El gran Arnold Layne ens deixa una nova recomanació inoblidable, via Bibarnabloc.
Tot just estava preparant aquesta entrada quan va saltar als mitjans una notícia sorprenent i lamentable: els islamistes que dominaven el nord de Mali havien prohibit la música!
Precisament Mali és un dels països del món amb una major riquesa musical. Grans figures han sortit d’allà. Avui us en parlaré de Tinariwen, un col·lectiu de tuaregs que fan una música meravellosa que ells anomenen “assouf” i que a nosaltres els occidentals ens sona a blues, blues del desert (“Tinariwen” significa “deserts” en llengua tamasheq).
Si heu vist el magnífic documental de Martin Scorsese Feel Like Going Home, de la seva sèrie dedicada al blues, potser recordeu el moment en què Ali Farka Touré explica l’impacte que li va suposar escoltar per primera vegada John Lee Hooker,
en adonar-se que el que feia el músic nord-americà s’assemblava tant a
la música del seu país. La connexió entre l’ancestral cultura del
continent africà i la música que van crear els esclaus negres als camps
de cotó del Sud dels Estats Units és evident i encara se’n fa més quan
escoltem una banda com Tinariwen. Tasteu-ne una mica i ho veureu:
El seu so de guitarres crepitants, veus carregades d’emoció i
percussions hipnòtiques pot esdevenir fàcilment addictiu. A mi em tenen
fascinat des que els vaig descobrir. De fet és llarga la llista de
músics famosos que han proclamat la seva devoció cap a Tinariwen: Robert Plant, Bono i The Edge d’U2, Thom Yorke de Radiohead, Brian Eno, Santana… Al seu últim disc, hi col·laboren el guitarrista de Wilco Nels Cline i membres de TV On The Radio… fins i tot The Rolling Stones els han convidat a ser els seus teloners. Al següent vídeo, podeu veure Tinariwen acompanyats de dos membres de The Red Hot Chili Peppers, interpretant Cler Achel, la cançó que obre Aman Iman:
Per a aquesta entrada, he triat Aman Iman perquè va ser el primer disc de Tinariwen
que vaig escoltar i perquè conté alguns temes que són clàssics del seu
repertori, però qualsevol de les obres que han publicat és recomanable,
des del seu debut amb projecció internacional (The Radio Tisdas Sessions, 2001) a l’últim (Tassili, 2011), on predominen els instruments acústics, passant per Imidiwan (2009), que ve acompanyat d’un DVD amb un revelador documental.
Tan apassionant com la seva música, resulta la seva biografia: Tinariwen, formats fa més de trenta anys, eren antics guerrillers (el seu líder, Ibrahim Ag Alhabib,
va presenciar amb quatre anys com les forces governamentals
assassinaven el seu pare) que van canviar les armes per les guitarres,
per seguir reclamant justícia cap al seu poble i reivindicant que Azawad, un territori la població del qual és majoritàriament tuareg, esdevingui estat propi. Mentre el nombre de seguidors de Tinariwen creix arreu del món, la llengua en què canten, el tamasheq, no és oficial en cap país!
Tinariwen tour. Font: voxamps.com
El març de l’any passat vam gaudir del poder magnètic de la seva
música, malgrat l’absència d’alguns del seus components, en una sala Apolo plena. A la sortida, tot eren somriures, i als mitjans, comentaris exultants. Ignacio Julià, a la revista Ruta 66, va titular la seva encertada crònica “Arena en los ojos, temblor en las entrañas“.
El següent vídeo es va gravar durant aquella visita i pot resultar una perfecta introducció al món de Tinariwen:
Mentre esperem que tornin a Barcelona (s’ha anunciat la seva presència al festival Primavera Sound), desitgem que la complexa situació que viu el seu país millori, tot i que les últimes notícies no són gaire esperançadores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada