El vídeo del diumenge: A night in Tunisia

Presentar aquest vídeo és com pretendre explicar un tetris amb un sol polígon, o explicar un color a partir d'una olor. Però la feina musictecària sempre troba camins d'apertura i el primer es mostrar aquesta dificultat i organitzar-la.

És que estem a l'any 59 i hi ha una banda que representa i marca el ritme de la època. "El ritme de la època", com si fos fàcil entendre tal cosa. Ja ubicats en el temps i el seguim per l'espai: és Paris, però la banda ataca el tema "A night in Tunisia", de Dizzy Gillespie, escrit als anys 40. Tunisia a Paris, trajes i jazz, nits i auditoris. Una deslocalització total.

Ara anem al personal: Art Blakey & The Jazz Messengers, una banda dirigida per un bateria (característica ben estranya i poc estesa a cap altre gènere musical) on cada un dels seus membres és un artista singular. Una constel·lació de cracks.

El tema arrenca a una velocitat inusitada: són temps urgents, dinàmics i la pressa no els hi fa perdre el pols. Obre joc un dels millors compositors del jazz, el saxofonista Wayne Shorter, un artista amb una carrera envejable i una cerca artística que, als seus més de 70 anys, continua la seva aventura per terrenys inhòspits. Aquí tenia 21 anys.

Continua amb un solo incendiari el trompetista Lee Morgan, un geni del jazz amb riff, que tenia 21 anys a la grabació i que va morir a l'escenari disparat per la seva dona als 33 anys.

Segueix el contrabaixista Jymie Merrit, amb 33 anys (i encara viu, amb 85), aportant dunes i camells i arideses. Immediatament la cançó passa al terreny obert, percussiu i brillant del gran Art Blakey, un dels genis de la pulsació, de la producció en directe, del beat. L'acompanya el pianista Walter Davis Jr., com una cantimplora pel desert.


Ja només hi ha temps per una coda oberta. Sembla que el tema s'acaba però Wayne Shorter té encara algunes figures noves. Silenci, dibuixos sobre l'aire i un final al·lucinant completent aquest document en directe que ens alegra el diumenge.