Herois de la quarta filera, IV: Bo Diddley

Ens arriba la notícia de l'adéu d'Otha Ellas McDanields, més conegut pel nom artístic de Bo Diddley, el passat dilluns dia 2 a Archer (Florida).

Una de les primeres coses que hem pensat des de l'AMPLI en assabentar-nos del traspàs del bo d'en Diddley -i disculpeu l'acudit de baix preu- és que cada vegada queden menys grans dels grans, menys herois de la primera a la quarta filera. I que bé mereixia un petit homenatge musictecari.

Malgrat ser un quasi desconegut per al gran públic no era ni de bon tros un heroi de la quarta filera. A meitat dels 50 va saber combinar en una coctelera el gospel, el blues i el rhythm & blues i per això se'l considera un dels pares del rock & roll, juntament amb Little Richard o Chuck Berry.

Hem preparat un recull de premsa amb la notícia a 3cat24, El País, El Periódico i El Mundo. Els companys del bloc Mediamus -musictecaris de la ciutat francesa de Dole- també han publicat un petit article amb el seu homenatge a aquesta llegenda de la música negra.

Com podreu llegir, doncs, la vida d'en Bo Diddley ha estat una nova translació a la realitat de la famosa dita castellana: unos cardan la lana y otros se llevan la fama.

HEROIS DE LA QUARTA FILERA - 1

El començament d'aquesta sèrie és una mort a Manhattan.

Allà va morir, el passat 10 de març, Dennis Irwin. Sabia que estava malalt per la web de John Scofield, que consulto habitualment per saber en quin punt del mapa està tocant aquella nit el meu guitarrista favorit. La malaltia (no importa quina) l'impedia tocar i no tenia diners per pagar-se el tractament. El mateix dia 10 de març els seus amics havien organitzat un concert benèfic per ajudar-lo.

Dennis Irwin era un contrabaixista, d'aspecte ultraseriós, reconegut dintre dels músics de jazz de quarta filera sense àlbum propi. Jo el recordava dels discos amb Scofield, així que vaig apalancar-me al sofà a escoltar What we do, un disc espés i elàstic alhora (com si uns sords s'haguessin passat la vida estudiant música en relació a la seva pròpia intuició i, bruscament, recuperessin la oïda). Durant una hora vaig creure al·lucinadament que era l'única persona al món que estava escoltant allò. [El catàleg de la DIBA no registra aquest disc, ni a Irwin... i té un esgarrifós suplantador a http://www.dennisirwin.com/]

Dennis Irwin va nàixer el 51 a Birmingham. Al llarg dels seus 56 anys va acompanyar a una llista selecta de cantants de jazz (Tania Maria, Betty Carter...), va grabar uns discos inoblidables amb Scofield i Joe Lovano, va ser membre dels Jazz Messengers d'Art Blakey. Així va carretejar el seu moble per tot el món (el contrabaix és un trasto enorme, que fa vibrar tot el cos de l'intèrpret), de ciutat en ciutat, d'aeroport en aeroport, tocant l'instrument que té menys reconeixement auditiu. Aquí trobareu un videodoc guapo -l'únic que existeix- sobre la seva vida "coneguda".

Però avui, llegint El País a una fleca, he trobat un article necrològic que inclou una informació que el trasllada a la categoria d'HEROI DE LA QUARTA FILERA. Diu:

"Irwin, que mantenía una doble vida como instrumentista y cantante showman con el seudónimo de Hoot Gibson, participó en más de 500 álbumes interpretando jazz y música brasileña, su otra gran pasión."

Hoot Gibson? Cantant? El baixista més seriòs del món? Showman? Música brasilera? MÉS DE 500 ÀLBUMS?... Descobrir tota aquesta altra vida descomunal m'ha deixat bocabadat. Així que he buscat al google i un cop més, silenci: Hoot Gibson va ser un actor de western i un campió de rodeo (attenti a la foto). Hi ha una web que menciona, de passada, un tal Hoot Gibson and The White Owls. Cap rastre d'interès tampoc a http://www.allmusic.com/. L'article afegeix que també tocava el clarinet i el saxo, joder. Pot ser que 500 discos quedin esborrats per sempre?

Ah, quin sentit té el conjunt que formen Dennis Irwin, un geni del contrabaix i Hoot Gibson, un cantant brasiler amb una obra inabastable i introbable? La clau, si n'hi ha, es trobarà segurament més enllà de la música.

P.D.: Escric això mentre escolto Hand Jive, també d'Scofield, un dels discos de groove més estranys que es poden sentir. Tampoc està a la Xarxa. El tema 9, Whip The Mule, és una canya i DennisIrwinHootGibson fa caminar el seu armatoste amb un flow que despertaria a Lázaro sense intercessió divina.

P.D.2.: http://www.dennisirwin.org/ [és la web que es va habilitar els últims mesos per gestionar possibles ajudes econòmiques. Ni rastre de Hoot Gibson. Vertigen musictecari.]

HEROIS DE LA QUARTA FILERA - 2

Un altre baixista que se'n va. Pensareu que és poc afortunat situar Israel "Cachao" López com a heroi de la quarta filera. Potser ell mateix trià aparèixer en un segon pla, discret i allunyat dels focus de la fama, en decantar-se per un instrument tan bàsic com ignot en la seva funció. Cachao ens ha deixat el dissabte 22 de març als 89 anys. Era una llegenda de la música i un contrabaixista magistral, per a alguns el més gran de l'instrument en el segle XX. Nascut a l'Havana el 1918, als 13 anys debuta amb la Simfònica de la seva ciutat. Típic debut dels grans grans. La resta és història.

Peça clau de la música afrocubana i, per extensió, universal del passat segle va haver d'estar-se molts anys tocant en orquestres de ball per a casaments, però de fa uns deu anys la seva figura ha estat restablerta en el panteó dels grans entre els grans de la música de sempre. Tornant a triomfar, actuant arreu amb grans reverències i participant en ocasions tan memorables com la primera vegada que enregistrà al costat d'un altre gegant cubà, Bebo Valdés, l'any 2000 a Calle 54 de Fernando Trueba. Gràcies en part a Andy García, Emilio Estefan i els seus admiradors arreu del món.

De fet, un altre prohom de les quatre cordes anomenat Jaco Pastorius, reconfortà Cachao amb la seva més exclusiva devoció en confessar-li, en l'única ocasió que es trobaren a Miami, que era el seu baixista preferit. Ni Jimmy Blanton, ni James Jamerson, ni Charles Mingus, ni Paul Chambers, ni Ray Brown, ni Bootsy Collins, ni John Entwistle, ni Jack Bruce, ni Larry Graham, ni Scott LaFaro: Cachao era "l'essencial i indubtable" per a ell.

Vaig tenir el privilegi de veure'l en directe fa pocs anys a la sala Luz de Gas de Barcelona, acompanyat per la seva Orquesta i l'excel·lent violinista uruguaià Federico Britos. Tinc gravada aquella nit com una de les més màgiques actuacions que han vist mai els meus ulls. Dos moments: primer, el calfred que em va recórrer l'espinada quan vaig veure clar -potser als cinc minuts de concert- que aquell venerable home gran que gairebé no podia caminar sense un ajudant, polsava les notes del contrabaix amb l'ànima. I després, la sensació a la sortida, un cop fora de la sala... quasibé d'estupefacció. Ens vam preguntar més d'una vegada amb incredulitat meravellada si és que tots dos havíem vist el mateix...

El diario oficial Granma dedicó a Cachao una breve nota en una columna, en la que llamó al músico “una de las figuras más importantes del jazz latino durante el siglo pasado y animador de famosas descargas cubanas”, creador con Orestes del “llamado danzón de nuevo ritmo que derivó en el mambo”.

http://www.jornada.unam.mx/2008/03/25/index.php?section=espectaculos&article=a09n1esp

Serà enterrat en un cementiri de Miami. Descansi en pau.

Trobareu uns quants CD de Cachao a les biblioteques de la Xarxa:

http://gw24-vtls.diba.es/vtls/catalan/

El darrer que hi ha arribat és la magnífica reedició de Descargas: The Havana Sessions.

HEROIS DE LA QUARTA FILERA - 3 (Crònica d'un concert de FRED FRITH)

Info bàsica: Fred Frith, quasi 60 anys, mític guitarrista de Henry Cow (banda sorgida a Cambridge el 68, creadors d'un rock experimental avant-gardòs, que ara s'està reivindicant). Prestigiós professor de composició. Ha estrenat peces orquestrals, ballets, música per teatre, fins i tot amb l'Ensemble Modern. Multiïnstrumentista: guitarrista virtuós, baixista (a Naked City!!!), violinista. Ha tocat amb Brian Eno, The Residents, John Zorn... Més d'una quarentena d'àlbums en solitari, sense comptar els enregistrats amb Henry Cow o altres artistes...

En fí, Fred Frith tocava ahir dilluns, 14 d'abril. Amb una formació que es diu Cosa Brava. Són, a més d'ell, una violinista-cantant (Carla Kihlstedt, un àngel que ja ha col·laborat amb Tom Waits), una teclista-acordionista (l'històrica Zeena Parkins, que és l'arpista de, per exemple, Björk), un percussionista-cantant (Matthias Bossi), i un tècnic-manipulador de so. La sala, Becool, petita però adequada: capacitat per 200 persones i algunes cadires buides. Organitzava el concert Arco y Flecha, dels que algun dia se n'haurà d'ocupar l'AMPLI.

Ja surten: allà està Fred, gran, amb la pinta d'avi catxondo que està pendent de la barbacoa i l'acudit, però amb la concentració d'un mestre oriental. L'estètica és un punt freak, despreocupada, lliure, fora de gèneres. La música busca la calma, les temperatures moderades. Al principi alternen peces més abstractes i arriscades, amb altres purament folk (amb melodies d'aire celta, jueu), i progressivament les dos facetes es van fonent. Conforme avança el concert es fa més difícil saber quan acaba una cançó i comença la següent, quan estem sentint folk armoniós i quan estem trepitjant terrenys poc conformistes de la sensibilitat. Fred Frith va passant de la guitarra al baix, canta com un tavernari extravagant, imposa uns ritmes trencats, imprevisibles, sobre patrons de cançons populars. Dada: el virtuós guitarrista de Henry Cow fa un concert de dos hores -amb dos bisos per aclamació- sense un solo de guitarra. Gràcies, em dic.

Ja de sortida, carrer Beethoven avall, m'envaeix una vaga melangia. Això de que sobre la dolçor del folk hi hagi una base dolorosa, i que sobre un patró convencional grimpi una melodia trencaorelles, m'agrada de manera inusual. Serà que aquesta música és més realista, més propera a la manera com transcorre la vida, del que aparenta?

L'endemà, avui, el defecte professional musictecari em porta a consultar el catàleg. Ai. Em prometo que aquest heroi de la quarta filera apareixerà en breu per les prestatgeries.

P.D.: No us perdeu aquest link, amb unes paraules del propi Frith sobre Cosa Brava.

Para un roto y para un descosido: FISHBONE en concert!

Dimarts 22 d’abril, 22.45h. Arribo a la sala Apolo amb mitja hora de retard al concert dels Fishbone, els amics i els preus prohibitius que ofereix el local per una cerveseta en got de plàstic, tenen la culpa. Pujo les escales sentint com la música fa bombejar el meu cor i els peus, depressa, depressa, que volen cap a l’epicentre del terratrèmol sonor que s’està produint.

Set negres en l’escenari, tocant, cantant, celebrant, botant, actuant, canviant d’instruments com de jaqueta i animant al públic a ballar, a botar, a riure, a cantar, a pujar a l’escenari, a celebrar aquella festa i festí de sons. El mestre de cerimònies, l’elàstic Angelo Moore, renascut híbrid George Otis Clinton Redding, fa de tot inclòs canviar de saxofons i tocar el theremin com un Déu fent sortir notes espacials amb només aixecar la mà. “La mà de Déu”, em deia un amic.

Funkadelics d’esperit, pallassos sense fronteres d’actitud però també punks-skatalítics i fills bastards de Jimmy Page, van demostrar que L.A. és la ciutat dels majares i dels bons treballadors musicals, una ciutat on la barreja impossible és el tret distintiu (recordeu que Jane’s Addiction i Red Hot Chilli Peppers també eren dels Lakers).

Fishbone is alive, continua amb una forma física envejable i amb els poders psíquics intactes. Per als què no conegueu la banda-trituradora del peix, vegeu el vídeo que segueix aquesta crítica. Quins herois de la quarta filera!, ja m’agradaria trobar per la nostra terra alguna banda de la primera que els arribés a la sola de les bambes.


FISHBONE. Everyday Sunshine.