dijous, 14 de març de 2013

Sixto Rodriguez i Bill Fay: Rescatats de l'oblit.

L’oscaritzat documental Searching for Sugar Man ens ha donat a conèixer Sixto Rodriguez, un cantautor d’origen mexicà resident a Detroit que va publicar dos treballs discogràfics als anys 1970 i 1971. La meravellosa pel·lícula de Malik Bendjelloul ens presenta un músic de gran talent que mai no va gaudir de reconeixement mediàtic. Als Estats Units, on van publicar-se els seus dos vinils (Cold Fact i Coming from reality), Rodriguez era un autèntic desconegut, però l'atzar va voler que una copia d’aquests treballs arribés a Sud-àfrica, i fou allà on les seves cançons es van propagar com la pólvora fins  a convertir l'autor en un dels músics més admirats del país. 
Va passar el temps, el cantant no va tornar a publicar cap disc i molts dels seus admiradors es preguntaven per què no se'n sabia res del músic que tant apreciaven. 
Dos fans de Ciudad del Cabo decidiren investigar què se n'havia fet de Sixto Rodriguez i esbrinar si alguna de les llegendes que corrien al voltant de la seva hipotètica mort era certa.


No desvetllarem el desenllaç de la trama als que encara no hagin vist el film, però  si que volem ressaltar les figures d’aquests dos admiradors sud-africans com a principals responsables que la música de Rodriguez fóra rescatada de l’oblit i es donés a conèixer arreu del món. 
Cal destacar, però, que abans de Searching for Sugar Man, la música del cantautor d’origen mexicà ja s'havia difós en algunes sales de cinema, atès que Sugar man va formar part de la banda sonora de Candy, pel·lícula que l'any 2006 va dirigir Neil Armfield i va protagonitzar Heath Ledger, i altre tema de Rodriguez (I Think of You) va sonar a un film australià del 2007 que portava per títol The home song stories.  



Durant els mateixos anys que van veure la llum els vinils de Sixto Rodriguez, es van publicar també els que fins fa poc eren els únics treballs discogràfics de Bill Fay, cantant i compositor anglès al qual la dècada dels 70 li augurava una pròspera carrera musical. Bill Fay (1970) i Time of the Last Persecution (1971) despertaren gran admiració entre molta gent, però no la suficient per a que la companyia discogràfica li renovés el contracte al músic. Els anys van transcórrer sense que cap oferiment piqués a la porta del cantant que –tal com li va ocórrer a Sixto Rodriguez- va haver de treballar en dures feines que no tenien cap relació amb l’àmbit musical.




A diferència del mexicà, Fay continuà composant i gravant cançons que autoeditava en cintes de cassette. Encara que aquests enregistraments casolans no van tenir gaire difusió, la música del britànic encara era recordada per molts admiradors, com Nick Cave, que sempre el va considerar un dels millors compositors anglesos de tots els temps, o Wilco, que en diferents ocasions han interpretat una versió de Be Not So Fearful, tema inclòs al  primer disc de Bill Fay.

Les fortes creences religioses de l’autor (que inevitablement quedaven reflectides a molts dels seus temes)  poden haver tingut part de culpa en la marginalitat que ha hagut de patir la seva obra, ja que la carrera de Fay va començar en una època on el “sexe, drogues i rock and roll” esdevenia una mena de lobby comercial que seduïa enormement al públic més jove. En aquest context, propostes com la del compositor anglès eren considerades retrògrades i escassament comercials, malgrat que la seva música transcendeix les temàtiques que tracten algunes lletres de les seves cançons. 

Al 2012, 41 anys després, Bill Fay va tornar a publicar un disc amb temes nous. Aquest treball, anomenat Life is people, ha estat inclòs al llistat de millors àlbums de 2012 que moltes publicacions internacionals han elaborat, i en ell podem trobar autèntiques meravelles que justifiquen tota una carrera.

                                                      Bill Fay compartint escenari amb Wilco


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...