La señora condesa de Lorsange era una de esas sacerdotisas de Venus cuya fortuna es obra de una bonita cara y de una mala conducta, y cuyos títulos por pomposos que sean, sólo se encuentran en los archivos de Citeres, forjados por la impertinencia con que los toma, y mantenidos en la necia credulidad que los concede: morena, hermoso talle, ojos con una singular expresión; con esta incredulidad muy de moda, que, confiriendo un atractivo más a las pasiones, hace buscar con mayor ahínco a las mujeres en quienes se supone; un poco malvada, sin principio alguno, no viendo mal en nada, y sin embargo sin la suficiente depravación en el corazón como para haber extinguido la sensibilidad; orgullosa, libertina: así era la señora de Lorsange.
Marqués de Sade. Justine.
Segona part de Les Dames Perilloses del Rock, després d'una primera dedicada a Wendy O. Williams, Las Vulpes, Lydia Lunch, Gitane Demone, Siouxsie Sioux i Babes in Toyland. Amb tots vosaltres, les altres Senyores de Lorsange:
DIAMANDA GALÁS: Va interpretar a una de les núvies de Dràcula al millor film sobre el comte transilvà rodat fins ara, el Dràcula (1992) de Francis Ford Coppola. I de fet, no poques vegades s'ha qualificat la Diamanda de satànica, bruixa, blasfema i obsessionada pel vampirisme. Però la millor definició de la Galás és que es tracta d'una artista excepcional, amb un gran talent interpretatiu i una veu que arriba a límits extraterrenals (tres octaves i mitja). La seva veu és un instrument que utilitza per sobrecollir l'espectador, per declamar com si es tractés d'una actriu de teatre expressionista, per recitar salms bíblics de manera angoixant i aterradora. En l'obra de Galás trobem temes constants com són: l'aillament social que pateixen els malalts mentals o els seropositius, la marginació i la mort. Els seus concerts són espectaculars, esglaiadors, recolçats per un tractament lumínic i efectes teatrals que enfatitzen el soroll i la fúria.
Escolteu tot seguit un tema del seu millor àlbum Plague Mass (1991), disc oratori on l'artista denuncia la gent que considera la SIDA com un càstig diví. El tema que hem escollit és un bon exemple del tractament que Diamanda Galás dóna a la seva veu, produïnt laments, udols, gemecs, crits desesperats, murmuris agònics. Un collage sonor infernal:
Puta, santa, dimoni, amant, loca o àngel, no hi ha una altra veu al rock, al jazz o a l'avantguarda musical amb la seva violència, amb la seva abrasadora passió i pura força elemental. John Gill al "Time Out London".
NICO: No trobo millor definició de Nico que l'apareguda a la contracoberta de la seva biografia, escrita per Richard Witts i editada al castellà per Circe: Actriu underground als seixanta, diosa musical als setanta, musa del moviment punk als vuitanta. Nico va enlluernar a tots els que la van conèixer. Va inspirar una cançó a Bob Dylan, un poema a Jim Morrison, una pel·lícula a Andy Warhol, un relat a Ernest Hemingway i un assaig a Jean Baudrillard. La seva bellesa, la seva adicció a la heroïna, els seus amors amb actors de cinema com Alain Delon i els seus contactes amb la banda terrorista Baader Meinhoff, la van convertir en una figura controvertida. Parlar de la Nico donaria per alguns posts a l'AMPLI, així que millor us recomano la lectura de la biografia abans esmentada, que podeu agafar en préstec a les biblioteques públiques. En ella trobem una Nico bastant desmitificada, una persona amb els seus defectes i les seves particulars formes de relacionar-se amb els altres. De l'artista, recomanar-vos, com no, els seus discos, sobretot el The Velvet Underground & Nico (1967), el seu primer àlbum en solitari Chelsea Girl, també editat el 1967, i el disc The End (1974) que va comptar amb la col·laboració de Brian Eno. Del disc The End hem extret aquest tema, on podeu comprovar com s'avança als postulats de l'after punk:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada