Trash musical #2: Sangre con tomate

"Es típico de mi vida anímica normal que me entre la risa ante las cosas ininteligibles". E. M. Cioran (1932)

El trash musical és una sèrie de risc i humor evident. Va començar aquí. Presentar els fenòmens trash no és fàcil, perquè són justament fenòmens estètics incontrolables i segurament involuntaris. Es tracta de que els artistes, manegant elements poc recomanables, produeixin un efecte fora de gènere, desafiant les lleis del gust, més enllà fins i tot del mal gust. Són elements inclassificables pel seu gust. El principi d'incertesa és sempre aplicable als fenòmens freaks.

Es tracta doncs de material únic, que conforma una exposició singular per a qualsevol divulgador musical. No només cal difondre dins l'ordre. Als pantalons de mil ratlles sempre hi ha una que no pot ser paral·lela.

Després de la sessió dels indis, ens atrevim ara, no sense vertigen a endinsar-nos en dos escenes de pel·lícules musicals on els morts tracten d'absorvir sang dels vius. Ho fan, sí, però ho fan així.

1) Brácula, Chiquito

Cim absolut del cinema freak i popular patri, Brácula va ser el segon film de l'inconmensurable Chiquito de la Calzada. Aquest humorista, tan injustament infravalorat com merescudament immortal per les aportacions surrealistes, va accedir a filmar una pel·lícula musical on despuntava la seva altra professió: el cant.

Aquesta película ultratrash presenta algun dels números musicals més inexplicables de la història del cinema. La utilització de la música, sempre eufòrica i alegradora i desengreixant, ofereix una llum inèdita i retrospectiva sobre la faceta humorística de Chiquito. Increible, però cert: cap altra personalitat ibèrica s'ha atrevit encara a això.

Senyores i senyors: Sangre con tomate!

La seva trajectòria cinematogràfica és una de les més trash que es puguin imaginar:

• La venganza de Ira Vamp, 2010.
• Spanish Movie, 2009.
• Franky Banderas, 2003;
• El oro de Moscú, 2002;
• Papá Piquillo, 1998;
• Brácula: Condemor II, 1997;
• Aquí llega Condemor, el pecador de la pradera, 1996;

2) Golimar, Chiranjeevi

Acompanyar el vídeo anterior ha estat una feina àrdua, però hem trobat un exemple al·lucinant que es correspon. Es tracta d'una escena de pel·lícula estil bollywood on s'homenatja el vídeoclip de Thriller. La pel·lícula es diu Donga, i es gairebé introbable. El resultat d'aquesta escena, però, és un fenomen viral que escapa a tot anàlisi que no parteixi de l'alegria de viure i de la irreverència simbòlica i de l'agosarament cultural.

Es va rodar al 1985, i el seu protagonista és l'actor indi Chiranjeevi. Com a bon trashero, Chiranjeevi ha tingut moltes ocupacions, però no és fàcil seguir la línia que d'un actor amb el pseudònim de Megastar a ser representat polític de Praja Rajyam.

No cal més presentació: Golimar, en telugu, significa "dispara la bala". Doncs ja s'acciona el percutor i...

El trash musical continuarà, buscant parelles estranyes, mostrant la cara més singular, despreocupada, humorística i fora d'estètica de la música. La divulgació musical també passa per trobar aquestes peces d'insòlita llum.