dilluns, 26 de desembre de 2011

Trash musical #3: Minant el poder

Aquesta sèrie, on abordem els artistes més inclassificables (fins i tot la classificació d'artista els defuig amb entusiasme) està plena de mines ocultes, d'explosius estètics que fan saltar pels aires els ordres establerts, els consells assenyats dels mànagers, les previsions contables, les expectatives de l'audiència. Podeu veure les entrades anteriors aquí.

Es tracta de material "de derribo", elements per una exposició musictecària on l'humor i la música s'alien fins a tocar elements de la psique humana i social esfereïdors. Un èxit segur. Fins ara hem abordat:

- Els indis: Raphael i Cliff Richards
- Sangre con tomate: Chiquito i Bollywood.

En aquesta entrega ens centrarem en dos casos (com sempre un autòcton i un forani) que disparen la seva munició creativa i interpretativa contra poders fàctics impressionants: Michael Jackson i Ciudadano Kane. Utilitaris de pantalons de mil ratlles absteniu-vos.

1) Luixy Toledo ¡El Fiera!

Es tracta d'un artista amb una facilitat compositiva aterridora. Xiclets auditius. La seva web no deixa espai pel dubte: estem davant d'un freak prolífic, amb un historial de 40 anys de partitures amb temes sense pels a la llengua (ETA, el SIDA, vida extraterrestre). Valentia i al toro.



Un d'aquestes al·lucinants partitures, té una història al·lucinant, que el fa ser protagonista d'aquesta sèrie trash. Es tracta d'Exorcismo, que trobareu a continuació, escrita al 1966 segons l'artista. La va enviar, en una cinta a diferents discogràfiques que la van retornar per que era "música molt rara".


El cas és que Luixy afirma que va esbrinar que Michael Jackson havia nascut el mateix dia que ell i que, mogut per l'entusiasme d'aquesta coincidència, li va fer arribar la seva casset amb alguns temes inclós "Exorcismo". Aquesta va ser la base perquè Michael Jackson composés Thriller. Luixy va enviar cartes als advocats de Michael Jackson acusant-lo de plagi.



Com les lletres de les seves cançons, Luixy no té por de res i es va llençar contra el màxim poder del pop que representava Michael exigint una menció a la seva inspiració. Aquí teniu la versió perquè la considereu en relació a la de Michael Jackson:




2) Florence Forster Jenkins

La seva inclusió en aquesta entrega de la sèrie és singular, com tota ella. Forma part del freak ignorar la seva condició. Florence Forster Jenkins és un cas bombardeig del poder des de dins, per la obstinació de la seva proposta.




Forster Jenkins, va mostrar inclinació (que no facilitat) per la música des de petita. El seu pare li va negar estudis de música però ella va fugir de casa per realitzar-se com a cantant soprano. Heredant diners gràcies a la successiva mort del seu pare i la seva mare, va emprar la fortuna en obrir-se pas per l'ambient de la òpera i el repertori clàssic, cantant a espais cèl·lebres i conquerint algunes mencions a diaris. L'existència de la seva pròpia carrera, dels recitals i del públic que s'hi congregar i el ressó mediàtic obtingut són un retrat clar, contundent i esfereïdor del món cultural clàssic de la època. Aquí, oh, van algunes mostres que el temps no ha deixat perdre.



Ah, sí, sembla que això no hi ha qui aturi ja. To be continued.

1 comentari:

Lórien ha dit...

Jo de gran vull ser la Florence ;-0

Great!!!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...