divendres, 16 de març de 2012

Tibor Semzö interpreta a Ludwig Wittgenstein



Tractatus Logico-Philosophicus ... en realitat, el simple títol al costat del nom del seu autor ja indueixen a pensar en un seriòs repte per a la ment ... i, com veurem, de veritat que ho és.


Alguns el deuen recordar de l'escola, dins l'assignatura de Història de la Filosofia, o potser no, altres potser mai n'han sentit a parlar, o potser si, però resulta tan llunyà i pallissa ... en realitat, o se sent certa passió per la filosofia, o fa una mandra terrible llegir un llibre amb un títol tan implacable que, a més, ... està en llatí ! .
Tractat lògic-filosòfic ... de que va això? ... i perquè a l'AMPLI, que és un bloc musical?
L'explicació, en realitat, és bastant innocent: aquesta contundent obra filosòfica va inspirar, també, una deliciosa obra d'art de la qual us en parlarem més endavant i que podreu escoltar integrament també aquí, al bloc, gràcies a aquesta virgueria tecnològica anomenada streaming.
Però, per tal de presentar al filòsof i la seva contribució al coneixement, hem demanat l'ajuda de Ricardo García Mataix, amic, matemàtic i també filòsof; algú que ja fa temps que s'ha enfrontat amb el repte.
Us deixem amb ell.


Me pide mi buen amigo Fonti que explique en 5 minutos las razones para leer el Tractatus Logico-Philosophicus de Ludwig Wittgenstein.

Honestamente, no creo que sea buena idea embarcarse en esa aventura, al menos no en solitario. El Tractatus es, probablemente, uno de los libros más crípticos e inaccesibles que existen. Su estructura es jerárquica, no lineal y cada una de las frases aparece contundente y sin aparente explicación, como aforismos dictados por un ser que no es de este mundo. Por ello, recomiendo leerlo acompañándose de alguna de las buenas guías de lectura que existen.

Razones.
Por un lado se trata de uno de los libros clave en la historia del pensamiento del siglo XX.
El conocido Círculo de Viena vio en él una especie de Biblia, el libro fundacional de la filosofía analítica, una de las corrientes filosóficas que siguen vigentes hoy en día. Curiosamente Wittgenstein siempre insistió en que los filósofos del Círculo de Viena nunca comprendieron el auténtico mensaje de su libro.
Por otro lado, el propio Wittgenstein será quien arremeta contra sus propias ideas más adelante. Este segundo Wittgenstein, el autor de las Investigaciones filosóficas, servirá a su vez de inspiración para muchas de las corrientes filosóficas más distantes de la propia filosofía analítica, escuelas que aún copan otras partes de la academia actual: postmodernismo, deconstructivismo y otras zarandajas (uy, perdón).
También es justo decir que este apresurado retrato -Wittgenstein analítico contra Wittgenstein postmoderno- es una caricatura grosera que ignora, además, a un tercero que se inmiscuye entre los dos y que, probablemente, sea el más interesante.



Describir en pocas palabras el contenido del Tractatus no es fácil.
En primer lugar establece que la relación entre el lenguaje y la realidad es la misma que la que se da entre un cuadro y aquello que está representando, comparten la misma estructura lógica. Esta relación, además, es la única forma de que las proposiciones tengan sentido -esta es la famosa teoría pictórica del lenguaje.
Todas las proposiciones, las expresiones de nuestro pensamiento, que no representen una contingencia están vacías de sentido. En particular, los devaneos propios de la metafísica, ética o estética no se refieren a ningún estado de objetos reales del mundo y deben descartarse por absurdos.
Esta demolición de la metafísica la realiza Wittgenstein en un libro eminentemente metafísico. El propio autor, consciente de esta paradoja, es coherente y dice que, en efecto, su propio libro es un sinsentido y que debe entenderse como una píldora terapéutica, utilizarlo como una escalera que hay que tirar tras haber subido por ella.

El final del libro es su frase más conocida: “De lo que no se puede hablar mejor es callarse”, frase violada violentamente por comentaristas y tertulianos de todos los países y épocas.
Wittgenstein, irritado como casi siempre, insistirá en que hay cosas de las que no se puede hablar, pero que existen y que siendo inefables sólo se pueden mostrar. Aquí se nos revela el Wittgenstein místico que tantas suspicacias despertó en Bertrand Russell (su descubridor y mentor) y que fascina a otro tipo de pensadores.

Por último tenemos toda la leyenda, muy atrayente, alrededor de la gestación de la obra: Empezada a concebirse en una caseta aislada en un paisaje remoto de Noruega y finalizada en primera línea del frente de la primera guerra mundial a la que Wittgenstein se alistó voluntariamente y a la que sobrevivió milagrosamente.
Wittgenstein creyó haber resuelto todos los problemas de la filosofía con este libro, estableciendo que la filosofía no tiene problemas y que debe morir. Consecuentemente se retiró a pueblos perdidos de Austria para ejercer de amargado e iracundo maestro de escuela. Años más tarde volvió a Cambridge y empezó la segunda revolución filosófica, pero esta ya es otra historia.

El Tractatus Logico-Philosophicus sigue generando casi 90 años tras su publicación apasionados debates filosóficos, podemos decir que ha sobrevivido como texto filosófico fundamental no solo al devenir del tiempo sino incluso a los envites del mismísimo Ludwig Wittgenstein.

Ricardo García Mataix
Olba , Març 2012





Ludwig Wittgenstein

ment titànica
personalitat complexa i fascinant
vida de pel·lícula


Acostem-nos ara a la derivació artística de l'obra científica : 70 anys després de la seva publicació, el Tractatus inspira una obra cinematogràfica i musical ...


Tibor Szemző

El compositor hongarès Tibor Szemző va néixer a Budapest el 1955, començant els seus estudis musicals a l'edat de sis anys amb el mètode Kodály i es va graduar a l'Acadèmia Hongaresa de Música.
Szemző va formar el seu propi trio (més tard un quartet) i el 1979 va fundar el conjunt minimalista Group180. Aquest va ser un conjunt profundament influent, conegut per les seves interpretacions del minimalisme d'Hongria, així com d'obres de John Cage (article sobre éll a l'AMPLI) i Steve Reich.
Embarcant-se en una carrera en solitari, el 1983 Szemző va començar a integrar la paraula parlada i els elements visuals en projectes fins llavors dominats per la flauta i l'electrònica en viu, i el 1987 va publicar el seu primer disc en solitari, Snapshot from the Island. La caiguda del règim comunista d'Hongria li va permetre començar a col · laborar amb diversos artistes de tot Europa i més enllà, i el 1998 Szemző torna a formar un grup de cambra: The Gordian Knot.

El 1992, Szemző escriu la banda sonora per al treball del cineasta Péter Forgács 'Wittgenstein Tractatus' (35 min.) : 7 video-assaigs curts referits a l'obra de Wittgenstein, on cada assaig és relatiu a cada una de les 7 proposicions filosòfiques del llibre. Filmacions cassolanes de l'Europa de principis del S.XX acompanyades per veus en off , la lectura de textos del Tractatus i una partitura ombrívola i lírica. Escenes de la vida burgesa angoixada pel pressentiment del futur. Elaborant la disjunció entre llenguatge i imatge, Forgács crea una aproximació simbòlica a les teories de la lògica, el llenguatge, realitat i representació de Wittgenstein.
Aquest vídeo va ser premiat en diversos festivals durant els anys 1993 i 1994.

Aqui en podem veure una mostra de 2 minuts :


La banda sonora, a càrrec de Tibor Szemző, va ser posteriorment revisada i publicada en LP i CD l'any 1995 per la discogràfica Leo Records com una composició de 30 minuts i 33 segons i anomenada definitiva i simplement...

Tractatus


Enregistrat a: Hungarian Radio, Electroacoustic Music Studio.

Text i piano: extrets del Tractatus logico-philosophicus i Vermischte Bemerkungen de L. Wittgenstein.

Texts llegits per:
Ayako Harada – Japonès
Francisco Gózon – Espanyol
Harald Quendler – Alemany
J. A. Tillmann – Hongarès
Josef Bruckner – Txec
Caroline Bodóczky – Anglès


Us deixem finalment amb l'obra musical inspirada per un dels cims del pensament del nostre temps.
Simplement amb un clic ... aquí ... i potser començant a llegir? ;-)

1       El món és tot el que és el cas.
1.1    El món és la totalitat dels fets, no de les coses.
1.11  El món està determinat pels fets i perquè aquests són tots els fets.
1.12  Car la totalitat dels fets determina què és el cas i també tot el que no
         és el cas.
1.13  Els fets en l’espai lògic són el món.
1.2    El món es descompon en fets.
1.21  Una cosa pot ser el cas o no ser el cas i tota la resta romandre igual.

.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Guau, quin llamp d'article! Això és excitació directa! Després del primer tast, me'ls reservo per degustar-lo i deglutir-lo amb la recreació que es mereix.

Ja l'estic recomanant.

Enhorabona, "amplis"!!!!

Prisa Mata

Anònim ha dit...

Se m’acuden unes quantes raons per les quals penso que aquest post és una molt bona mostra del que poden arribar a fer els musictecaris... (i, per cert, recomano el port d’Ampli del 19 de març de 2102):
▪ Descobreix, incita, fa venir ganes de capbussar-se, d’estirar del fil de la pista que et descobreixen. Tot l’article ho fa, però... heu vist el tast del vídeo? Òndia, quina ràbia quan s’atura!
▪ És valent: escomet temes i gèneres que, com dir-ho? ... no sonen gaire als top ten? ... fan arrufar el nas perquè ens fan por, ens fan adonar dels nostres complexes...? A qui se li acut parlar de Wittgenstein!? De Tibor Szemzo!? Tothom que faci la primera passa ja té premi, perquè l’article i els continguts són tant engrescadors que està garantit que d’una forma o altra, i segons el consumidor, tothom hi trobarà alguna cosa que li cridarà l’atenció. Redéu, quantes curiositats que té el post! Des de les pinzellades —adaptades per a tots els cervells, consumidors o no de lectura filosòfica (gràcies, Ricard!)—, fins als experiments visuals i sonors que s’hi tasten.
▪ Crea continguts: i quins continguts! Ja m’imagino els ulls grossos dels usuaris (i potser també d’altres bibliotecaris) “però què en proposa ara aquest bibliotecari!!??”
▪ Vincula la música, no només amb el seu context, sinó, ole, ole! amb altres arts i disciplines.
▪ Crea i reforça aliances i sinèrgies (i cito expressament una de les frases tòpiques de la gestió bibliotecària actual): estupenda aquesta intervenció “al alimón” entre un filòsof i un musictecari.
▪ Et fa delectar-te amb la música: visca, sí, la virgueria de l’estreaming. Recomano més d’una audició del tema, perquè segurament us passarà el mateix que a mi, que descobrireu cada vegada coses noves. Fins i tot, és possible que en una d’elles penseu que és una genialitat i a l’altra que en dubteu si no és una pressa de pèl. Aquesta peça és una mena de mantra que et deixa en una espècie d’estat de suspensió, flotant no se sap on (jorrrrrr!!!!!!), una sensació plaent que contrasta amb les frases contundents que, encara que dites amb dolçor, cauen com un gerra d’aigua freda. És com si la música et digués: “Ei, tu que vius en els móns de iupi, compte, que això va en sèriu!”. És un mantra però alhora m’inquieta!!!???? Però què passa aquí!!!????

Segur que vosaltres podeu afegir més raons per les quals aquest post és magnífic. Au, qui s’anima a continuar la llista?

Prisa Mata

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...