dissabte, 31 de gener de 2009

La Discoteca d'AMPLI XXXIII: Desechables

.
Desechables Golpe tras golpe (LP, 1984)


El temps va posant, inexorable, a tothom al seu lloc.

Cada persona te la seva percepció de les coses i els moments i, per a qui escriu, aquest grup va ser el millor exponent, de bon troç, de l'escena punk al nostre país.

El lider del grup, Miguel, va morir quan només acabava de mostrar una petita part de la seva potència creativa. Va aconseguir extreure un so completament hipnòtic i personal a la seva guitarra distorsionada, un mur d'electricitat uniforme, composat per milions de veus ardents en l'infern, una terrible sensació de caos devastador. Mínims acords, estructura de rock 'n roll primitiu, urgència.
Dei Pei, tocava un fragment de bateria, a l'estil Stray Cats, sense bombo. De fet, el so del grup prescindia del so greu. Ni bombo, ni baix. Carn crua sense greix. Mantenint el ritme com qui manté enceses al màxim les calderes d'un vaixell de vapor.
I, completant la formació, la veu de la Tere. Autèntica frontwoman com mai abans ni desprès s'ha vist en aquesta part de món. Menuda, sexy, intrigant i absolutament fascinant. Lluitant per dominar el monstre sonor dels seus col·legues, ella crida inhumana, es recargola per terra i deixa a l'audiència totalment atonyinada, com zombies que la seguirien fins l'infern.

El millor punk en directe que mai ha vist aquest musictecari que està escrivint. Així de simple.

La seva petita història, mitologia i llegenda és tan breu com creixent el seu valor en el temps.
Tres nois del barri barceloní de Montbau i el poble de Vallirana que, com altres, intentaven expressar-se a principis dels 80. Ells van escollir el llegat de l'Iggy Pop i els Cramps com a millor material per desenvolupar el seu propi missatge. Ho van fer molt bé i els que els vam escoltar i veure ho vam disfrutar com bojos juntament amb ells.

La formidable discogràfica Munster Records va editar en un CD la llegendària Maqueta, una cinta en cassette


amb la qual es van donar a conèixer juntament amb l'àlbum postum Golpe a golpe, protagonista de la discoteca d'avui.


(Munster Records, CD, 1999)


Només hi manca el EP que van enregistrar el 1983 per al segell madrileny 3Cipreses amb producció de Jaime Gonzalo i Sabino Méndez. Un comprimit sonor a base de dextroamfetamina elèctrica.

Desechables La Oración. Destruye y mata. El peor Dios (Tres Cipreses, 1983, EP, 45 rpm)

Aquesta fotografia pertany a un venedor de l'e-Bay. En demana 40 €. Probablement perquè no es troba en línia. Enlloc. No entenc aquestes coses. Jo el tinc i no el vendria per res. El valor dels Desechables, però, mai no va estar enllaunat. Aquests fascinants enregistraments només són un pobre succedani que intenta atrapar la força i la màgia d'un modest i poderós grup de rock. El rock més bàsic. El punk d'aquí van ser ells tres.

Amb la prematura mort de Miguel, el grup va continuar amb altres formacions, enregistraments i concerts.

... però això ja és un altra història.


.

4 comentaris:

Miss Danger ha dit...

El millor grup punk de la Península. Els Cramps ibèrics. Tots els que vau tenir la sort de veure'ls en directe dieu el mateix.
És trist que no es reeditin aquests enregistraments o que, d'alguna forma, es puguin escoltar en línia (a través de les biblioteques, per exemple). Patrimoni musical que es perd en l'oblit. Desechables i altres grups fonamentals en la història del rock ibèric (Cancer Moon és un exemple) es mereixen ser recuperats, reivindicats i recordats per la seva música, actitud i trascendència.
Hey ho, let's go!

Eclipse ha dit...

Hola musictecaris,

ACOLLONANT el seu so. La teva frase "carn crua sense greix" no ho podria exemplificar millor. Un nou grup de la terra que acabo de descobrir. Gràcies una vegada més!

Ens veiem per Ribes,

Una abraçada. (Per cert, avui fa 50 anys del "The Day that Music Died" i us volia recomenar un genial article:

http://www.blogin-in-the-wind.es/2009/02/01/el-dia-que-murio-la-musica/

Salut!

Fonti ha dit...

@MD @Eclipse: Com m'agrada que us agradin!, jo els adorava, eren contemporanis meus i els seguia sempre que. Com us ho dic, el millor directe de punk rock (i per aquella època també vaig veure a l'Iggy a primera fila a l'Studio 54), però la Tere... buf, no sé que dir... mai he sentit una força i una atracció semblant en un escenari.

M'agrada especialment recordar als Desechables.

Thanks :-)

Anònim ha dit...

Voldria dir que m'atrau veure aquesta passió per els Desechables. Avanço que no es perdrà en l'història tot el que van fer.. estem fent un documental sobre el grup on obviament hi participen els membres vius, la tere el pei i l'enano; entre moltissimes cares conegudes i no tant conegudes. Estem recopilant tot els concerts disponibles enregistrats de l epoca en video i està quedant una cosa molt xula!!

Per qualsevol cosa, anècdota o aportació fiqueu-vos en contacte amb mi:

alexmontes_89@hotmail.com

SALUT!!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...