Música i cinema: màgia entre David Lynch i Badalamenti

Aquesta sèrie sobre cinema té ja més de 5 etapes, totes ben sucoses. Les podeu seguir aquí. Amb ella anem aportant materials per una possible exposició de difusió musictecària.

Aquesta entrega s'ocupa de la convergència de dos genis: el director de cinema David Lynch i el compositor Angelo Badalamenti. El moment, refractari a tota anàlisi racional, es troba recollit a aquest vídeo, on el propi Angelo Badalamenti descriu la seva trobada i l'emocionant composició del tema d'amor de Laura Palmer. Senyores i senyors:

Després d'una llarga vida de compositor minoritari, David Lynch va proposar a Badalamenti crear la partitura de Blue Velvet (1986). Aquesta és la primera música popular de Badalamenti, i l'inici d'una col·laboració especial que no s'ha detingut fins ara.

David Lynch

Angelo Badalamenti

Des de llavors, han col·laborat permanentment, comptant amb companys de viatge com David Bowie. Sovint el propi David Lynch aporta idees melòdiques i fins i tot interpreta alguna guitarra a les grabacions. Aquestes són les seves col·laboracions més importants, totes marcades per la languidesa i el misteri dels seus ambients. Qualsevol d'elles garanteix la immortalitat dels seus percutors:

1986. Blue Velvet

La partitura completa està a Spotify, a aquest link. Us destaquem el tema "Mysteries of love", un el xiuxiueg dels protagonistes s'integra al magma reverberant de la peça: una estranya pau.

1990. Twin Peaks

Ja hem vist el vídeo sobre el tema d'amor de Laura Palmer. Ara, per si algú no l'havia sentit encara, us oferim el tema principal de la sèrie, on la màgia i el misteri continuen intactes. Podeu sentir el disc senser aquí.

1996. Lost highway

Pel·lícula seminal d'un gènere únic, Carretera perduda, genera un magma de por, fascinació, bellesa, nostalgia, atracció i inseguretat difícil de compartir. La música per una aventura cinematogràfica d'aquest tipus no era gens fàcil.

I van ser diferents artistes els implicats. No us perdeu els crèdits:

1. "I'm Deranged" (Edit) – David Bowie – 2:37
2. "Videodrones; Questions" – Trent Reznor – 0:44
3. "The Perfect Drug" – Nine Inch Nails – 5:15
4. "Red Bats with Teeth" – Angelo Badalamenti – 2:57
5. "Haunting & Heartbreaking" – Angelo Badalamenti – 2:09
6. "Eye" – Smashing Pumpkins – 4:51
7. "Dub Driving" – Angelo Badalamenti – 3:43
8. "Mr. Eddy's Theme 1" – Barry Adamson – 3:31
9. "This Magic Moment" – Lou Reed – 3:23
10. "Mr. Eddy's Theme 2" – Barry Adamson – 2:13
11. "Fred and Renee Make Love" – Angelo Badalamenti – 2:04
12. "Apple of Sodom" – Marilyn Manson – 4:26
13. "Insensatez" – Antonio Carlos Jobim – 2:53
14. "Something Wicked This Way Comes" (Edit) – Barry Adamson – 2:54
15. "I Put a Spell on You" – Marilyn Manson – 3:30
16. "Fats Revisited" – Angelo Badalamenti – 2:31
17. "Fred's World" – Angelo Badalamenti – 3:01
18. "Rammstein" (Edit) – Rammstein – 3:26
19. "Hollywood Sunset" – Barry Adamson – 2:01
20. "Heirate Mich" (Edit) – Rammstein – 3:02
21. "Police" – Angelo Badalamenti – 1:40
22. "Driver Down" – Trent Reznor – 5:18
23. "I'm Deranged" (Reprise) – David Bowie – 3:48

Badalamenti, per exemple, va fer aquesta mena de jazz que s'acaba desquiciant:

1999. Una historia verdadera

Aquesta pel·lícula d'aparença senzilla, sense subtrames ni interrupcions, clara com un conte clàssic, costumbrista i intel·ligent a la manera de Mark Twain, ens fa creure -contra tot pronòstic- que un vell creua el país muntat en un tallagespa per veure el seu germà. El tema també té aquesta estranya màgia de camp:

2001. Mulholland drive

Seguint la inquietant línia de Carretera Perduda, Mulhullond drive abunda en la línia narrativa dels somnis: canvis de lloc i de só il·lògics, històries mai tancades, inexplicacions, símbols en massa. La banda sonora completa és una obra per no sentir a soles o sense paracaigudes. La podeu sentir completa aquí. I aquí us posem el tema d'amor que tanca aquesta densa experiència cinematogràfica:

Swing a la biblioteca Armand Cardona de Vilanova i la Geltrú

Una vegada més, els col·legues musictecaris de la biblioteca Armand Cardona Torandell, de Vilanova i la Geltrú, aporten el seu treball de difusió musical des del seu Bibliobloc Una mar de lletres.

Avui: el swing!

* * *

És temps de SWING a VNG!

Actualment estem vivint la consolidació d’un fenomen que porta anys d’expansió i que no és altre que el moviment swing. Amb una extensa xarxa de llocs per ballar i aprendre a Barcelona, ara també es pot trobar a la nostra ciutat, VNG, de la mà del Foment Vilanoví i de les classes del XaviSwing.

El swing és una varietat del jazz sorgida entre els anys 20 i 30 als EUA i basada en l’alternança de ritmes forts i suaus que fessin més ballables els seus ritmes. Una música pensada per fer moure la gent i que va donar lloc a tot un seguit de balls en què la improvisació i la creativitat dels intèrprets jugaven un paper fonamental. Si bé es pot dir que el swing és l’arrel, són molts els balls que van sorgir sota el seu influx: lindy hop, xarleston, balboa, boogie-woogie, shag,…

De tots aquests el més conegut és el Lindy Hop, que es va desenvolupar paral·lelament al xarleston a finals de 1920. Adquirit com a ball social pels joves durant la dècada de 1930, van ser els militars nord-americans els que el van popularitzar a Europa i el van estendre durant la dècada dels 40.

És un ball en parella en què no existeix una coreografia establerta sinó un seguit de passos amb què els ballarins poden improvisar al ritme de la música i, fins i tot, inventar nous moviments; es pot prendre com un ball salvatge i ràpid, ple d’airsteps espectaculars, però també com a lent i suau, elegant o sexy.

*Una de les millors escenes de swing extreta de la pel·lícula Hellzapoppin (Loquilandia, 1941)

Popularitzats als anys 30 i 40 arreu del món, a poc a poc els balls swing van anar perdent protagonisme en favor de nous estils. Però, als anys vuitanta, un grup d’aficionats, especialment dels EUA i Suècia, els van donar una nova empenta. D’aquesta forma va ressorgir l’interès pel swing en un moviment que es va anar estenent arreu i que, entrats ja al segle XXI, ha fet que el swing visqui una segona joventut.

*El film Swing Kids (Rebeldes del swing, 1993) va suposar un impuls en la recuperació d’aquest ball i aquí podeu veure l’espectacular ball del tema Sing, sing, sing de Benny Goodman

*Final del darrer European Swing Dance - Jack&Jill Advance en la que es van alçar com a guanyadors la parella formada per XaviSwing i Tatiana Udry

Tots aquells que esteu interessats en aquest ball i en aquesta música a les Biblioteques Municipals de la província de Barcelona podeu trobar tot un seguit de material relacionat, del que aquí us presentem un petit extracte:

- Greetings from Hollywood de Royal Crown Revue

- Swingdrome de Ivanov Jazz Group

- Celebrity club orchestra de Tate Buddy


- Glenn Miller de Glenn Miller

- The king of swing de Benny Goodman

- The swinging big bands

Per aprendre a ballar:

- Swing: curso de baile


- Lecciones de swing

- Play-along swing with a live band! [partitura]: alto saxophone

Igualment si esteu interessats a aprendre i conèixer millor aquest ball ho podeu fer mitjançant els cursos que XaviSwing ofereix al Foment Vilanoví els dissabtes a la tarda.

Esperant haver-vos despertat la curiositat pel swing, tant la música com el ball, us deixem amb una selecció dels millors temes que podeu consultar al nostre espai d’Spotify clicant el següent enllaç i gaudir d’alguns dels temes dels grans mestres com Duke Ellington, Benny Goodman, Glenn Miller, etc.:

Trash musical #3: Minant el poder

Aquesta sèrie, on abordem els artistes més inclassificables (fins i tot la classificació d'artista els defuig amb entusiasme) està plena de mines ocultes, d'explosius estètics que fan saltar pels aires els ordres establerts, els consells assenyats dels mànagers, les previsions contables, les expectatives de l'audiència. Podeu veure les entrades anteriors aquí.

Es tracta de material "de derribo", elements per una exposició musictecària on l'humor i la música s'alien fins a tocar elements de la psique humana i social esfereïdors. Un èxit segur. Fins ara hem abordat:

- Els indis: Raphael i Cliff Richards
- Sangre con tomate: Chiquito i Bollywood.

En aquesta entrega ens centrarem en dos casos (com sempre un autòcton i un forani) que disparen la seva munició creativa i interpretativa contra poders fàctics impressionants: Michael Jackson i Ciudadano Kane. Utilitaris de pantalons de mil ratlles absteniu-vos.

1) Luixy Toledo ¡El Fiera!

Es tracta d'un artista amb una facilitat compositiva aterridora. Xiclets auditius. La seva web no deixa espai pel dubte: estem davant d'un freak prolífic, amb un historial de 40 anys de partitures amb temes sense pels a la llengua (ETA, el SIDA, vida extraterrestre). Valentia i al toro.

Un d'aquestes al·lucinants partitures, té una història al·lucinant, que el fa ser protagonista d'aquesta sèrie trash. Es tracta d'Exorcismo, que trobareu a continuació, escrita al 1966 segons l'artista. La va enviar, en una cinta a diferents discogràfiques que la van retornar per que era "música molt rara".

El cas és que Luixy afirma que va esbrinar que Michael Jackson havia nascut el mateix dia que ell i que, mogut per l'entusiasme d'aquesta coincidència, li va fer arribar la seva casset amb alguns temes inclós "Exorcismo". Aquesta va ser la base perquè Michael Jackson composés Thriller. Luixy va enviar cartes als advocats de Michael Jackson acusant-lo de plagi.

Com les lletres de les seves cançons, Luixy no té por de res i es va llençar contra el màxim poder del pop que representava Michael exigint una menció a la seva inspiració. Aquí teniu la versió perquè la considereu en relació a la de Michael Jackson:

2) Florence Forster Jenkins

La seva inclusió en aquesta entrega de la sèrie és singular, com tota ella. Forma part del freak ignorar la seva condició. Florence Forster Jenkins és un cas bombardeig del poder des de dins, per la obstinació de la seva proposta.

Forster Jenkins, va mostrar inclinació (que no facilitat) per la música des de petita. El seu pare li va negar estudis de música però ella va fugir de casa per realitzar-se com a cantant soprano. Heredant diners gràcies a la successiva mort del seu pare i la seva mare, va emprar la fortuna en obrir-se pas per l'ambient de la òpera i el repertori clàssic, cantant a espais cèl·lebres i conquerint algunes mencions a diaris. L'existència de la seva pròpia carrera, dels recitals i del públic que s'hi congregar i el ressó mediàtic obtingut són un retrat clar, contundent i esfereïdor del món cultural clàssic de la època. Aquí, oh, van algunes mostres que el temps no ha deixat perdre.

Ah, sí, sembla que això no hi ha qui aturi ja. To be continued.

Biblioteca Francesc Candel: Butlletí musical, desembre 2011.

Us presentem les novetats musicals de la biblioteca Francesc Candel. Ens acomiadem de l’any 2011 amb 50 títols d’autors molt dispars i gèneres diversos. Els treballs de les bandes del moment i de molts músics veterans arriben a la biblioteca per nodrir el nostre fons musicals.

Desitgem que us agradi.

Open publication - Free publishing - More 2011

Soroll al subsòl musical francés - 2

Oh Martial, scandale sacrée!

Aquest post és la 2a part d'un article iniciat aquí, on es suggerien 5 bandes o músics que operen al marge de la tradició i de la productivitat. Es tractava d'un petit tast sobre músiques que semblen conformar una escena allunyada dels tòpics estètics que projectem sobre França.

Tota cata implica una tria, i tota tria dibuixa només una de les possibles figures sobre el panorama descrit. Per això ens animen a complementar i a matissar la mirada sobre l'actual underground francés amb 5 suggeriments vinculats als seus possibles origens. Trobant-les, el subsól s'arrela i senyala l'existència d'una tradició que no sabem si anomenar francesa. Així que...


1) Etron Fou Leloublan

es tracta d'un grup de dilatada trajectòria. Va nàixer al 1973 de la mà de l'actor i saxofonista Chris Clanet. Van enregistrar 5 àlbums que es troben a Spotify. Aquí. Són una descoberta, tot un continent desconegut amb nom indigena.

La seva carrera, al marge de qualsevol èxit, però ben afermada en l'humor, l'originalitat i la cerca d'un espai artístic únic va ocupar una dècada. Aquí us els mostrem en directe. Seriosos com la majoria d'humoristes i intèrprets de certes músiques rigoroses.

Digueu-li punk/jazz/rock/musichall/comedia/avantgarde. No importa. Els són una de les llavors d'un underground més enllà de tota etiqueta que fa tremolar el terra. Passar la tarda amb ells a Spotify és avançar cap a un més alt grau d'incomprensió.

2) Aksak Maboul

ok, ok, són de Bèlgica, però la seva influència i la seva francofonia els col·loca a sobre de l'àmbit que estem explorant, agosaradament, amb la llum minera al cap. Els seus 2 àlbums, de l'any 77 (Onze dances per combatre la migranya) i del 80 (Un xic de l'ànima dels bandolers) estan a Spofity, a aquest link.

Membres del Rock in Opposition, van comptar amb companys de treball com els grans Henry Cow i l'activista compositor Fred Frith. Avant-garde minimal, sense vistes a grans sales, més lligat a l'interior de cada èsser humà que a la seva expansió social, la seva obra és un parèntesi de llibertat sense veu.

Aquí us oferim una versió extesa del seu enigmàtic i saltimbanqui Milano per caso una música que sembla el folklore de cada regió que us imagineu:

3) Art zoyd

Art Zoyd és una banda creada al 1968. L'època els va fer incorporar les formes obertes del rock progressiu, però buscant la llibertat van arribar sense problemes al free jazz i a l'avant-garde.

Com els Aksak Maboul, van ser membres del moviment Rock in Opposition, que fusionava la música contemporània i la popular. El moviment va ser certament visionari. Us oferim una increïble mostra en directe de la seva música, entre crits i instruments arribant al seu excés.

El grup no ha abandonat la seva activitat, i més de quatre dècades després de la seva formació continuen enregistrant discos amb una capacitat d'investigació sonora enlluernadora. Uns guies del subsol. La seva web és un exemple de vitalitat. A Spotify podeu passar una tarda al·lucinant amb més de 10 discos. No us quedeu sols sentint-los.

4) Marc Ducret (Paris, 1957)

Compositor i guitarrista de renom, és encara una figura marginal dintre de la música popular.

La seva discografia, amb més de 20 discos, alguns d'ells amb segells de prestigi, qüestionen la seva inclusió en aquesta llista. Però, en certa manera, i tenint en compte que és la primera entrada d'una sèrie, no podíem deixar de mencionar un dels pares d'aquesta escena lliure i desmanegada.

Provinent dels terrenys més arriscats de jazz, Marc Ducret ha fet de les seves composicions un exercici d'emocions indòmites, i de les seves improvisacions pur foc inesperat. Cap dels seus esforços s'explica des d'un punt de vista productiu econòmic. Un dissident per la via artística! Es tracta d'un compositor que trepitja les sensibilitats i estètiques que transcorren per les carreteres terciàries i que encara roman quasi perfectament desconegut. Ladies and gentlemen: Marc Ducret on fire!

Podeu sentir alguns dels seus discos a Spotify.

5) Médéric Collignon

Per últim trobem a la més jove de les arrels que us oferim. Es tracte del cornetista, trompetista, saxofonisa i multivocalista Médéric Collignon, nascut el 1970 a Villers-Semeuse (al nordest de França).

Provinent de la tradició jazzística, Médéric ha fet del seu caràcter freak, de la seva prodigiosa veu i del seu talent pels arranjaments una combinació ideal per sortir del mainstream i trepitjar nous terrenys. En el seu cas, la seva imatge val com totes les mil síl·labes estrambòtiques que és capaç de produir.

Podeu sentir un dels seus discos (Shangri Tunkashi-la, 2010) a Spotify. És una mostra de funk, de folklore amb groove, d'entusiasme jazzy.

Ens acomodiamem amb dos vídeos d'ell en una mostra sintètica i exemplar de rock progressiu i jazz i alegria i funk i tradició de cap lloc.

Music Spy Club: les connexions REPRONTO

El pròxim divendres,23 de desembre, torna el MUSIC SPY CLUB a la Biblioteca Vapor Vell amb una sessió INEXPLICABLE. Podeu trobar experiències anteriors d'aquesta activitat clicant aquí.

Pels qui no ho conegueu el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics que busca descobrir gèneres, músics, compositors, tendències. La fórmula és senzilla: es punxa i comenta 10 peces singulars que ofereixen alguna llum inèdita sobre la música o sobre algun tipus de música. Divendres ens espera...

El gran Repronto (l'avatar de laboratori virtual de Raul Minchinela)!Serà una sessió plena de connexions estranyes. Si no ens creieu mireu les reflexions culturals, les sincronies i la potència referencial que desplega el nostre convidat. Agua va!

Obrim amb un oportú missatge nadalenc:

Sobre allò políticament correcte i Herbie Hancock:

Sobre la internacionalitat de la cultura, de l'espanyolada a tota una època

Ja ho veieu. Raúl Minchinela és principalment conegut per la seva videosèrie a internet Reflexiones de Repronto (2007), que ja ha completat quatre temporades. La seva trajectoria digital va començar amb Contracultura (1995), que es considera el primer webzine generalista en espanyol. Com analista cultural, ha publicat en mitjans nacionals (Cultura/s, Mondo Brutto, Leer, RockdeLux), internacionals (Clarín, Le Courrier International) i digitals (Elitevisión, El Butano Popular). Ha intervingut en directo a cinemes i festivals amb el seu projecte Trash entre Amigos. El trobareu a minchinela.com.

Un espia únic! Un freak amb un megàfon! No us ho perdeu!

Us esperem el divendres, 23 de desembre!

Josep Maria Mestres Quadreny a la Biblioteca de Caldes de Malavella

El divendres 25 de novembre a la biblioteca de Caldes vam tenir un convidat excepcional: Josep M. Mestres Quadreny. Aquest reconegut compositor, un referent en actiu de la música contemporània, és el pare de l’Albert, l’escriptor que condueix el nostre club de lectura. Havíem proposat la lectura del llibre de Mestres Quadreny Pensar i fer música (Proa, 2000), un recorregut cronològic per la seva obra, on l’autor hi aboca tot el que pensa sobre la música a partir de la seva pròpia biografia.

Josep M. Mestres forma part d’una generació d’artistes que van patir la guerra i la seva voluntat a l’hora de crear buscava un trencament radical amb aquest passat dolorós. No volien que res s’assemblés al que ja s’havia fet abans. La seva proposta pretenia la desvinculació de l’art de la realitat, un art que esdevenia ell mateix realitat. És un moment en que guanya terreny la llibertat de l’artista i la participació i vinculació del receptor, que entra a formar part de l’acte creatiu.

Mestres Quadreny és també químic de formació i al llarg de la seva vida a anat combinant les dues facetes: la científica i la musical. Per això és tan interessant la seva visió històrica de la música a Europa, un progrés que està estretament lligat a les noves descobertes científiques. La seva és una generació hereva d’Einstein i la seva mecànica de la relativitat, de Freud i la teoria del sentit de l’inconscient, de Picasso i a Les Damoiselles d’Avingon i, pel que fa a la música, d’Arnold Shoenberg i les seves composicions atonals. Imagineu fins a quin punt es poden aplicar les descobertes científiques a l’art o al pensament en aquest moment històric: “Quan Einstein parla de diferents sistemes de coordenades es refereix a la situació de diferents punts d’observació, perquè a l’univers no hi ha cap punt fix, tot es mou i, per tant, no es pot fer ús d’un únic sistemes de coordenades i no hi ha observadors privilegiats.” (Mestres Quadreny. 2010.

Era l’anhel del llibertat el que impulsava a creadors com Mestres a cercar llenguatges nous, a trencar amb els esquemes consolidats. “Durant tres-cents anys la música ha estat tan igual que ara sorprèn que pugui ser diferent.” li havia comentat John Cage. Una sorpresa i incomprensió amb la que ja va topar Mestres Quadreny a principis dels anys seixanta, quan va presentar la seva òpera El Ganxo a un empresari del Gran Teatre del Liceu. Aquest li va dir “No la puc estrenar perquè aquesta música és del futur” a la qual cosa el músic contestà: “No us enganyeu, aquesta música és del present, el que passa és que vós encara porteu posada la perruca.” (Mestres Quadreny, 2000). En aquest sentit, li vam preguntar sobre el component sentimental que ens sembla incorporat, inevitablement, a les composicions musicals i que a les seves no hi trobem. Ens va contestar que “la música no descriu sentiments, això és un afegitó de mal gust que es van fer al s. XIX. La música s’ha d’entendre per ella mateixa.”

L’artista que Mestres reconeix com a determinant en la seva música és, paradoxalment, un pintor: Joan Miró. Explica el compositor que una vegada, observant una litografia de l’artista, mirava el que en un primer moment semblava un cop de brotxa, d’una sacsejada des de la mà del pintor a la tela, un cop sec, espontani. Parant més atenció es va adonar que aquest cop de brotxa eren realment petites taques pintades una a una. D’aquella experiència li va néixer la idea de que el que era interessant era imitar l’atzar. I aquí comença tot, les seves composicions segueixen lleis de la probabilitat, de l’estadística i van cap un aprofundiment dels processos aleatoris. Sembla atzar però no ho és, encara que hi intervingui. Són peces aleatòries fetes amb rigor. ”L’atzar sol, no”, com deia Miró.

A la nostra sessió vam escoltar diverses peces, escollides per ell mateix, una música molt diferent a la que estem habituats que al principi pot desconcertar. Aquests van ser alguns dels fragments:

- Tocatina (1975) per a ampolles d’anis. Interpretada per Percursions de Barcelona. Els instruments: tres ampolles d’anís amb diferent quantitat de líquid, una partitura completament inventada, plena de colors i formes, amb instruccions que pot entendre tothom, fins i tot els que no tenen cap formació musical.

- Self-Service (1973). A la sala on s’interpreta l’obra s’hi troben mapes de Barcelona i diferents instruments. El públic és el que escull l’instrument i a partir de diferents instruccions del compositor, pot fer la ruta que vulgui pels carrers de la ciutat. Un recorregut geogràfic que es transforma en música.

- Tres cànons en homenatge a Galileu (1965). Obra en commemoració del quart centenari del naixement de Galileu. Es va estrenar al Palau de la Música interpretada per Carles Santos. Hi ha diferents versions, que es poden interpretar simultàniament. L’instrumentista desenvolupa els cànons mitjançant tres magnetòfons interconnectats, que van enregistrant i reproduint tot el que toca.

La sessió va ser realment enriquidora pel que va tenir d’innovadora, per com va despertar els nostres sentits, la nostra curiositat. Una curiositat necessària que envolta tota l’obra de Mestres Quadreny i, com vam poder comprovar, la seva pròpia personalitat.

Mestres Quadreny a Spotify, aquí.

Plàstica musical -5: Storm Thorgerson, fascinació i enigma

Després de molts mesos (anys!) continuem una sèrie d'articles sobre grans creadors de portades de discos. Trobareu les inoblidables entrades anteriors aquí.

Una a una, són aquestes:

1. Mark Ryden album covers
2. Alex Grey, the man with the x-ray eyes
3. Peter Savlle, dissenyant la new wave
4. Giger, de de l'abisme

Continuem la sèrie amb una figura al·lucinant, un dissenyador d'enigmes i imatges per la fascinació: Storm Thorgerson.

Aquest dissenyador britànic és el responsable de la imatge de molts dels discos que ens han captivat al llarg dels últims 40 anys. De Pink Floyd a Muse, els artistes que han volgut presentar el seu treball amb les seves idees sempre han buscat el paraïgues de la imaginació, el surrealisme pop, la líniea que va de Dalí al periodisme.

Pertanyent al grup de dissenyadors Hipgnosis, el col·lectiu de grafisme anglés creat el 1968, va realitzar alguns dels dissenys que van catapultar la imatge del pop/rock als escenaris de l'art d'avantguarda. Us oferim, per començar, 10 mostres del seu treball en aquesta primera època, obvia. Les portades són tals que qualsevol aterratge al llenguatge verbal les disminueix. Les oferim així, nues:

1) Pink Floyd, A saucerful of secrets (1968)

2) Pink Floyd, Meddle (1971)

3) Pink Floyd, The dark side of the moon (1973)

4) Pink Floy. Wish you were here (1975)

5) Peter Gabriel. I (1977)

6) 10 cc. How dare you (1975)

7) Led Zeppelin. Houses of the holy (1973)

8) Led Zeppelin. In through the out door (1979)

9) Wishbone Ash. New England (1976)

10) Quatermass (1971)

Ja en solitari, i fins a l'actualitat, és el responsable d'aquestes meravelles pels ulls i el pensament. Davant la impossibilitat de fer un recorregut exhaustiu per la seva obra, a través de portades interiors, contraporades, llibrets, us oferim 10 portades més sense comentaris.

1) Muse. Absolution (2003)

2) The Cranberries' "Bury the Hatchet" (1999)

3) The Offsprinb. Splinter (2003)

4) Alan Parsons. Try anything once (1993)

5) Pink Floyd. Delicate sound of thunder (1988)

6) The Wombats. This modern glitch (2011)

7) Yourcodenamais:milo. Ignoto (2005)

8) Audioslave (2002)

9) The Mars Volta. Frances The Mule (2005)

10) Pink Floyd. The Division Bell (1994)

Per si no heu tingut preu, una senzilla passejada a imatges de Google posant "Storm Thorgeson" ofereix incitacions per setmanes. Proveu això.

Aquesta és una sèrie amb clara vocació exhibicionista. És, per tant, carn d'exposició a una biblioteca. Continuarem aportant materials per aquesta exposició.

Jožin z bažin i l'home del sac

Primer de tot vull fer constar animadament la meva sincera admiració per aquest nois, que tant be han sabut barrejar humor i música. Luthiers, no esteu sols.
Comencem, Ivan Mládek fou i es un dels millors músics i comediants txecs.
Ivan avui en dia, sense pel al clatell...


La seva enorme popularitat es deu a Jožin z bažin. Una enigmàtica cançó de 1978 sobre un misteriós home dels pantans que es menja els monstres (Joey dels pantans).



No es més que un conte d'inspiració medieval, del que aquí podem veure una altra versió teatralitzada per facilitar la seva comprensió entre els més menuts, en la línea de programes com La bola de cristal. La cançó fou molt coneguda i fins i tot va ser anomenada himne del seu propi programa de televisió Countryshow.



Es al gener del 2008 quan el tema es fa molt popular a Polònia arribant a ser inclosa a diverses llistes d'èxits, d'aquí i per osmosis la febre s'escampa a Hongria, Àustria, i Rússia, convertint-se en tema de culte.
Amb el temps el grup no ha perdut mai la frescor i continua fent de les seves actuacions un espectacle...al lloro amb la sabata!



Amb l'arribada d'internet i les xarxes socials, aquesta surrealista cançó arriba ja a tot el món, meravellant per la seva estètica kistch, la enganxosa melodia, i les excentricitats dels seus components.
Milers de fans d'arreu usen internet per retre-li els seus particulars homenatges, aquí veiem el grup legolitzat.



Un dels punts forts del grup es la ballaruca de l'entranyable Ivo Pešák (mort recentment a Praga el passat maig) actor, ballarí, i music de llarga barba zetazetatopiana també popular per actuar a moltes pel·lícules i series de televisió.




Mládek es el líder del seu propi grup Ivan Mládek & Banjo Band, de llarga i diletant trajectòria, i en la línea dels agrorockers britànics The Wuzlers.



Altres temes del grup de Mládek: Ara en vaixell.



Ara tocant un dixieland.



El mon d'internet es sorprenent, Gràcies a l'APM s'han acabat barrejant conceptes!



Per als mes agosarats, he aquí la lletra de la cançó per a que pugueu fer els vostres Karaokes sense cap vergonya, amb la fonètica inclosa: clica aquí i afina la veu.
Però aixó no es tot, ara que s'atansa el Nadal i s'ha de reactivar el consum, que tal una mica de merchandising del grup: clica aquí i intenta no gastar massa.



Serà Jožin z bažin l'home del sac?

Soroll al subsòl musical francés - 1

La ortodoxia cultural sempre assumeix com a autòctones les anomenades tradicions musicals. És una convenció del temps, segurament: res no és tradicional en el seu origen. L'arrelament cultural i la idiosincràcia musical avui és més aviat transversal, d'origen divers o inconcret. Certes contracultures són la nostra cultura; certes cultures tradicionals ja no són més que Cultura i són altres noves formes musicals (lluny de subvencions i de signes identitaris) les que mostren una vitalitat representativa, dinàmica, lligada al present.

Aquesta introducció serveix per parlar de la música a qualsevol regió. Fixarem la mirada -no sense agosarament- a França, on una sèrie de fenòmens musicals s'estan multiplicant amb humitat pròpia de gremlins. Són músiques i músics de subsòl, que sovint fan petites gires per Europa en condicions més que precàries (furgonetes, pisos prestats, cases okupes), amb un ressó mediàtic en franca competició amb el silenci i amb una més que significativa indiferència per part dels defensors d'allò autòcton.

Aquesta és, doncs, una mostra d'underground, sempre a les palpentes, sempre incompleta; la possible exposició d'una desconeguda però sorollosa escena musical de la França actual, una passejada per les carreteres terciàries de la música popular que no ho serà. Noise, rock, música de club, jazz extrem... Un primer tast fet de 5 cales:


1) Le Singe Blanc

Un trio sorollista de Metz, amb dos baixos i una bateria, i una utilització de les veus imaginativa i inesperada. Música oberta, riffosa, que posa un peu al circ i l'altre a un carrer de suburbi.

És ja una banda experimentada, que començà la seva aventura fa 11 anys i que encara gira per locals sense ventilació. Aquí els trobareu en directe, interpretan algunes de les seves anguloses peces, una mena de trances trencats permanentment. Ni punk, ni rock, ni noise, ni veus ni el contrari:

Trobareu 4 dels seus discos a Spotify, aquí.

2) Ed Wood Jr.

Grup tarantinesc, de Lille, d'inspiració tipus Sèrie B declarada al seu nom, utilitzen tota una sèrie de loops de guitarra i bases matxacones per construir la seva música.

Es van crear al 2008, des de llavors han pogut realitzar més d'una gira que envelliria al mànager de qualsevol mortal. Són una de les mostres més clares d'una escena de duos (guitarra i bateria) que comença a obrir-se pas en escenaris proporcionals al seu desplegament humà. El seu exemple a Espanya són els impagables Za!. Els trobareu també a Spofity, aquí.

Tenen ja dos discos al mercat (però hi ha algú al mercat?), i s'han deixat classificar dins l'etiqueta de math rock. Aviat fugirant d'ella si no ho han fet ja. L'escena on es mouen és bellugadissa, brusca i ràpida com els temps. Una polaroid sorollosa.

3) To catch a crab

Són un duo format per la multiinstrumentista Christine Clément (veu, synthesizer, flugelhorn, electric guitar, electronics) i pel bateria Pascal Gully. Aquest duo es va formar el 2006 i des de llavors no ha deixat d'explorar amb les textures, estructures i harmonies de les seves cançons.


Es poden situar dintre del noise trip hop, però finalment és pop. Pop experimental que no busca la riquesa material, sinó una mena de meditació entre la bulla i els seus misteris.

Un altre exemple de duo, de diàleg entre sorolls i happenings.





Aquí els trobareu en directe, amplificant la seva barreja d'àngel i dimoni, de claredat i confusió. Estan també a Spotify, aquí.

4) Cheval de Frise

Es tracta d'un duo instrumental de Bordeaux, sense gaire pautes o fòrmules conegudes. Van nàixer al 1998, o sigui que tenen una llarga carrera. No els busqueu a portades però sí a Spotify, aquí. És música que fuig de les armonies plàcides, de la complacència emocional i explora terrenys sovint enfangats.

Gens allunyats del noise, dissidents absoluts de les paraules, la seva música no serà cantada per generacions, ni per estadis, passarà algunes nits fraternes provocants emocions estranyes a sales de petita capacitat, com aquesta:

5) Margaret Catcher

Es tracta d'un grup inaudit de Lille, que ha enregistrat el seu primer disc i l'han publicat utilitzat la plataforma bandcamp. És un altre duo, perquè és temps de duos, de formacions troncals. Autoproducció, autodifusió: dos dels signes contemporanis que marquen els inicies d'aquesta banda.

La seva música és fresca, sintetitzada, oberta. Són un baix, i una bateria, i un munt de chaospads, pregravacions, controladors. Una orquestra elaborada i portàtil. No es pot sentir amb grandiloqüència. Hi ha imaginació desbordada, i ganes de complicar-se la vida alegrant-la als demés. Són poppies, i són progressius. Són instrumentistes i també artistes de l'ordinador. Un dels debuts més prometedors de l'underground francés.

El terreny sota la superficie té escassa llum i és evanescent, però val la pena arriscar-se i sondejar-lo. Hi ha noves tradicions obrint-se pas contracorrent ben a prop. Continuarà d'aquí 10 dies, buscant les arrels (si és que n'hi ha) d'aquest subsòl.