així aquest viatge amb dos noves, abruptes i significatives irrupcions del crit “Això no és música!”, que assenyalen la dolorosa aparició d’una nova forma d’experiència emocional i expressiva d’aquest art.
3) Pas del món clàssic/romàntic, a la modernitat.
Es tracta de L’ESCÀNDOL MÉS GRAN DE LA HISTORIA DE LA MÚSICA. Es va produir el 29 de maig de 1913 al Théâtre des Champs-Élysées de Paris, amb l’estrena de La Consagració de la Primavera, el ballet d’Igor Stravinsky.
La nit semblava tranquil•la. Primer s’interpretaven algunes peces de Chop
in: romanticisme arravatat i elegant, un tipus de passió ja admès i digerit per l’època. El títol de l’obra a estrenar, amb connotacions naturals, no feia preveure el que passaria. Però tot va ser molt ràpid (pensem que aquesta obra dura poc més de 30 minuts). Tan bon punt començà la música van aparèixer els primers xiulets, les primeres protestes que, progressivament, esdevingueren violentes manifestacions del públic: crits, amenaces, imprecacions.Als 10 minuts la música gairebé no era audible pel terrabastall que hi havia a la platea i a les llotges: els crits i els cops es barrejaven amb eufòriques manifestacions d’adhesió. Bona part del públic considerava que allò era un atac a l’art i a la seva sensibilitat. També contribuïa a l’escàndol l’agosarada coreografia de Nijinsky (que, sense manies, anava en consonància amb el tema de la música) en una societat conservadora com era la parisenca de principis del s. XX. L’argument també era fort: el sacrifici ritual de la jove verge d’una tribu, executat lentament per celebrar -ballant fins la seva mort- l’arribada de la primavera. Però això, com la vestimenta del ballet, són només aspectes externs a la música.
El segon acte de l’obra es va fer amb intervenció de les forces de seguretat, per garantir la integritat dels músics i de part del públic. Forma part també de la història de la música el valor i la serenitat de Pierre Monteaux, el director de l’orquestra, que aconseguí conduir-la fins al final (només un any abans s’havia enfonsat el Titanic, amb aquells músics tocant amb l’aigua al coll...). Els espectadors van començar a barallar-se entre ells; els detractors atacaven als qui apreciaven l’actuació; Maurice Ravel va estar a punt de ser apallissat per aplaudir, insultat amb crits de “porc jueu!”; hi va haver nombrosos intents de linxament. Camille Saint-Saëns, en canvi, cridava consignes en contra de la música. Les cròniques també recorden que Debussy va quedar pacíficament estupefacte.Sergei Diaghilev, l’auspiciador de l’obra, va sortir a l’escenari per demanar calma als espectadors, però era impossible sentir-lo. L’insultaren i atacaren amb tot el que tenien a les mans. Per evitar més mals provinents de la foscor, Diaghilev va ordenar encendre els flashos de llum del teatre, però el públic va rebre aquesta acció com un incentiu per a la seva agressivitat i el desastre fou ja incontenible. Les cròniques descriuen d’una veritable batalla campal en la que van participar inclús les dames, a cops de puny. Es van arrencar i llençar butaques a l’escenari i es concertaren dols a mort, duts a terme l’endemà.
Al final, el teatre va començar a incendiar-se. Es produïren caòtics tumults pels carrers de les rodalies. Stravinsky, Diaghilev i Nijinsky van haver d’escapar amb escorta per la porta del darrera del teatre, fugint cap al Bosc de Bologne, esperant que la fúria de la multitud es dispersés. Imagineu l'ambient en dies posteriors als diaris, les tertúlies, als fòrums...
Posem-nos en la pell d’aquells parisencs indòmits i escoltem l’obra:
N’hi ha per tant? Què hi ha al darrera d’aquesta increïble reacció dels espectadors?... Doncs el pas del món clàssic/romàntic al modern; el pas del refinament i l’exquisidesa dels ambients de la música culta a un nou llenguatge pagà, d’un caràcter ètnic i una actitud intensa i única que obria un nou món; l'existència d’una música que generava un tipus d’experiències que fins el moment no es consideraven nobles i que conduïa a uns estats de consciència que es censuraven.
El crit ”Això no és música!” va ressonar fortament, i més violentament que en tota la història anterior i posterior a aquesta estrena, i fins i tot de boca de compositors com Saint-Saëns. I per què? El cert és que aquest escàndol no és només històric per la seva bogeria. No ho és tampoc perquè representi un pas endavant del llenguatge musical, com ara Beethoven o Gesualdo. Ho és principalment perquè allò que representa mostra per primera vegada una fractura: una sensibilitat que anomenem “moderna”, que no ha sigut digerida ni superada. Avui, encara, uns es fascinen i altres s’horroritzen escoltant obres anàlogues a La Consagració de la Primavera (i fins i tot la mateixa persona reacciona diferent en funció de l’estat d’ànim o l’hora del dia). De manera que aquest escàndol ha esdevingut la primera estació d’una escissió entre la sensibilitat clàssica i la sensibilitat moderna que encara és viva a la nostra estètica/ànima/experiència musical.
Potser no hem sortit encara d’aquell teatre.
4) Aparició del surrealisme: objectes d’interpretació inaudits i inspiracions més enllà de la realitat.
Poc després l’Això no és música! va afectar Erik Satie (França, 1866-1925), amic d’Stravinsky, experimentador polivalent i precursor del serialisme. L’escàndol té la seva arrel al surrealisme.
A la França de finals dels anys 10 les avantguardes ja estaven germinant de forma invertebrada a tots els camps artístics: a l’incipient cinema, a la literatura, a la pintura... però no a la música (Breton odiava la música, un detall que no s’ha valorat prou). Erik Satie, després d’una vida atzarosa -havia estat pianista de cabaret durant molts anys- va entrar en contacte amb aquest grup d’artistes que generaren la penúltima revolució artística: Picasso, Tzara, Cocteau, Breton, Braque...
El 18 de maig de 1917, a Paris (ben a prop de l’escenari de l’estrena de La Consagració de la Primavera, quatre anys anterior), el Teatre Châtelet es preparava per l’estrena d’una obra-ballet de Satie, anomenada Parade. El guió de Parade el va escriure Jean Cocteau, l’escenografia i el disseny dels vestits dels ballarins és de Picasso i la coreografia és de Léonide Massine. El tema: tres grups d’artistes de circ intenten atraure al públic del teatre per seguir un espectacle a l’exterior. Satie volia simbolitzar amb aquesta obra l’esperit modern de la dansa. La música incorporava sorolls de màquines de escriure, que s’intercalaven a la partitura, així com unes espectaculars sirenes i efectes amb ampolles de llet. Els elements absurds, surrealistes i abstractes van atraure a molts compositors però van enfurismar a bona part del públic.
Curiosament, també hi participà Sergei Diaghilev, l’extravagant empresari mecenes, que estava al darrera de tot. La brega no va arribar a més violència que la verbal i alguns desperfectes al teatre, que també es va dividir en admiradors fanàtics i adversaris acèrrims. En dies posteriors es va organitzar una sonada manifestació en favor de la música clàssica pels carrers de Paris.
Aquesta és la música de l’escàndol. I aquí trobareu la partitura completa. Els incidents devien afectar el caràcter bohemi de Satie: va estar una setmana a la presó per insults a un crític que havia menyspreat Parade, però finalment va ser posat en llibertat gràcies a la intervenció – diguem-ne econòmica - de la Princesa Edmond de Polignac. (La nota publicada era: "Senyor i benvolgut amic. Vostè no és només un cul, és un cul sense música. Firmat: Erik Satie.")
Satie no va deixar mai entrar ningú al seu estudi d’Arcueil. Al morir es van trobar, entre d’altres coses: un munt d'abrics de vellut, centenars de fotos de castells medievals i una col•lecció de 100 paraigües. Objectes triats i admirats. Ja s’ha apuntat que Satie havia fet fins i tot de pianista de cabaret per guanyar-se la vida. Serà casual tot això? Serà casual que col•leccionés secretament aquestes coses, que estigués tan en contacte amb la vida noctàmbula qui va introduir objectes quotidians a la música?... Ara, la presència de rentadores, maquines d’escriure o bidets ja és un fet habitual, sovint més relacionat amb aspectes còmics.
Però, i el surrealisme, va calar a la música? Queda encara alguna guspira de surrealisme a la música actual (a la música, no a la seva imatge)?
Fins aquí la 2a entrega. Ja es veu que aquesta sèrie no vol ser una reflexió musical: és només el punt de partida per a una possible reflexió, només el gest d'apuntar un problema que cal pensar a partir d’aquí. Però vol ser especialment un mostrari per una possible exposició a les biblioteques públiques. La sèrie continuarà d’aquí uns dies, esperant també la col•laboració dels companys musictecaris en la cerca de moments simbòlics de l’Això no és música!.
