diumenge, 18 de desembre de 2011

Josep Maria Mestres Quadreny a la Biblioteca de Caldes de Malavella

El divendres 25 de novembre a la biblioteca de Caldes vam tenir un convidat excepcional: Josep M. Mestres Quadreny. Aquest reconegut compositor, un referent en actiu de la música contemporània, és el pare de l’Albert, l’escriptor que condueix el nostre club de lectura. Havíem proposat la lectura del llibre de Mestres Quadreny Pensar i fer música (Proa, 2000), un recorregut cronològic per la seva obra, on l’autor hi aboca tot el que pensa sobre la música a partir de la seva pròpia biografia.

Josep M. Mestres forma part d’una generació d’artistes que van patir la guerra i la seva voluntat a l’hora de crear buscava un trencament radical amb aquest passat dolorós. No volien que res s’assemblés al que ja s’havia fet abans. La seva proposta pretenia la desvinculació de l’art de la realitat, un art que esdevenia ell mateix realitat. És un moment en que guanya terreny la llibertat de l’artista i la participació i vinculació del receptor, que entra a formar part de l’acte creatiu.

Mestres Quadreny és també químic de formació i al llarg de la seva vida a anat combinant les dues facetes: la científica i la musical. Per això és tan interessant la seva visió històrica de la música a Europa, un progrés que està estretament lligat a les noves descobertes científiques. La seva és una generació hereva d’Einstein i la seva mecànica de la relativitat, de Freud i la teoria del sentit de l’inconscient, de Picasso i a Les Damoiselles d’Avingon i, pel que fa a la música, d’Arnold Shoenberg i les seves composicions atonals. Imagineu fins a quin punt es poden aplicar les descobertes científiques a l’art o al pensament en aquest moment històric: Quan Einstein parla de diferents sistemes de coordenades es refereix a la situació de diferents punts d’observació, perquè a l’univers no hi ha cap punt fix, tot es mou i, per tant, no es pot fer ús d’un únic sistemes de coordenades i no hi ha observadors privilegiats. (Mestres Quadreny. 2010.

Era l’anhel del llibertat el que impulsava a creadors com Mestres a cercar llenguatges nous, a trencar amb els esquemes consolidats. “Durant tres-cents anys la música ha estat tan igual que ara sorprèn que pugui ser diferent.” li havia comentat John Cage. Una sorpresa i incomprensió amb la que ja va topar Mestres Quadreny a principis dels anys seixanta, quan va presentar la seva òpera El Ganxo a un empresari del Gran Teatre del Liceu. Aquest li va dir “No la puc estrenar perquè aquesta música és del futur” a la qual cosa el músic contestà: “No us enganyeu, aquesta música és del present, el que passa és que vós encara porteu posada la perruca.” (Mestres Quadreny, 2000). En aquest sentit, li vam preguntar sobre el component sentimental que ens sembla incorporat, inevitablement, a les composicions musicals i que a les seves no hi trobem. Ens va contestar que la música no descriu sentiments, això és un afegitó de mal gust que es van fer al s. XIX. La música s’ha d’entendre per ella mateixa.”

L’artista que Mestres reconeix com a determinant en la seva música és, paradoxalment, un pintor: Joan Miró. Explica el compositor que una vegada, observant una litografia de l’artista, mirava el que en un primer moment semblava un cop de brotxa, d’una sacsejada des de la mà del pintor a la tela, un cop sec, espontani. Parant més atenció es va adonar que aquest cop de brotxa eren realment petites taques pintades una a una. D’aquella experiència li va néixer la idea de que el que era interessant era imitar l’atzar. I aquí comença tot, les seves composicions segueixen lleis de la probabilitat, de l’estadística i van cap un aprofundiment dels processos aleatoris. Sembla atzar però no ho és, encara que hi intervingui. Són peces aleatòries fetes amb rigor. ”L’atzar sol, no”, com deia Miró.

A la nostra sessió vam escoltar diverses peces, escollides per ell mateix, una música molt diferent a la que estem habituats que al principi pot desconcertar. Aquests van ser alguns dels fragments:

- Tocatina (1975) per a ampolles d’anis. Interpretada per Percursions de Barcelona. Els instruments: tres ampolles d’anís amb diferent quantitat de líquid, una partitura completament inventada, plena de colors i formes, amb instruccions que pot entendre tothom, fins i tot els que no tenen cap formació musical.


- Self-Service (1973). A la sala on s’interpreta l’obra s’hi troben mapes de Barcelona i diferents instruments. El públic és el que escull l’instrument i a partir de diferents instruccions del compositor, pot fer la ruta que vulgui pels carrers de la ciutat. Un recorregut geogràfic que es transforma en música.



- Tres cànons en homenatge a Galileu (1965). Obra en commemoració del quart centenari del naixement de Galileu. Es va estrenar al Palau de la Música interpretada per Carles Santos. Hi ha diferents versions, que es poden interpretar simultàniament. L’instrumentista desenvolupa els cànons mitjançant tres magnetòfons interconnectats, que van enregistrant i reproduint tot el que toca.



La sessió va ser realment enriquidora pel que va tenir d’innovadora, per com va despertar els nostres sentits, la nostra curiositat. Una curiositat necessària que envolta tota l’obra de Mestres Quadreny i, com vam poder comprovar, la seva pròpia personalitat.


Mestres Quadreny a Spotify, aquí.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...