divendres, 17 d’octubre de 2008

Dames Perilloses del Rock, S.L. : 2a part


[Foto: Diamanda Galás]

La señora condesa de Lorsange era una de esas sacerdotisas de Venus cuya fortuna es obra de una bonita cara y de una mala conducta, y cuyos títulos por pomposos que sean, sólo se encuentran en los archivos de Citeres, forjados por la impertinencia con que los toma, y mantenidos en la necia credulidad que los concede: morena, hermoso talle, ojos con una singular expresión; con esta incredulidad muy de moda, que, confiriendo un atractivo más a las pasiones, hace buscar con mayor ahínco a las mujeres en quienes se supone; un poco malvada, sin principio alguno, no viendo mal en nada, y sin embargo sin la suficiente depravación en el corazón como para haber extinguido la sensibilidad; orgullosa, libertina: así era la señora de Lorsange.
Marqués de Sade. Justine.



Segona part de Les Dames Perilloses del Rock, després d'una primera dedicada a Wendy O. Williams, Las Vulpes, Lydia Lunch, Gitane Demone, Siouxsie Sioux i Babes in Toyland. Amb tots vosaltres, les altres Senyores de Lorsange:



DIAMANDA GALÁS:
Va interpretar a una de les núvies de Dràcula al millor film sobre el comte transilvà rodat fins ara, el Dràcula (1992) de Francis Ford Coppola. I de fet, no poques vegades s'ha qualificat la Diamanda de satànica, bruixa, blasfema i obsessionada pel vampirisme. Però la millor definició de la Galás és que es tracta d'una artista excepcional, amb un gran talent interpretatiu i una veu que arriba a límits extraterrenals (tres octaves i mitja). La seva veu és un instrument que utilitza per sobrecollir l'espectador, per declamar com si es tractés d'una actriu de teatre expressionista, per recitar salms bíblics de manera angoixant i aterradora. En l'obra de Galás trobem temes constants com són: l'aillament social que pateixen els malalts mentals o els seropositius, la marginació i la mort. Els seus concerts són espectaculars, esglaiadors, recolçats per un tractament lumínic i efectes teatrals que enfatitzen el soroll i la fúria.
Escolteu tot seguit un tema del seu millor àlbum Plague Mass (1991), disc oratori on l'artista denuncia la gent que considera la SIDA com un càstig diví. El tema que hem escollit és un bon exemple del tractament que Diamanda Galás dóna a la seva veu, produïnt laments, udols, gemecs, crits desesperats, murmuris agònics. Un collage sonor infernal:



Puta, santa, dimoni, amant, loca o àngel, no hi ha una altra veu al rock, al jazz o a l'avantguarda musical amb la seva violència, amb la seva abrasadora passió i pura força elemental. John Gill al "Time Out London".




NICO:
No trobo millor definició de Nico que l'apareguda a la contracoberta de la seva biografia, escrita per Richard Witts i editada al castellà per Circe: Actriu underground als seixanta, diosa musical als setanta, musa del moviment punk als vuitanta. Nico va enlluernar a tots els que la van conèixer. Va inspirar una cançó a Bob Dylan, un poema a Jim Morrison, una pel·lícula a Andy Warhol, un relat a Ernest Hemingway i un assaig a Jean Baudrillard. La seva bellesa, la seva adicció a la heroïna, els seus amors amb actors de cinema com Alain Delon i els seus contactes amb la banda terrorista Baader Meinhoff, la van convertir en una figura controvertida. Parlar de la Nico donaria per alguns posts a l'AMPLI, així que millor us recomano la lectura de la biografia abans esmentada, que podeu agafar en préstec a les biblioteques públiques. En ella trobem una Nico bastant desmitificada, una persona amb els seus defectes i les seves particulars formes de relacionar-se amb els altres. De l'artista, recomanar-vos, com no, els seus discos, sobretot el The Velvet Underground & Nico (1967), el seu primer àlbum en solitari Chelsea Girl, també editat el 1967, i el disc The End (1974) que va comptar amb la col·laboració de Brian Eno. Del disc The End hem extret aquest tema, on podeu comprovar com s'avança als postulats de l'after punk:



MARIANNE FAITHFULL:
Si amb la Nico us recomanava la lectura de la seva biografia, amb la Marianne Faithfull us recomano la seva autobiografia, editada al castellà l'any 1995 per Celeste, i que només trobareu a les biblioteques públiques perquè es tracta d'un llibre descatalogat. L'autobiografia de la Marianne Faithfull és un cru relat dels anys 60, de les llums i les ombres del Swinging London, de la seva relació amb Jagger i dels seus anys d'addicció a l'heroïna. Però també és una crònica fidel d'una època d'esplendor musical i d'una carrera difícil per a una dona que era bastant més que la groupie preferida dels Stones.
Tot seguit podeu escoltar un tema escrit per Mike Jagger i Keith Richards, del disc Strange Weather (1987), un dels seus millors àlbums:





THE RUNAWAYS:
M'encanta el rock macarra de les Runaways, aquest punt que tenen de punks teenagers de sèrie B em fascina. L'edat de Joan Jett, Jackie Fox, Lita Ford, Sandy West i Cherie Currie no arribava als 17, quan Kim Fowley les va captar per crear un grup prefabricat que tingués fama entre els adolescents àvids de glam i de carn fresca. Van triomfar als Estats Units i al Japó, van telonejar als Ramones i van deixar un llegat de hits explosius com Cherry Bomb o Born to be bad. Vaig saber de les Runaways per primer cop gràcies a un reportatge del Jaime Gonzalo aparegut al Ruta 66 l'any 1993 (nº 84, exemplar que trobareu a la Biblioteca Vapor Vell) i vaig córrer directament a una botiga de discos del carrer Sitges per comprar-me el primer que trobés d'elles. El Jaime m'havia posat el carmel a la boca després de llegir coses com: Aunque ostentan el título de primera y más popular all girl band de los 70, la posteridad oficial viene ignorando su existencia con pertinaz desdén; sus discos no son coleccionables, hay escasas probabilidades de que se las recupere vía album tributo o recalificación de cult band. Craso error, las chicas eran un filón de los gordos. Tenían un look de manolis de discoteca lésbica que sigue anonadando, y su grito de guerra era el del rock julandrón y el bubbleglam-metal abierto de piernas.



JOAN JETT:
Després que les Runaways es separessin l'any 1979, la Joan Jett va continuar la seva carrera en solitari com a guitarrista i cantant però també treballant dins el camp de la producció musical. És com a productora que va col·laborar amb el grup americà de punk The Germs, en l'edició del que va ser l'únic disc de la banda (la història de The Germs, mereix un article a l'Ampli). La Joan Jett ha estat una gran influència (potser la influència més evident) per a bandes de rock femenines com les Bikini Kill, Hole, Lunachicks o The Donnas. Tot i que continua donant guerra en els escenaris, sempre serà recordada per immortalitzar una versió de l'I Love Rock'n'Roll, original de The Arrows. Un tema que segur que us portarà records de nits màgiques i kàrmiques:




SUZI QUATRO:
Cuir negre i rock'n'roll: aquesta era la recepta estètica de la Suzi Quatro quan el glam va irrompre per imposar les plataformes impossibles, les pestanyes quilomètriques i la sobredosi de purpurina a tant folk seriós i compromés. La Suzi es va atrevir a portar un vestit de cuir marcant figura i a cantar com si estigués possessa. Va fer gires amb Alice Cooper, però la seva popularitat va ser efímera. Van transcórrer només tres anys de l'èxit atronador que va tenir el seu segon single editat l'any 1973, Can the Can (1973), fins la pèrdua de popularitat l'any 1975.
La Suzi es mereix ració doble. El primer tema un dels meus preferits i, el segon, el Can the Can, un dels seus hits més famosos. Ale, perquè ella s'ho val:


http://www.suziquatro.com/



COURTNEY LOVE - THE HOLE:
Courtney Love es va convertir en la Yoko Ono dels 90 i es va merèixer tota una sèrie de dolços qualificatius, tant de la premsa musical com dels fans de Nirvana, que la converteixen en la reina indiscutible de les Venus de les pells. La Love va liderar Hole, el grup que va treure un disc fonamental per entendre el rock fet als 90: Pretty on the inside (1994), àlbum generacional produït per Kim Gordon (Sonic Youth) i on es nota la mà del seu marit, Kurt Cobain. Des del moment que Courtney es converteix en una celebritat i comença a deixar la guitarra pels oropels de Hollywood, va perdre la gràcia. Després de fer-se un munt d'operacions d'estètica, on va deixar l'esperit Riot Grrrls? On va quedar la ràbia i la força que ens va contagiar? Hole, Courtney, porten 10 anys sense treure ni un sol disc. RIP.





TERE DESECHABLE - LOS DESECHABLES:

Al bloc, altament recomanable, de Sílvia ex-Último Resorte, la veterana cantant rendeix homenatge a Tere Desechable, l'altra cara visible de l'escena punk barcelonina dels 80. Bona definició de la Sílvia: Tere cantaba con su incitante voz, como lanzándola desde el centro de su líbido, como un volcán que acababa abrasando a todo su público, en un oleaje avasallador de canciones hipnóticas con letras llenas de azotes y de indolentes maldades (...). Era una pequeña tigre rugiendo con sus vísceras desde la naturaleza salvaje de su actitud y sus canciones, haciendo vibrar el escenario en un despliegue de gestos eróticos de exquisita y sensual sutileza. Els Desechables van ser una de les millors bandes de punk rock fetes a casa nostra. Aquí els teniu, el so no fa justícia però les imatges serveixen per fer-nos una idea de com serien aquells concerts a la Barcelona subterrània dels anys 80:




LAS FURIAS:
A la mitologia grega, les Fúries eren unes criatures nascudes de la nit que tenien com a missió castigar les ànimes dels criminals condemnats a l'infern. Las Furias de Barcelona també són tres i no porten fuets de cuir, com a la història mitológica, però han nascut per a castigar (en el bon sentit de la paraula) les vostres oïdes amb un punk rock potent i visceral. Nascudes l'any 2006 de les cendres de les Perras del Infierno i amb un projecte paral·lel amb el grup Virüs, acaben d'editar el seu primer disc amb l'explícit títol de Disco Dinamita (Lucinda Records). I dinamita seran els seus concerts que podrem veure properament:
24/10/08. 20h: al Puerto Hurraco. Las Furias + Toxicas + Hipnosis Kardiaka.
08/11/08. 20h: Salamandra. Festival las Chicas también rockean: Las Furias + Murfila + Lula + Suzy & los 4.
http://www.myspace.com/lasfuriass



Fi de la segona part. D'aquí 7 dies més. No sabeu el que us espera. No tindré pietat.


CONTINUARÀ...



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...