.
Sento respecte per més d'un company de professió. Hi ha una persona especial, però.
Algú a qui professo admiració, afecte i, per damunt de tot, dec l'honor de trobar-me entre els seus amics i deixebles: la meva estimada Teresa Rovira.
Sens dubte, i sense que ella en sigui conscient, una persona clau en la meva vida. Avui és un dia important, per a la Teresa i per a molts de nosaltres: avui s'ha fet una mica de justícia. En homenatge a ella i a tots els bibliotecaris que van haver de marxar a l'exili simplement pel fet de ser catalans, i per haver perdut la primera guerra contra el feixisme, em complau reproduïr l'entrevista apareguda avui a les pàgines de el Periódico.cat on la Teresa ens resumeix una petita part de la seva llarga lluita.
Salut Teresa, i moltes gràcies per la teva lliçó de vida.
Josep Lluís Villanueva Fontanella
Teresa Rovira Comes: "Feia gairebé 40 anys que reclamava els llibres del meu pare"
El seu aniversari va ser el dia de Santa Llúcia, però Teresa Rovira Comes (Barcelona, 1918) encara no ha rebut el millor regal. Entre el centenar llarg de llibres que van arribar ahir a Catalunya, 75 pertanyen al seu pare, el periodista i expresident del Parlament a l'exili Antoni Rovira i Virgili (1882-1949).
--¿S'ha fet justícia per fi amb la seva família?
--No es tracta només de justícia. És una qüestió de principis. Els franquistes van entrar a casa nostra, ens van robar tota la biblioteca i se'n van anar deixant les portes obertes. Després entrava i sortia tothom com si fos casa seva. Només faltaria que no ens ho haguessin tornat. No vam ser nosaltres els culpables de la guerra i la repressió.
--¿Arriba tard?
--Tot arriba molt tard, hi ha moltes coses que encara no han arribat ni arribaran. Però l'important és que ho hagi pogut veure. El simbolisme dels llibres està sobretot en les dedicatòries que feia el meu pare. De fet, alguns només s'han pogut identificar per les dedicatòries. Jo vaig classificar moltes d'aquestes obres quan ajudava el pare a l'estiu a la biblioteca. Escrivia a llapis el codi amb la classificació decimal, que llavors no era habitual. Per això s'han pogut identificar molts dels nostres llibres.
--A més, per a una bibliotecària deu tenir un valor especial.
--Vaig estudiar per ser bibliotecària perquè vaig créixer envoltada de llibres. Tots els llibres que en aquella època llegien els intel.lectuals eren a casa nostra. Hi havia col.leccions senceres, com ara la Bernat Metge i la Tot Vent, a més de clàssics i llibres d'altres autors, com ara Carles Riba i Ferran Soldevila.
--¿Quant temps feia que reclamava els llibres i textos del seu pare?
--Gairebé 40 anys. Vaig localitzar les obres gràcies a l'historiador Ricardo de la Cierva, que el 1969 em va confirmar que la major part de la biblioteca del meu pare era a Salamanca. Fins i tot em va oferir el seu suport per aconseguir la devolució dels documents. De la Cierva, exministre d'UCD i biògraf de Franco, va dir el 1996 que la restitució documental era "un autèntic disbarat, per culpa de l'obcecació i tossuderia dels polítics catalans".
--I ja en democràcia encara s'ha hagut d'esperar 30 anys més...
--Ho he intentat diverses vegades, i fins i tot em van arribar a dir que a Salamanca no hi havia res del meu pare. Però fa uns anys vaig veure un reportatge a la televisió sobre l'arxiu on sortien algunes de les seves obres. No va ser fins al 2003 que el Ministeri de Cultura em va enviar una carta detallant-me els textos que em podrien retornar.
--Diguem que vostè ja ha recuperat la seva memòria històrica.
--Jo tenia 18 anys quan va començar la guerra i sempre vaig tenir molt clar qui eren els dolents i qui eren els bons. Encara hi ha molta gent que espera el que és seu. No es pot recuperar la memòria històrica si no es recuperen abans tots els documents.
.
Sento respecte per més d'un company de professió. Hi ha una persona especial, però.
Algú a qui professo admiració, afecte i, per damunt de tot, dec l'honor de trobar-me entre els seus amics i deixebles: la meva estimada Teresa Rovira.
Sens dubte, i sense que ella en sigui conscient, una persona clau en la meva vida. Avui és un dia important, per a la Teresa i per a molts de nosaltres: avui s'ha fet una mica de justícia. En homenatge a ella i a tots els bibliotecaris que van haver de marxar a l'exili simplement pel fet de ser catalans, i per haver perdut la primera guerra contra el feixisme, em complau reproduïr l'entrevista apareguda avui a les pàgines de el Periódico.cat on la Teresa ens resumeix una petita part de la seva llarga lluita.
Salut Teresa, i moltes gràcies per la teva lliçó de vida.
Josep Lluís Villanueva Fontanella
Teresa Rovira Comes: "Feia gairebé 40 anys que reclamava els llibres del meu pare"
El seu aniversari va ser el dia de Santa Llúcia, però Teresa Rovira Comes (Barcelona, 1918) encara no ha rebut el millor regal. Entre el centenar llarg de llibres que van arribar ahir a Catalunya, 75 pertanyen al seu pare, el periodista i expresident del Parlament a l'exili Antoni Rovira i Virgili (1882-1949).
--¿S'ha fet justícia per fi amb la seva família?
--No es tracta només de justícia. És una qüestió de principis. Els franquistes van entrar a casa nostra, ens van robar tota la biblioteca i se'n van anar deixant les portes obertes. Després entrava i sortia tothom com si fos casa seva. Només faltaria que no ens ho haguessin tornat. No vam ser nosaltres els culpables de la guerra i la repressió.
--¿Arriba tard?
--Tot arriba molt tard, hi ha moltes coses que encara no han arribat ni arribaran. Però l'important és que ho hagi pogut veure. El simbolisme dels llibres està sobretot en les dedicatòries que feia el meu pare. De fet, alguns només s'han pogut identificar per les dedicatòries. Jo vaig classificar moltes d'aquestes obres quan ajudava el pare a l'estiu a la biblioteca. Escrivia a llapis el codi amb la classificació decimal, que llavors no era habitual. Per això s'han pogut identificar molts dels nostres llibres.
--A més, per a una bibliotecària deu tenir un valor especial.
--Vaig estudiar per ser bibliotecària perquè vaig créixer envoltada de llibres. Tots els llibres que en aquella època llegien els intel.lectuals eren a casa nostra. Hi havia col.leccions senceres, com ara la Bernat Metge i la Tot Vent, a més de clàssics i llibres d'altres autors, com ara Carles Riba i Ferran Soldevila.
--¿Quant temps feia que reclamava els llibres i textos del seu pare?
--Gairebé 40 anys. Vaig localitzar les obres gràcies a l'historiador Ricardo de la Cierva, que el 1969 em va confirmar que la major part de la biblioteca del meu pare era a Salamanca. Fins i tot em va oferir el seu suport per aconseguir la devolució dels documents. De la Cierva, exministre d'UCD i biògraf de Franco, va dir el 1996 que la restitució documental era "un autèntic disbarat, per culpa de l'obcecació i tossuderia dels polítics catalans".
--I ja en democràcia encara s'ha hagut d'esperar 30 anys més...
--Ho he intentat diverses vegades, i fins i tot em van arribar a dir que a Salamanca no hi havia res del meu pare. Però fa uns anys vaig veure un reportatge a la televisió sobre l'arxiu on sortien algunes de les seves obres. No va ser fins al 2003 que el Ministeri de Cultura em va enviar una carta detallant-me els textos que em podrien retornar.
--Diguem que vostè ja ha recuperat la seva memòria històrica.
--Jo tenia 18 anys quan va començar la guerra i sempre vaig tenir molt clar qui eren els dolents i qui eren els bons. Encara hi ha molta gent que espera el que és seu. No es pot recuperar la memòria històrica si no es recuperen abans tots els documents.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada