La ortodoxia cultural sempre assumeix com a autòctones les anomenades tradicions musicals. És una convenció del temps, segurament: res no és tradicional en el seu origen. L'arrelament cultural i la idiosincràcia musical avui és més aviat transversal, d'origen divers o inconcret. Certes contracultures són la nostra cultura; certes cultures tradicionals ja no són més que Cultura i són altres noves formes musicals (lluny de subvencions i de signes identitaris) les que mostren una vitalitat representativa, dinàmica, lligada al present.
Aquesta introducció serveix per parlar de la música a qualsevol regió. Fixarem la mirada -no sense agosarament- a França, on una sèrie de fenòmens musicals s'estan multiplicant amb humitat pròpia de gremlins. Són músiques i músics de subsòl, que sovint fan petites gires per Europa en condicions més que precàries (furgonetes, pisos prestats, cases okupes), amb un ressó mediàtic en franca competició amb el silenci i amb una més que significativa indiferència per part dels defensors d'allò autòcton.
Aquesta és, doncs, una mostra d'underground, sempre a les palpentes, sempre incompleta; la possible exposició d'una desconeguda però sorollosa escena musical de la França actual, una passejada per les carreteres terciàries de la música popular que no ho serà. Noise, rock, música de club, jazz extrem... Un primer tast fet de 5 cales:
1) Le Singe Blanc
Un trio sorollista de Metz, amb dos baixos i una bateria, i una utilització de les veus imaginativa i inesperada. Música oberta, riffosa, que posa un peu al circ i l'altre a un carrer de suburbi.
Aquesta introducció serveix per parlar de la música a qualsevol regió. Fixarem la mirada -no sense agosarament- a França, on una sèrie de fenòmens musicals s'estan multiplicant amb humitat pròpia de gremlins. Són músiques i músics de subsòl, que sovint fan petites gires per Europa en condicions més que precàries (furgonetes, pisos prestats, cases okupes), amb un ressó mediàtic en franca competició amb el silenci i amb una més que significativa indiferència per part dels defensors d'allò autòcton.
Aquesta és, doncs, una mostra d'underground, sempre a les palpentes, sempre incompleta; la possible exposició d'una desconeguda però sorollosa escena musical de la França actual, una passejada per les carreteres terciàries de la música popular que no ho serà. Noise, rock, música de club, jazz extrem... Un primer tast fet de 5 cales:
1) Le Singe Blanc
Un trio sorollista de Metz, amb dos baixos i una bateria, i una utilització de les veus imaginativa i inesperada. Música oberta, riffosa, que posa un peu al circ i l'altre a un carrer de suburbi.
És ja una banda experimentada, que començà la seva aventura fa 11 anys i que encara gira per locals sense ventilació. Aquí els trobareu en directe, interpretan algunes de les seves anguloses peces, una mena de trances trencats permanentment. Ni punk, ni rock, ni noise, ni veus ni el contrari:
Trobareu 4 dels seus discos a Spotify, aquí.
2) Ed Wood Jr.
Grup tarantinesc, de Lille, d'inspiració tipus Sèrie B declarada al seu nom, utilitzen tota una sèrie de loops de guitarra i bases matxacones per construir la seva música.
Es van crear al 2008, des de llavors han pogut realitzar més d'una gira que envelliria al mànager de qualsevol mortal. Són una de les mostres més clares d'una escena de duos (guitarra i bateria) que comença a obrir-se pas en escenaris proporcionals al seu desplegament humà. El seu exemple a Espanya són els impagables Za!. Els trobareu també a Spofity, aquí.
Es van crear al 2008, des de llavors han pogut realitzar més d'una gira que envelliria al mànager de qualsevol mortal. Són una de les mostres més clares d'una escena de duos (guitarra i bateria) que comença a obrir-se pas en escenaris proporcionals al seu desplegament humà. El seu exemple a Espanya són els impagables Za!. Els trobareu també a Spofity, aquí.
Tenen ja dos discos al mercat (però hi ha algú al mercat?), i s'han deixat classificar dins l'etiqueta de math rock. Aviat fugirant d'ella si no ho han fet ja. L'escena on es mouen és bellugadissa, brusca i ràpida com els temps. Una polaroid sorollosa.
3) To catch a crab
Són un duo format per la multiinstrumentista Christine Clément (veu, synthesizer, flugelhorn, electric guitar, electronics) i pel bateria Pascal Gully. Aquest duo es va formar el 2006 i des de llavors no ha deixat d'explorar amb les textures, estructures i harmonies de les seves cançons.
Es poden situar dintre del noise trip hop, però finalment és pop. Pop experimental que no busca la riquesa material, sinó una mena de meditació entre la bulla i els seus misteris.
Un altre exemple de duo, de diàleg entre sorolls i happenings.
Aquí els trobareu en directe, amplificant la seva barreja d'àngel i dimoni, de claredat i confusió. Estan també a Spotify, aquí.
Són un duo format per la multiinstrumentista Christine Clément (veu, synthesizer, flugelhorn, electric guitar, electronics) i pel bateria Pascal Gully. Aquest duo es va formar el 2006 i des de llavors no ha deixat d'explorar amb les textures, estructures i harmonies de les seves cançons.
Es poden situar dintre del noise trip hop, però finalment és pop. Pop experimental que no busca la riquesa material, sinó una mena de meditació entre la bulla i els seus misteris.
Un altre exemple de duo, de diàleg entre sorolls i happenings.
Aquí els trobareu en directe, amplificant la seva barreja d'àngel i dimoni, de claredat i confusió. Estan també a Spotify, aquí.
4) Cheval de Frise
Es tracta d'un duo instrumental de Bordeaux, sense gaire pautes o fòrmules conegudes. Van nàixer al 1998, o sigui que tenen una llarga carrera. No els busqueu a portades però sí a Spotify, aquí. És música que fuig de les armonies plàcides, de la complacència emocional i explora terrenys sovint enfangats.
Gens allunyats del noise, dissidents absoluts de les paraules, la seva música no serà cantada per generacions, ni per estadis, passarà algunes nits fraternes provocants emocions estranyes a sales de petita capacitat, com aquesta:
Es tracta d'un grup inaudit de Lille, que ha enregistrat el seu primer disc i l'han publicat utilitzat la plataforma bandcamp. És un altre duo, perquè és temps de duos, de formacions troncals. Autoproducció, autodifusió: dos dels signes contemporanis que marquen els inicies d'aquesta banda.
La seva música és fresca, sintetitzada, oberta. Són un baix, i una bateria, i un munt de chaospads, pregravacions, controladors. Una orquestra elaborada i portàtil. No es pot sentir amb grandiloqüència. Hi ha imaginació desbordada, i ganes de complicar-se la vida alegrant-la als demés. Són poppies, i són progressius. Són instrumentistes i també artistes de l'ordinador. Un dels debuts més prometedors de l'underground francés.
El terreny sota la superficie té escassa llum i és evanescent, però val la pena arriscar-se i sondejar-lo. Hi ha noves tradicions obrint-se pas contracorrent ben a prop. Continuarà d'aquí 10 dies, buscant les arrels (si és que n'hi ha) d'aquest subsòl.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada