dilluns, 24 d’octubre de 2011

Trash musical #1 - Els indis


A la Gambita de Premià: trash will make us free


"El humor no es lo contrario de lo serio, es lo contrario de lo aburrido" Bryce Echenique

El trash musical és un fenomen estètic incontrolable i segurament involuntari. Es tracta de que l'artista, manegant elements poc recomanables, produeixi un efecte fora de gènere, desafiant les lleis del gust, més enllà fins i tot del mal gust. La única classificació que accepta aquestes obres és aquella que les agrupa en tant que elements inclassificables pel seu gust: el principi d'incertesa és sempre aplicable als fenòmens freaks.

Aquesta seria una possible introducció al trash. Però es queda curta: per sort, el periodista Jordi Costa, un dels grans experts en trash a Espanya, va escriure un llibre seminal sobre el tema, Vida mostrenca, del que es va derivar una exposició no menys fecunda: "Cultura porqueria: una espeleologia del gust". Allà es fixaven alguns maons bàsics per observar certes formes d'art d'una altra manera.

http://www1.diba.cat/llibreria/img/webimg/26301.jpg

En aquesta sèrie pretenem, doncs, mostrar documents artístics sorprenents, de dubtós gènere o gust, amb un gran sentit de l'humor. Una de les característiques dels artistes trash és el seu joc intel·ligent amb el nostre sentit de l'harmonia estètica.

Però comencem amb una sessió doble, per fer-nos entendre. Una sessió doble amb indis!


1) Raphael, El indio

Hem intentat escriure una introducció per aquest vídeo fins a 10 vegades. Sense èxit. El document supera qualsevol temptativa. Segurament només el pot veure amb tota la seva autèntica intensitat el nen d'El Sexto Sentido. Cultura inefable, cantants més enllà de si mateixos:



2) Cliff Richard. I'm an indian

Cliff, nascut a l'India l'any 40, té una prolífica obra amb desenes de discos, i és tota una instució a Anglaterra. Però aquest vídeo va més enllà del kitsch. És de 1968, i probablement no s'hauria pogut fer un altre any, però potser tampoc s'hauria pogut enregistrar llavors. La intempestivitat del freak li atorga una estranya vigència. Ja no hi ha volta enrera, Cliff:



Continuarà, perquè al costat de cada hotel de 5 estrellles sempre hi ha un contàiner més fotografiable -més revel·lador- que el propi vestíbul.

1 comentari:

Director Wilkins ha dit...

Per abundar en la vessant india del tema: http://www.jotdown.es/2011/10/custer-y-el-septimo-de-caballeria-una-tragedia-americana-i/

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...