dilluns, 4 de març de 2013

Introducció a l'art musical otomà : música clàssica multicolor



" Durant les múltiples recerques que hem dut a terme sobre la música, la cultura i la història dels turcs, hem pres una consciència creixent de l’absoluta ignorància que tenim a Occident de la història i la cultura otomanes "
 Jordi Savall

Efectivament, la cultura otomana ocupa un lloc clau en la història de la civilització. Una cultura que destaca per la seva sofisticació i una increïble capacitat integradora de tota mena d'elements de tradicions ben diverses en un mosaic de gran bellesa i sobrietat.  

Malgrat això i malgrat la proximitat i influència en la cultura occidental, el desconeixement que en tenim és veritablement molt lamentable. Un llunyà i exòtic territori musulmà (ben pocs sabrien distingir la diferència entre cultura àrab i cultura turca, per exemple) on es barregen harems, homes amb grans mostatxos i cara de pocs amics, passions turques i expressos de mitja nit  (exemples de projecció cutre, ignorant i maliciosa d'un país) ... i poca cosa més. Ridícul imaginari similar a una península ibèrica poblada per toreros, cantaors i bailaoras amb clavells vermells al cap, menjant paella, bevent sangria ... i poca cosa més. La ignorància que ens emplena de pre-judicis absurds i capciosos sobre 'els altres' i que tan bé funciona com instrument per manipular les persones a conveniència. La ignorància que tot bibliotecari combat amb la seva sola existència i que els musictecaris combatem també activament proposant camins de descoberta musical. Hi ha molt on picar, escollir, aprendre i disfrutar de la música, música de tota mena, de tot arreu i de tots els temps. 

Vols fer un viatge musical a l'orient? , estira't a la catifa entre uns quants coixins grans i confortables, deixa't anar i veuràs com una pila de tòpics es desfan com el sucre, descobriràs que hi ha hagut civilitzacions on s'ha demostrat que la convivència entre 'els diferents' és perfectament possible i absolutament més enriquidora. Referències útils i significatives en els temps que ens toca viure, plaers insospitats que la cultura ens regala ... 

Josep Lluís Villanueva i Fontanella


* * *

El context 
L'Imperi Otomà (1299-1923) també conegut com Imperi Turc Otomà, va ser un estat multiètnic i multiconfessional governat per la dinastia Osman.  Va ser succeït per la República de Turquia, que va ser oficialment proclamada el 23 d'octubre de 1923.  L'imperi s'auto-anomenava La Sublim Porta (coneguda a Occident per "La Porta", simplement) i fou l'últim califat islàmic. 
En la seva màxima esplendor, entre els segles XVI i XVII s'expandia per tres continents, controlant una vasta part del sud-est europeu, l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica, limitant a l'oest amb el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'imperi Otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transilvània i Valàquia eren estats vassalls.



Aquest imperi va ser al centre de les interaccions entre l'est i l'oest durant sis segles. Amb Constantinoble com la ciutat capital i el territori que el sultà Solimà el Magnífic va conquerir corresponent a les terres governades per  l'emperador bizantí Justinià el Gran 1.000 anys enrere, l'imperi Otomà era, en molts aspectes, el successor islàmic dels antics imperis clàssics, Helènic i Romà. 
Nombrosos trets i tradicions culturals d'aquests (en camps com l'arquitectura, la cuina, el lleure i el govern) van ser adoptats pels otomans, que els van elaborar en noves formes. Aquests trets culturals més tard van ser barrejats amb les característiques dels grups ètnics i religiosos que vivien dins dels territoris otomans, creant una nova i particular identitat cultural otomana.
Interiorment, els otomans organitzaren el seu imperi no segons el principi territorial, sinó pel principi poblacional. D'aquesta manera, l'Imperi fou repartit entre musulmans, cristians ortodoxos, jueus, zoroastrians, etcètera, cadascun dels quals conformava un millet amb la seva pròpia autoritat a càrrec. La noblesa otomana estava per sobre dels raiyeh (literalment, el 'ramat'), però no tingué càrrecs en el govern fins que la seva pressió obligà al sultà Solimà el Magnífic a admetre'ls, a mitjan segle XVI. L'administració otomana estava en mans d'una Casa d'Esclaus, que era reclutada entre els no musulmans, i educada des de la infància per a ocupar càrrecs directius. Fins i tot el visir del sultà era un simple esclau, que d'un moment a un altre podia ser desposseït de la seva vida i béns.


La cultura otomana
Al segle XIII va florir la literatura islàmica-turca donant lloc a grans figures culturals com Mevlana Celaleddin-i Rumi, Hacı Bektaş-ı Veli i Yunus Emre, qui és considerat el pilar de la cultura popular turca. Al costat de Mevlana, una altra figura literària molt important va ser Safiyuddin Abdülmumin Urmevi qui va ser responsable del desenvolupament de la teoria de la música que encara s'utilitza a tot el món islàmic. Els seus treballs es basen en dos autors anteriors, al-Farabi i Ibn Sina. Ja que ell pertanyia a l'escola de Bagdad, va escriure en àrab, igual que els erudits occidentals utilitzen llatina en els seus escrits acadèmics. En la seva escala musical hi ha 17 intervals i 18 tons.



dervitxos mevlevi

En aquest periode els monestirs mevlevi eren la institució més important en el camp de la música sacra. Sultan Veled, fill de Mevlana i compositor éll mateix, va jugar un paper molt important en la creació de música com una part inseparable dels monestirs mevlevi. Aquests es van convertir en els principals centres d'ensenyament musical a tota la zona de domini otomà, tradició que encara es manté avui.  L' ayin mevlevi és una forma altament desenvolupada de l'art musical otomà que va evolucionar al voltant d'un ritual religiós, la sema, cerimònia de la dansa giratòria dels dervixos mevlevi. Es basa en la composició musical i la poesia, prenent la forma d'una original suite cíclica. Constitueix la més àmplia, la més artística i la més important branca de la música turca i va ser objecte d'un article en aquest mateix bloc: El llegat de la música otomana #4 : Mercan Dede: poesia, dansa i música Sufi   

A principis del S.XIV l'Imperi seljúcida d'Anatòlia es va ensorrar i l'estat otomà es va establir al nord-oest d'Anatòlia. Sultans com Osman I, Orhan, Murat i Bayazit van començar un procés pel qual una petita dinastia es va convertir en un imperi mundial, però mai van abandonar el seu respecte i amor per l'art i els artistes. Un dels factors més importants que indiquen el valor que els otomans mostraven per l'art i per què es va mantenir un nivell tan alt en les arts va ser el patrocini de l'Estat. Juntament amb la seva educació i formació en la ciència i la guerra, els sultans otomans també van ser educats en les arts i la literatura. Gràcies a aquesta formació no hi va haver gairebé cap sultà otomà que no fos poeta, cal·lígraf o músic. 


Dins d'aquest Imperi, es va desenvolupar una cultura musical entre la classe dirigent urbana, que vivia separada de la gent comuna, a l'entorn del Topkapi (el palau del sultà) en mansions i en Yalis (luxoses mansions riberenques a ambdós marges del Bòsfor). Aquesta cultura musical de gran tradició va ser alimentada per la literatura divan. Les ordres místiques de l'Islam otomà (principalment les ordres sufis Bektashi i Mevlevi) formaven part molt important de la cultura, contribuint també de forma essencial al desenvolupament d'aquesta música. Dins d'aquest ambient d'elit, es va desenvolupar aquesta música urbana de classe alta des del segle XVI produint obres mestres i convertint-se en una de les grans cultures musicals de la seva època. Establint una estreta relació amb la música persa i àrab que existia prop i dins el mateix àmbit cultural otomà, i especialment amb les tècniques musicals practicades a les esglésies bizantines d'Istanbul, aquesta música va continuar el seu desenvolupament, acollint les cultures que creixien sota la seva influència.

La que avui es coneix com "música clàssica turca" no va ser anomenada així fins el col · lapse de l'Imperi Otomà i la fundació de la nació-estat 'Turquia' que coneixem avui. Fins aquell moment, els músics grecs, armenis i jueus que també eren part del sistema otomà de "millets" (classificacions ètniques/religioses ) van contribuir activament a l'enriquiment d'aquesta música. En conseqüència, encara que la influència primordial era turca, no es va sentir la necessitat d'anomenar-la "música turca". A més, la pràctica de classificar la música en gèneres estrictes que va sorgir dins de la Il·lustració occidental era desconegut. Els termes "clàssic" o "art" que s'han aplicat a aquesta música són merament el reflex d'un acostament a la música occidentalitzada de Turquia. Tot i això, en l'actualitat s'utilitzen aquests termes per a la música tradicional composada, o la música sistematitzada de l'elit urbana, sense cap sentit irònic.

Malgrat que es van escriure llibres sobre teoria musical durant els segles del periode otomà, l'ús de la notació no era tan popular. Fins a començaments del segle XVI, s'utilitzava la notació Abjad, que constava de part de l'alfabet àrab. Al segle XVI, Ali Bey Ufki, que en realitat era un descendent de polonesos de nom real Bobowski, va viure en un palau otomà durant molt de temps, tocava el santur i va escriure una col·lecció de composicions otomanes utilitzant l'antiga notació occidental.

Després de Bobowski, el príncep moldau Dimitrie Cantemir va escriure un tractat reunint les composicions instrumentals de l'època amb el seu propi sistema de notació que va inventar utilitzant certs símbols. A més de com a intèrpret i compositor va ser reconegut també com un destacat intèrpret de tanbur, un llaüt de coll llarg. Recentment, Yalçin Tura va transcriure el seu tractat en notació turca i occidental. 



Aquesta herència musical està construïda sobre una base teòrica que es remunta en el temps almenys mil anys i ha evolucionat molt en el camí a la seva forma actual. 


El makam
L'art musical turc pot ser inclòs dins de la música makam, comú des de l'Àsia Central fins a la conca mediterrània. La música turca és una tradició musical monofònica fundada en aquest principi. Encara que els makam turcs s'assemblen als de les cultures circumdants, contenen els seus propis trets únics d'estil i execució. El nom de "makam" és el terme que s'aplica a la totalitat de les normes que descriuen els patrons melòdics de progressió dins de les escales musicals, els quals són al seu torn basats en ordres concretes d'intervals.  En la música turca n'existeixen uns 400, no obstant la gran majoria d'ells no s'usen en l'actualitat. Estan classificats en tres grans apartats:  Basit (simples), Sed  (transportats ) i Birlesik  (composts).

El makam és el concepte més important de la música otomana. Com en totes les tradicions musicals modals, el ritme (usul) és d'importància secundària, ja que una melodia pot complir amb els requisits d'un makam sense estar subjecte a les restriccions de ritme. De fet, les formes musicals o de interpretació sense ritme fix constitueixen un aspecte significatiu de la música turca.




El fenomen makam presenta una dimensió històrica. Les versions practicades en la música turca d'avui en dia són generalment les que es van establir al segle XIX. No obstant això, els noms d'alguns d'ells han canviat i altres, tot i haver sigut utilitzats en el passat, han adquirit un patró diferent. Fins i tot el més establert està subjecte a una evolució o canvi. Dins de la llarga història d'un determinat makam, la seva progressió melòdica o fins i tot la seva escala sencera pot haver estat exposada al canvi. L'estructura de les composicions de la música del segle XVII presentada per Cantemir i Ufki Ali revela clarament aquest aspecte del fenomen makam.  Aquest ha de ser vist com una entitat musical no estàtica. Per entendre la naturalesa del concepte de makam és necessari  tenir en compte que es tracta d'un procés històric. Els que apareixen en les estructures més simples al segle XVII s'han anat enriquint amb nous gèneres i amb progressions melòdiques a partir del segle XVIII adquirint noves escales. Aquesta pràctica ha de ser vist com la contribució de les noves generacions que, dintre d'uns límits  han introduït novetats en la pràctica anterior. Els compositors del passat han aspirat a expressar la seva creativitat mitjançant l'elaboració d'aspectes que no s'havien fet abans. Buscant noves formes d'obrir camins per arranjar o dissenyar makams completament nous.




Formes musicals 
Un dels aspectes més interessants de la música clàssica turca és la manera com es formen melodies. Com en la música de tot el món, aquesta música comprèn certs gèneres, determinats per una varietat d'elements. La majoria d'aquests es poden classificar pel tipus general de melodia (religiosa / secular), mitjans d'interpretació (instrumental / vocal), el context d'execució (militar, la música clàssica, entreteniment), zona on es realitza (música de cambra, música urbana, música de monestir Sufi), l'estil d'actuació (rítmica / sense ritme)  L'estructura de la música turca també ha estat influenciada per la forma melòdica i les seves implicacions socials. Sobre la base d'aquests, és possible dividir la música turca en dues formes generals que contenen formes melòdiques de diversos tipus:

Música instrumental
Música vocal religiosa
Música vocal secular

a) Pesrev
b) Taksim
c) Medhal
d) Saz semaisi
e) Oyun Havasi
f) Aranagme


a) Mevlevi Ayini
b) Na't
c) Durak
d) Miraciye
e) Ilahi, tevsih
f) Sugûl
g) Ezan
h) Tekbir, Temcid, Tesbih
i) Salat, Selam
j) Münacaat
k) Mevlit


a) Kar
b) Beste
c) Semai
d) Gazel
e) Sarki
f) Turku
g) Köçekçe



Els Músics

 Münir Nurettin Selçuk i el seu tanbur

Türk Müzik Portalı és una impressionant enciclopèdia de la música turca, font principal d'aquest article. Un arxiu que ens pot servir per profunditzar en aquest tema (està en turc, anglès, francès i alemany). A continuació facilitem una exhaustiva llista d'enllaços als compositors d'aquest immens llegat musical dividit en tres grans apartats. En molts casos s'inclouen precioses mostres d'obres d'aquests autors en mp3 per escoltar en streaming.

Compositors 
ABDI EFENDI ABDÜLKADIR MERAGI
ABDÜLKADIR NASIR DEDE ABDÜRRAHIM KÜHNI DEDE
AHMED IRSOY AHMET AVNI KONUK
ALAADDIN YAVASÇA ALI NUTKI DEDE
ARIF MEHMED AGA ARIF SAMI TOKER
AVNI ANIL BEKIR SITKI SEZGIN
BIMEN ŞEN (DERGAZARYAN) CINUÇEN TANRIKORUR
CÜNEYD ORHON DEDE EFENDI
DELLAL-ZADE ISMAIL EFENDI DILHAYAT KALFA
EDGAR MANAS EKREM GÜYER
EMIN ONGAN EROL SAYAN
FAHRI KOPUZ FERIT SIDAL
HACI ARIF BEY HAFIZ POST
HALID LEMI ATLI HASAN FERIT ALNAR
HÜSEYIN SADEDDIN AREL ISMAIL BAHA SÜRLELSAN
ISMAIL HAKKI BEY ITRI
KEMANI TATYOS EFENDI LEYLA SAZ
MEDENI AZIZ EFENDI MEHMET RESAT AYSU
MÜNIR NURETTIN SELÇUK NEYZEN AZIZ DEDE
NUMAN AGA OSMAN NIHAT AKIN
RAHMI BEY RAKIM ELKUTLU
RAUF YEKTA REFIK FERSAN
SADEDDIN KAYNAK SEKIP AYHAN ÖZISIK
SELAHADDIN PINAR SELAHATTIN IÇLI
SELAHATTIN INAL SERIF IÇLI
SERIF MUHIDDIN TARGAN SEVKI BEY
SUPHI ZIYA ÖZBEKKAN SUPHI ZÜHDÜ EZGI
TAB'I MUSTAFA EFENDI TANBURI CEMIL BEY
TARIK KIP YESARI ASIM ARSOY
ZAHARYA ZEKAI DEDE

Compositors de la família imperial otomana
ABDÜLAZIZ BEYAZIT II
GAZI GIRAY KHAN II GEVHERI OSMANOGLU
MAHMUD I MAHMUD II
MEHMED VI MURAD IV
SAHZADE SEYFETTIN EFENDI SELIM III
SULTAN KORKUT

Compositors i intèrprets no musulmans
AGOPOS ALYANAKYAN  AĞYAZAR KARABETYAN AKYÜZ
ALEKSAN AĞA  ALI UFKI (BOBOWSKY)
ANDON KIRYAZIS ANDON(VIOLIN)
ANGELI ARISTAKES HISARLIYAN
ARISTAKES ŞALCIYAN (HOVANNESYAN) ARON HAMON
ARŞAK EFENDI ÇÖMLEKÇIYAN ASADUR AĞA
ASDIK AĞA (ASADUR HAMAMCIYAN) BACANOS (ALEKO BACANOS)
BACANOS (YORGO BACANOS) BAĞDASAR AĞA EKMEKÇI
BEDROS AĞA [ÇÖMLEKÇIYAN] BIMEN ŞEN (DERGAZARYAN)
BOĞOS HAMAMCIYAN (ASDIKZâDE) CALLISTO GUATELLI
CANDAN (KAANûNî ARTAKI) CIVAN AĞA (LATVACI ZIVANIS)
CORCI (KEMâNî ÂMâ) DAVID BEHAR
DIKRAN (VIOLINIST) GARBIS EFENDI
GIUSEPPE DONIZETTI GÜLBENKYAN
HAÇARSUM EFENDI (KEMâNî) HAHAM ŞEMOIL MENDIL
HAMPARSUM LIMONCUYAN HAYIM ALAZRAKI
HIRANT KENKÜLYAN EMRE (UDî HIRANT) HRISTO EFENDI (HRISTâKI KIRYAZIS)
ILYA ISAK ALGAZI 
ISAK BARIKî ISAK TANBûRî (FRESKO ROMANO)
ISAK VARON ISTAVRI AĞA
ISTEPAN GEDIK KANTEMIROĞLU (DIMITRIE CANTEMIR)
KARABET AĞA KARAKIN EFENDI (ÛDî)
KARNIK GARMIRYAN KIRKOR BERBERYAN (ÛDî KIRKOR)
KIRKOR CIĞERCIOĞLU KIRKOR ÇULHAYAN 
KIRKOR KâHYAYAN KIRKOR MEHTERYAN
LAURETTE ROSSETTE LAVTACI HRISTO
LEVON HANCIYAN MANOL AĞA
MARDIK AĞA MARKAR AĞA (SINGER AND LOCKSMITH)
MARKO ÇOKLAKOĞLU (OUD) MERKEL
MISIRLI IBRAHIM EFENDI (OUD) MIHRAN (HâNENDE BURSALI)
MIHRAN KAVUKCIYAN  MIHRAN KERESTECIYAN
MISAK AĞA MUSI (HAHAM MUŞE FAO)
NIKOGOS AGA NIKOGOS AĞA (NIKOGOS TAŞCIYAN)
NIŞAN AĞA  NUBAR EFENDI (KANûNî)
NUBAR TEKYAY ONNIK AĞA (HâNENDE SARI)
OSEP EBEYAN  OSKIYAM 
OVRIK KAZASYAN SAHAK HOCASAR (KEMâNî VE UDî)
SANTO ŞIKARI SELIM EFENDI
SELVELLI SERKIS EFENDI 
SERKIS EFENDI  SERKIS EFENDI (UDî BÜYÜK SERKIS)
SEROVPE EFENDI (UDî) ŞINORK (UDî)
TATYOS ENKSERCIYAN (TATYOS EFENDI) TODORAKI AĞA
TONI D. GÖRÖG VASILAKI (VIOLIN AND CLARINET)
VITALI EFENDI VITTORIO RADEGLIA
YANI (KEMENÇECI) YERVANT APRAHAM KAPRIEL EBEYAN
YORGAKI EFENDI YORGI EFENDI
ZAFIRAKI EFENDI ZAHARYA (KÜRKÇÜ MIR CEMIL)
ZERVEN EFENDI


La dona i la música clàssica otomana
Una important característica de la tradició musical otomana és que es va desenvolupar i ha sobreviscut  fins avui amb una contribució fonamental de les dones.

    
La majoria dels documents més antics que proven que les dones tocaven música són del segle XVI. També han sobreviscut il·lustracions del mateix període. Durant el regnat del sultà Solimà el magnífic, els músics del palau incloïen a intèrprets de çeng o arpa otomana que, al segle XVII,  era un instrument típicament femení. En  un document del 1639, un mercader francès anomenat Du Luir que va anar a Constantinopolis amb l'ambaixador francès Jean de la Haye relata que en un dinar en què va ser convidat, escoltaven la música primer interpretada per homes i després únicament per dones. 

Quan aquestes dones, anomenades çengi, tocaven el çeng, altres dones tocaven un instrument de coll llarg amb cos rodó anomenat kemençe (rebab o ıklığ) i un instrument de percussió, mentre que altres cantaven i dansaven amb una mena de castanyoles (cròtals) conegudes com çalpara. El çeng va anar perdent popularitat gradualment, i cap al segle XVIII ja quedaven poques intèrprets d'aquest instrument, que va ser abandonat per complet al segle XIX.


Durant el regnat de Mehmet IV també havia concubines amb aptituds musicals a l'harem. Tocaven ney, tanbur, kemançe, kanun, santur, çeng, çöğür i violí, i algunes van estudiar amb grans mestres per aprendre a tocar un instrument de vent conegut com nefir. Les concubines del palau aprenien amb els músics de la ciutat i també hi havia els qui treballen al palau ensenyant música a les concubines. De vegades també venien al palau dones que havien estudiat música a la ciutat.

A Osman III, que va assumir el tron després de la mort del seu germà major Mahmud I, no li agradava la música, i per això va interrompre totes les activitats musicals, no només a l'harem sinó també dins del palau. No obstant això, sota els seus successors Mustafa III i Abdülhamid I, la música va reviure i va tornar a entrar a l'harem. L'observador venecià Toderini, que va estar a Istanbul de 1781 a 1785, identifica el kanun com un instrument que les dones tocaven al palau.

Els instruments de la música clàssica otomana

L'activitat musical al Topkapi es va desenvolupar encara més durant el regnat de Selim III. Se sap que durant el regnat del successor de Selim, Mustafa IV, hi va haver una pausa en aquesta activitat. Tanmateix, durant els regnats de Mahmud II, Abdulmecid i Abdulaziz les interpretacions musicals van recuperar la seva antiga vitalitat tant a l'harem com al palau.


El 1826 es va crear una orquestra d'estil occidental al palau. Gràcies a Leyla Hanim Saz, filla del doctor real İsmail Paşa, que va viure molts anys al palau, sabem que a l'harem hi havia una banda musical amb 60 membres, i que tots ells eren dones.

En aquell moment era possible trobar grups musicals femenins no només al palau del sultà, sinó també a les mansions dels prínceps. Les activitats musicals eren una part indispensable de l'entreteniment al palau, a les mansions dels cercles palatins i a les llars dels melòmans amb més possibilitats econòmiques.

Després del període de reforma conegut com Tanzimat, es van adoptar instruments occidentals com el piano i el violí. Leyla Saz, que estava ben informada de la vida diària al palau i les grans mansions en la segona meitat del segle XIX, afirma que gairebé tots els servents de l'harem eren músics o instrumentistes. Agrega que en l'educació dels servidors de l'esposa del sultà i les princeses incloïa l'estudi de l'Alcorà, la història otomana, poesia, llibres i lliçons d'instruments musicals com piano, violí i lavta. Tammateix, hi ha molt poca documentació sobre les vides i obres de les compositores dels segles XVII, XVIII i XIX.



L'art musical otomà arriba a Catalunya

Degut a ser considerat un gènere musical separat de les masses, va ser menyspreat pels mitjans intel·lectuals del nacionalisme republicà turc durant el segle passat, però actualment torna a ser objecte de molta atenció.  Ben a prop trobem un exemple significatiu ...
 

Jordi Savall, un dels nostres millors ambaixadors culturals en l'actualitat,  no va descobrir la música otomana fins el 1999 però, des d'aquell moment, ja li ha dedicat dos extraordinaris treballs, absolutament imprescindibles per a tot melòman:

ISTANBUL. DIMITRIE CANTEMIR 
The Book of the Science of Music” 
and the Sephardic and Armenian musical traditions
Alia Vox AVSA9870
Data i lloc de gravació : Col·legiata de Cardona del 12 al 15 de Febrer de 2009

Un àlbum publicat amb la intenció de 'presentar les músiques instrumentals “erudites” de la cort otomana del segle XVII a partir de l’obra de Cantemir i en diàleg i alternança amb les músiques “tradicionals” del poble, representades aquí per les tradicions orals dels músics armenis i de les comunitats sefardites que, després de ser expulsades dels regnes hispànics, van trobar acollida a les ciutats de l’Imperi Otomà, com Istambul o Esmirna.'
Intèrprets:
HESPÈRION XXI
Yair Dalal,  oud
Driss El Maloumi, oud
Pierre Hamon,  ney & flûte
Dimitri Psonis,  santur
Pedro Estevan,  percussion
Jordi Savall,  rebab, vielle et  lire d’archet
MÚSICS CONVIDATS
Kudsi Erguner, ney
Derya Türkan,  Istanbul kemençe
Yurdal Tokcan,  oud
Fahrettin Yarkın, percussion
Murat Salim Tokaç,  tanbur
Hakan Güngör,  kanun
Gaguik Mouradian,  kemancha
Georgi Minassyan,  duduk 
Haïg Sarikouyomdjian,  duduk et ney « Beloul »
Haroun Taboul,  tanbur à archet 
Direcció: JORDI SAVALL

Només dos anys després va publicar aquest altre:

LA SUBLIME PORTE
Voix d’Istanbul (1430 – 1750)
Alia Vox AVSA9887
 Data i lloc de gravació : Col·legiata de Cardona.  Febrer 2010 i Maig-Juny 2011

Savall manté una vegada més el mateix esperit integrador dels otomans buscant la sensibilitat d'excel·lents músics de diverses procedències:

Intèrprets
Gürsoy Dinçer: cant 
Montserrat Figueras: cant
Lior Elmaleh: cant
HESPÈRION XXI
Pierre Hamon: ney
Pedro Estevan: percussió   
Jordi Savall: lira, vielle, rebab & direcció  
i músics de:
ARMÈNIA
Georgi Minassyan: duduk
Haïg Sarikouyoumdjian: duduk
Gaguik Mouradian: kemençe 
TURQUIA
Derya Türkan: kemençe
Yurdal Tokcan: oud
Murat Salim Tokaç: tanbur
Hakan Güngör: kanun
Fahrettin Yarkın: percussió
BULGARIA
Nedyalko Nedyalkov: kaval 
ISRAEL
Yair Dalal: oud 
GRÈCIA
Dimitri Psonis: santur i morisca 
MARROC
Driss El Maloumi: oud

Veus d’Istanbul conté obres vocals i músiques instrumentals (otomanes, gregues, sefardites i armènies) al voltant de “La Porta Sublim” (o la cort otomana d’aquesta “seu de la felicitat”) i és continuació del primer enregistrament dedicat a les músiques instrumentals de l’Istanbul otomà. 

Aquí teniu un enllaç a la plataforma Spotify per escoltar aquests dos àlbums excel·lents. 
Una drecera ideal per acostar-se a aquesta música fascinant en aquesta playlist:  Jordi Savall a Istanbul 


Els cantants del segle XX
Les dues figures més importants i estimades de la música clàssica turca en el segle XX són dos cantants: una dona que sentia com un home i un home que sentia com una dona ... 

Müzeyyen Senar 
'la Diva de Turquia' 


Nascuda en el si d'una estirp de músics, Müzeyyen va néixer en un poblet i arribar a Istanbul als deu anys. Va créixer a Üsküdar, a l'ombra del gran pont, a la riba asiàtica de la ciutat. De nena, tartamudejava i es va refugiar a les cançons. Va pujar a un escenari per primera vegada el 1933 i va gravar el seu primer disc aquest mateix any. Es va convertir en una estrella de la ràdio als anys trenta (es diu que va arribar a tenir relacions amb el propi Atatürk) i va ser adorada per la classe alta als anys quaranta, sobretot a la zona de  Beyoğlu. Les antigues fotografies ens mostren una ciutat elegant, per res diferent d'una metròpoli occidental.
Després del cop militar del 1980, tant el cinema com la literatura, l'educació, la música, la cultura en general es va veure molt afectada per la censura i la repressió. A causa d'això, la qualitat de la música que es podia escoltar als medis i als escenaris va empitjorar notablement.
Müzeyyen va donar el seu últim concert el 1983 i aviat va ser oblidada. El govern dels militars mai es va fiar d'ella, les seves creences bohèmies (probablement també la seva homosexualitat) la feien sospitosa, i no va ser reconeguda oficialment fins fa poc.



  

Zeki Müren  
'el Sol de la música turca' 
'el Pashà' 


Home culte i sofisticat, de seguida va ser aclamat per la seva veu irresistible i la seva articulació, en una llarga trajectòria que va de la música clàssica turca fins la cançó contemporània.

En els seus quaranta-cinc anys de carrera Muren va compondre més d'un centenar de cançons i realitzar més de dues-centes gravacions, pel que és recordat com el "Sol" de la música turca i rep el nom de "Pasha". Moltes de les gravacions de Muren van ser publicades a Grècia, on va gaudir de molta popularitat, així com als Estats Units, Alemanya, Iran, i molts altres països durant els anys 60 i 70. Muren va ser també un talentós poeta, publicant "Bıldırcın Yağmuru" el 1951. A més, va actuar al cinema turc, protagonitzant 18 pel · lícules. Tot i que no es considerava un pintor, també pintava per hobby.

Muren usava vestits efeminats, portava anells grans, recarregat i pesat maquillatge. En molts sentits, va tenir un paper pioner afavorint una major acceptació de l'homosexualitat en la societat turca. Ell, amb el seu estil diferent, segueix sent un artista molt respectat per tota la seva carrera, i en cert sentit, va aplanar el camí a artistes turcs més obertament gais o transsexuals.
Va morir d'un atac de cor mentre actuava a la ciutat d'Esmirna el 24 de setembre de 1996. La seva mort va causar una gran commoció i milers de turcs van assistir al seu funeral  El museu Zeki Muren Art Museum, establert a Bodrum, on vivia, va ser visitat per més de 200.000 persones des que va obrir el 8 de juny de 2000 fins desembre de 2006.

Escolta recomanada a Spotify:   Zeki Müren – The Very Best Of


* * *

Els turcs són dos mil anys d’història que s’estenen del Pacífic al Mediterrani, de Pequín a Viena, Alger i Troyes. Van barrejar el seu destí amb el de tots els pobles de l’Antiguitat, o poc hi va faltar. Des de l’inici del segle XVI fins a la seva desaparició, l’imperi dels sultans fou protagonista de la política europea. En la vida com en la música, Turquia i Europa no eren dos mons separats, tancats en si mateixos, impermeables l’un a l’altre. Com ressalta Jean-François Solnon (Le turban et la stambouline), ambdós, primer indiferents, van despertar una curiositat mútua, seduïts, fascinats i finalment oberts a influències recíproques.

El missatge d’aquestes meravelloses i fascinants músiques vocals i instrumentals otomanes, en diàleg amb les dels músics grecs, sefardites i armenis al voltant de “La Sublim Porta”, ens recorda que a l’Imperi Otomà va haver-hi una llibertat religiosa àmplia per als no-musulmans: grec ortodoxos, cristians i jueus van poder continuar practicant la seva fe en terres islàmiques, de la mateixa manera que la diversitat de llengües parlades transformaren les ciutats otomanes en autèntiques torres de Babel.


Jordi Savall 
Basilea, 19 de setembre de 2011


1 comentari:

Ricardet ha dit...

Mare meua, Josep Lluis! Ací tenim feina per a setmanes o mesos de lectura i audició!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...