divendres, 18 de febrer de 2011

Jo tinc un nom i amb guix l’escric a sota

Maria Coma en directe, febrer 2011
foto: Christian Bertrand



La història de la música popular, a tot arreu i en tots els temps, sempre ha patit un dèficit molt lamentable de presència femenina. El món amb ulls de dona, el fer amb mans de dona, el cant amb veu de dona ... històricament ocultat.
Per sort, això ha anat canviant sobretot a partir del segle XX i, poc a poc, trobem més i més dones aportant naturalment la seva creativitat al món de la música. Només cal remenar una mica en les estadístiques de consulta d'aquest bloc: l'article més visitat dels més de 500 que ja hem publicat, és el capítol final de l'exahustiva sèrie Dames perilloses del rock que va escriure Miss Danger, una de les fundadores d'aquest espai musictecari. El nombre de visites d'aquest article és el doble del segon classificat. La pròpia Miss Danger també va dedicar un altre article a les grans veus femenines del Rhythm & Blues en l'article Què va ser de l'Amy Winehouse? o la sud-africana en Les Veus de l'Àfrica: Miriam Makeba, i hem portat també aquí la força escènica de Tere G., la veu dels recordats Desechables en un dels capítols de la sèrie La Discoteca d'Ampli.

La progressiva presencia natural de la dona en la vida cultural, econòmica, esportiva, política o cívica ha acabat esdevenint un indicador de conquesta de llibertat... també per a l'home.
La quantitat i qualitat de dones que estan fent música ara mateix i aquí, al nostre país, només pot ser un motiu d'alegria i un indicador de bona salut cultural i avui ho volem celebrar amb tres d'elles. Ni millors ni pitjors, el criteri és completament subjectiu, de fan, només tres exponents de com és la música de la mà i la veu d'una dona. Elles tenen un nom: la Sílvia, l'Anna, la Maria ...


Sílvia Pérez Cruz
Palafrugell, 1983


Escoltar-la en qualsevol de les seves facetes musicals és quedar immediatament captivat. Veure-la cantant és una experiència d'harmonia i bellesa plàstica. No conec ningú que hagi escoltat la seva veu i l'hagi oblidat. En el vídeo que us presentem, la Sílvia ens posa la pell de gallina cantant un poema demolidor de la Maria Mercè Marçal, de qui també hem pres un seu vers per al títol d'aquest post.

Covava l'ou de la mort blanca



Divendres passat va caure a les meves mans el disc del grup Xalupa Un sordo s'ho escoltava, on la Sílvia n'és la veu. Un disc amb cançons tradicionals catalanes amb arranjaments de la Chiara Giani, que no he parat d'escoltar ...

http://www.myspace.com/silviaperez

http://silviaperezcruz.espacioblog.com/
Sílvia a la Wikipedia




Anna Roig
Sant Sadurní d'Anoia, 1981


La vida musical de l'Anna està lligada al grup L'Ombre de ton chien, amb qui porta més de tres anys damunt els escenaris. El primer que em va agradar d'ella és la combinació natural del català amb el francès en les seves cançons. La seva expressivitat i la seva personalitat la fa única.
Quan va sortir el seu primer disc, l'AMPLI se'n va fer ressò de seguida (Anna Roig i l'ombre de ton chien) i ja sempre l'hem anat seguint de ben a prop ... Us deixem amb una interpretació en directe d'un clàssic de l'època existencialista del gran Serge Gainsbourg.


Le poinçonneur des Lilas



En aquest moment l'Anna i els seus companys estan en la fase final de l'enregistrament del seu segon àlbum.

http://www.myspace.com/annaroigilombredetonchien
http://blocs.mesvilaweb.cat/lombredetonchien



Maria Coma
Barcelona, 1986


Vaig escoltar per primera vegada la Maria gràcies als meus fills teenagers que l'havien vist amb el grup U_ma i poc després va publicar el seu primer disc. El seu talent em va captivar de seguida i no vaig tenir més remei que esbombar-ho als quatre vents i escriure la meva primera ressenya discogràfica per a un artista jove i d'aquí: La Discoteca d'Ampli, XLVI: Maria Coma.
Els meus amics em prenen el pèl perquè diuen que em quedo embadalit quan l'escolto o la veig en directe. Potser si, però segur que no soc l'únic. I probablement n'hi haurà més quan, els que encara no la coneixen, vegin aquest vídeo ...

Cel salat



La Maria va tancar la gira de Linòleum, el seu primer disc , fa només un parell de setmanes i ens va anunciar que es disposava a entrar a l'estudi de gravació per enregistrar les cançons del segon, que ja té composat.

http://www.mariacoma.com/

* * *

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Bruixa de dol
Maria Mercè Marçal

.

3 comentaris:

Lórien ha dit...

Un post magnífic. Merci beaucoup!

Hi afegeixo la versió portuguesa (no hi puc fer més, l'Atlàntic sempre m'acaba empaitant): Ana Bacalhau (Lisboa, 1978) és la veu solista del grup Deolinda, grup inspirat pel fado i pels seus orígens tradicionals. Una més per afegir a aquesta llista de talent prodigiós!

http://youtu.be/PQKrGXv1-GU

Magnum ha dit...

El primer cop que vaig sentir la Sílvia Pérez Cruz va ser amb això: http://www.youtube.com/watch?v=N4Bbx1_4Dgc ...i ho vaig trobar brutal.

Després l'he anat sentint en 1001 projectes diferents. Ara mateix localitzo el disc de Xalupa que recomanes!

Gràcies!! : )

"Música Quotidiana" ha dit...

Evidentment de dones que canten i fan coses interessants des de casa nostra n'hi ha més... deixeu-me'n afegir una a la vostra llista.

http://martarius.blogspot.com

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...