dimecres, 29 de febrer de 2012

El musictecari, un ofici en expansió

Aquest bloc és, no ens cansem de dir-ho, un generador de propostes musicals per biblioteques i musictecaris. En ell s'hi estan abocant tota mena de materials incitadors: llibres, discos, artistes, estils, recursos, activitats. Tot allò relacionat amb la música que pot ser interessant per difondre. Hi ha espai per la didàctica i per l'humor, per l'article apassionat i per la crònica, per la creativitat i per la descoberta.

És ja una base de dades amb més de 650 articles, escrits al llarg dels últims quatre anys. Per una orientació més clara, podeu seguir l'estructura que hi ha al marge dret del bloc:


Al llarg d'aquests 4 anys, la professió bibliotecària i el seu entorn ha anat mutant, sobre tot gràcies al desenvolupament d'Internet. Aquesta xarxa d'informació sembla haver entrat en fase adulta (no costa res reconèixer la fase infantil i la adolescent) i la seva presència pel viatge cultural i informacional sembla ja insubstituïble. El musictecari, després d'uns temps d'incertesa, ha mantingut el seu pols i sembla arribar a aquest moment amb les constants vitals en bona forma. No només refusa morir sinó que la seva assegurança de vida li surt cada dia més econòmica.

Palpem, ràpidament, el seu estat de salut, en un article que només pretén oferir una panoràmica sintètica i apresurada. Ho fem amb tota la voluntat de provocar aliances, complicitats, respostes. Sigui:


El musictecari

La seva figura comença a ser reconeguda, com ho és el bibliotecari responsable de l'àrea infantil. Igual que aquest, un musictecari també:

- es forma sobre la matèria que l'ocupa,
- coneix el terreny editorial,
- busca estratègies per difondre documents interessants entre els seus usuaris,
- estudia els gustos dels seus usuaris, per tal d'oferir allò que necessiten,
- presenta la seva àrea de forma que sigui una experiència de descoberta i gaudi
- planteja activitats, experiències presencials, de difusió musical

Són tasques molt bàsiques, extrapolables a qualsevol altre àrea de la biblioteca. El normal, però és que:

- no hi hagi cursos de formació relacionats,
- la complexitat de la producció discogràfica desbordant,
- es resigni a l'automatisme dels resultats derivats dels préstecs
,
- mantingui posicionaments esquemàtics (joves: pop/rock; adolescents: hip hop; gent gran: música clàssica), i
- estigui a una àrea amb revistes i esports i cuina i la música siguin uns mobles sense retolar.
- no disposi de diners per fer activitats

Res de tot això satisfà ja al musictecari. Un musictecari ja és també això, l'exemple que a través de Mediamus, ofereix cada dia el nostre amic Nicolas Blondeau i, com ell, molts altres col·legues a França, Bèlgica, i a Banyoles! Algú que supera totes aquestes dificultats i:

- està investigant permamentment, informant-se de tot allò relacionat amb la música, de forma eclèctica i divulgativa. Llegeix, buida revistes, mostra articles especialitzats.
- s'orienta entre la producció discogràfica distribuïda físicament, entre la producció virtual, l'streaming.
- treballa ampliant, complementant, el sentit dels préstecs: cada consulta al seu bloc és un usuari informat, que potser acabarà a la biblioteca amb un o més préstecs o no.

- es dirigeix a tots els usuaris, a totes les edats, a totes les èpoques, sense fraccionar el seu treball per sectors estancats, per franges d'edat clàssiques. Conrea i després apareixen els ocells.
- extén la seva àrea d'influència més enllà de les parets físiques. Cuida la col·lecció física, la desenvolupa segons els criteris de rigor estètic que l'han acompanyat durant anys i la complementa i l'impulsa a través de la xarxa i a través d'activitats de difusió.
- realitza activitats buscant aliances musicals (presentacions de discos i llibres, concerts, playlists, xerrades temàtiques, tallers).

Per una visió curiosa i aliena a l'ofici bibliotecari, us recomanem un article sobre els prescriptors, per Francisco Nixon, a La Fonoteca. L'article està aquí.


Les àrees de música

Són, primerament, un lloc on està present una col·lecció física. Què ha canviat amb els anys? Que molts usuaris tenen altre via per aconseguir els documents, que l'àrea de la biblioteca no és un camí imprescindible per molts usuaris. Per molts usuaris, o sigui, no tots. Ja sabem que Internet exigeix disposar d'un ordinador (o d'un smartphone) i d'una connexió amb la seva particular tarifa. No sempre és fàcil, això. Cal conservar-la i presentar-la de manera fàcil, ordenada i clara. Aquesta iniciativa és exemplar al respecte. D'altra banda, els documents es compren amb diners públics, per tant s'ofereix una mostra de cultura entre local i internacional que ha de ser representativa per a tots.

La sobreproducció no és un problema per la tria, ni per l'escolta. És en tot cas, una possible via per la creació de material massa fungible. Al respecte, no us perdeu l'article Nando Cruz, sobre la facilitat de la producció, amb un interessant contrast posterior amb Bruno Sokolowicz, a la revista Nativa. Aquí.

Ara ja no cal preguntar-se si calia disposar de l'últim disc d'artistes com U2 o Alejandro Sanz. Aquests debats van ocupar moltes hores de debat social a trobades bibliotecàries. En temps previs a Internet era clar que sí. Per què no? La biblioteca oferia allò representatiu, aprofitant que la seva col·lecció es podia gaudir gratis (bé, fruït dels impostos). Ara que els usuaris ja es procuren aquests discos per altres vies, aquest debat perd sentir. A què s'ha de dedicar, doncs, el musictecari. Les col·leccions poden ser més agosarades, més històriques, menys subjectes a la pressió del préstec: és una sort. Sorgeix la possibilitat una col·lecció amb més joies, més rareses, amb més opcions per a la descoberta. I una dificultat nova, que el musictecari, accepta encantat, per trobar l'equilibri entre allò comú i allò encara no conegut.

Però les àrees de música ja no són només espais dipositaris de la col·lecció física. Si fossin només això, molts usuaris deixaran de venir a consultar-les. S'obre la possibilitat de crear espais per una experiència musical que ofereixi un valor afegit a la col·lecció. Igual que l'àrea infantil, vaja. Podem crear tota una experiència que ens impliqui més activament com a musictecaris. Fa dos anys, al mateix AMPLI, vam abocar una bateria d'idees que semblen singularment vigents:

Permetre la consulta a sala en altres suports que no siguin el CD.
Crear una àrea d’emissió de vídeos musicals.
Crear unes emissores internes de la biblioteca.
Crear un espai de consulta de documents “lliures” i assoliment de llicències.
Crear un espai d’assessorament sobre el món musical.
Crear un àrea d’escolta informal de música.
Permetre el seguiment d’activitats més enllà de la “presencialitat”.
Afavorir la participació virtual: crear un fòrum especialitzat.

Crear campanyes d'activitats musicals a la biblioteca


Estàn totes explicades, i fins i tot pressupostades, aquí. En elles, es suposa que l'usuari passeja, veu exposicions, pot veure vídeos, pot sentir música amb un espai i un equip dignes, pot conèixer músics locals, pot disposar d'un laboratori musical...


Difusió

Fa uns dies, al diari El Pais, el filòsof Miguel Morey, obstinat en la seva tasca de donar que pensar, escrivia un article en el que figurava aquest revel·lador paràgraf:

"En pocos años hemos asistido a una velocísima reducción del conocimiento a información, a su ruda imposición como tal. Hace cuatro días se nos dijo que éramos la sociedad de la información y la comunicación, hoy, sin que apenas nada haya cambiado, somos la sociedad del conocimiento. Bien, lo único que ha cambiado es la conversión del conocimiento a la contabilidad de la información y su consiguiente disponibilidad como mercancía.”

Sí, qué era aquest trànsit aplicat a biblioteques? Un comput? Xifres de préstec, d'assistents, de visites? No ho sabem, però el musictecari és un propiciador, un selector i un difusor. Selecciona la col·lecció de la biblioteca. I difón la música, més enllà de la seva col·lecció. Ja és tot el planeta virtual. El musictecari compta amb els mateixos recursos que els usuaris (com podria ser que es comportés com si tingués menys?). És a dir:

- la col·lecció física de la biblioteca
- la col·lecció virtual (Spotify, Itunes...).

Així que el bibliotecari també:

- crea playlists
- convoca a possibles creadors de playlists (músics, crítics, agents culturals diversos)
- fa guies on s'incorpora tota la col·lecció present i virtual amb links per l'escolta, com aquí.
- escriu sobre música a blogs, facebook, twitter
- crea exposicions sobre tot allò que escriu
- buida informacions musicals d'arreu

Propicia així, sense que el pugui recollir en xifres, el trànsit de la informació al coneixement, aplicat a la música i les biblioteques. El musictecari és dj i ampli. El musictecari canta i no plora.


3 comentaris:

Lórien ha dit...

Wuauuuuu!!! Gràcies!

Anònim ha dit...

Jo m'afegeixo al "Wuauuuuu!!!!!" de Lórien.

Director Wilkins, és difícil afegir res, sembla que res no ha deixat al tinter! Em quedo i subscric tot el que diu, però sobretot destaco dues coses: les biblioteques com a llocs de descoberta, i que el musictecari canta i no plora. Mare meva, si ens obren de camins aquestes idees en aparença senzilles però amb molta complexitat intrínseca. Segurament, són aquests els camins que han de seguir les biblioteques i el seu públic en el nou i canviat escenari en què ens trobem.

Doctor Wilkins, gràcies per tanta energia, ganes, reflexió i idees que ens transment el seu missatge.

Prisa Mata

Mercè ha dit...

Director Wilkins, ets un crack! Quina clarividència, quines veritats! Ara només falta que els qui tenen el poder de prendre les decisions, s'ho creguin i apostin per la música, d'una vegada per totes.

Gràcies per transmetre tant d'amor per la música. Ets un escollit!

Una abraçada,

Mercè

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...