La música que s'amaga a qualsevol conversa

A un post de fa 1 any i mig us presentàvem artistes que utilitzaven la veu sense mediar paraules. Es deia "Veus sense paraules" i el podeu trobar aquí. Aquests cantants fugien d'un missatge preescrit per deixar volar les melodies sense orientar el pensament de l'oïent. Música amb veu, sí, però instrumental.

Aquesta ocupació per les veus (que té extensions no per més clàssiques menys importants en posts com ara Les dames perilloses del rock S.L.) continua amb una curiositat que difícilment acaba en disc. Es tracta d'aquelles VEUS QUE NO PRETENIEN SER MÚSICA. Debem aquest suggeriment, com tants d'altres, al gran Raul Minchinela. Ell ha tractat la qüestió al seu blog; nosaltres continuem extraient punta seguint la seva inspiranoia.

Efectivament, quan parlem, quan fem un discurs, la nostra veu modula. És famosa la cantarella dels italians, dels argentins. Cada cultura genera la seva estètica amb la veu, la forma d'accentuar les preguntes, la rotunditat o la suavitat del to. Això és música.

Us presentem aquesta mostra en dos etapes, perquè els exemples serviran millor que la lletra.

1) El primer, i més curiós és el de Henry Hey un pianista de jazz posseïdor de la màgica oïda absoluta (el do que permet escoltar un so qualsevol i identificar la nota exacta). Aquesta característica no és que garanteixi fer millor música, però sí que provoca la creació de joies inesperades com la que us mostrem ara. Aquest pianista i trompetista d'Iowa ha girat pel tot el món liderant el seu propi trio o acompanyant líders de la talla de Chris Cheek.

Davant del discurs en que Bush admetia que no s'havien trobat armes de destrucció massiva a Irak, no sabem si Henri va atendre a la lletra (per lo demés, previsible), sinó a les notes que sentia en la seva imaginació. Després de processar cada frase, i portar-la al piano, va enregistrar aquest enlluernador prodigi:

Exemple de sàtira política per una via que fuig de la consigna i de la contracultura, aquest exercici és d'una ironia que abasta tant els discursos com la composició.

2) El segon correspon a Frank Zappa, i és (curiositats de la història) molt anterior al de Henri Hey. Zappa, que tants experiments va intentar, també havia provat aquesta tècnica portant-la més enllà. Ho va fer gràcies al virtuoso guitarrista Steve Vai (que ja ha aparegut a aquest bloc, aquí), que és capaç de tocar absolutament tot, i (oh) de fer música interessant. Vai tenia poc més de 23 anys quan Zappa li va demanar que doblés, amb la seva guitarra, una història hilarant que ell aniria explicant amb una certa melopea. Es diu "Jazz Discharge Party Hats" i és un fals jazz, d'aspecte improvisat, amb aparença (només aparença) despreocupada. Teniu la lletra original i traduïda, aquí.

El resultat és al·lucinant per la tria de melodies burlesques i atonals de Zappa i pel prodigiós acompanyament musical d'Steve Vai. Humor extrem i popular alhora.

Algú, també pertanyent a la banda de Zappa, ha intentat una versió. És un altre Heroi de Quarta Filera, anomenat Mike Keneally. Virtuós sense pompa, currela i alegre, afortunada combinació per a tots nosaltres:

Després d'aquestes proves, qualsevol conversa amaga cadències, frases, entonacions, susceptibles d'acabar en música. Les frases breus, suaus, amb paraules sempre anguloses i com maldestres de Miles Davis. La facundia de Coltrane. La matxaconeria de Rammstein. L'ampulositat wagneriana. La gràcia felilç d'Armstrong. L'alienació de Cecil Taylor, els llocs comuns de les fòrmules... És la música que s'amaga a qualsevol conversa.