dimecres, 27 de març de 2013

Robert Wilson: la música de la mirada del sord

La música com a aliada de la imatge ja és un petit clàssic a aquest bloc. Pel cinema i les portades. Faltava, curiosament, el teatre.  Aquí va una primera mostra.

Robert Wilson és un dels directors de teatre més experimentals i fèrtils dels últims 50 anys. Els seus desafiaments escènics, les seves temptatives sensorials, els seus experiments amb l'atenció són un dels grans interrogants contemporanis. El moment en que el teatre, sortint de l'underground i el happening, explota sobre una superfície pública imprevisible. 


Autor d'una obra prolífica, estranya i mai tancada, és l'artífex també de tota una experimentació sonora original, entre el silenci de John Cage i la fanfàrria universal, entre Philip Glass i Tom Waits. És aquesta tensió la que us recomanem en aquesta senzilla entrada (no pot ser d'una altra manera, el món de Robert Wilson resulta ja quasi inabastable en tot allò que té de suggerent i feridor). Dos obres, doncs, que mostren aquestes línies de tensió on la música col·labora amb l''escena per generar un efecte extraordinari.

1) Einstein on the beach, Philip Glass:


Aquesta ópera rara, composada entre el 1975 i el no-res, incorpora textos de Christopher Knowles, l'artista singular que col·labora amb Wilson des de fa anys, Lucinda Childs i fins i tot de Samuel Johnson. La música de Philip Glass és obstinada, amb peces d'una durada que van dels 3 minutos (les peces bisagra o knee play) als més de 23 minuts.


 Ningú no esperaria això d'un títol així, ni d'uns textos així, però. Música ritual, basada en la repetició, el minimalisme que acaba calant més que una locomotora sonora multitudinària.
Aquí la podeu sentir completa:



I un fragment, del s molts dispersos per la xarxa, d'aquest misteri amb el convé viure:



2) Alice, de Tom Waits

De Tom Waits es pot esperar qualsevol cosa que tingui a veure amb l'experimentació, però el format cançó no ha desaparegut mai de la seva discografia. Amb Robert Wilson ja havia creat la ferreteria immortal de The Black Rider, i Blood Money. Aquí, de la mà de Robert Wilson, entrega una de les peces més màgiques del seu repertori, amb unes lletres inspirades, carregades de símbols que fan que l'obra giri sobre sí mateixa. 



És difícil que unes peces, per evocadores que siguin, que incorporin instrumentació tradicional i un format d'estrofa-estribillo no acabi generant un musical, gènere d'estètica habitualment poc raonadora. Però hi ha joies, com "Watch her dissapear", que, en lletra i música, poden aixecar ministeris. El monstre tendre, el gòlem comprensiu, la víscera supervivent a la llum. Qui podria cantar al costat d'aquest home?



Si es pinten mobles sentint aquesta música, és fàcil que es canviïn sols de lloc quan marxem de casa. O que nosaltres intentem entrar a una altra. I si els voleu veure en acció, en una de les més curioses sinèrgies entre la música i la imatge, us deixem un documental sobre la gestació de "The Black Rider", on per meravella nostre, apareix col·laborant també William Burroughs.





Robert Wilson va iniciar la seva singladura escènica acompanyat, també, per un nen sord que va estar al seu costat durant molts anys. La mirada del sord per Wilson va ser il·luminadora. La música, doncs, és só per aquesta mirada. Composar, a través de l'experiència inaudita del teatre de Robert Wilson, per algú que no podrà percebre sons però podrà sentir.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...