dimecres, 7 de març de 2012

Música i compromís polític: els Cabo San Roque i la revista Nativa

El passat 2011, la revista musical Nativa va realitzar una convocatòria oberta per tal que els músics proposessin abordaments polítics des de la música allunyats del clitxé, el pamflet i la consigna.

Ho explicaven així:

"La convocatòria Hipersons, en la que buscàvem un treball de col.laboració amb un grup per fer una recerca a l’entorn de les connexions entre música i política, ha derivat en una col.laboració amb diversos grups per la composició i presentació de cançons, a l’entorn de les quals establim un diàleg entre músics i no-músics sobre el tema."

Les peces reflexives que han publicat fins ara estan aquí.

Ara us volem mostrar la col·laboració de Cabo San Roque, Nativa i el Director Wilkins. Està publicada a la seva web aquí, però us la mostrem ara.


1. Presentació de la peça inicial

Parla Roger, dels Cabo San Roque, presentant la seva proposta:

“A finals del 2008, amb les primeres envestides de la crisi, una empresa multinacional de galetes va decidir tancar una línia de producció d’una de les seves fàbriques a Granollers. Aquesta línia de producció portava 25 anys fent galetes, i l’enrenou de fàbrica que podem sentir a l’inici i al final del tema és part de l’enregistrament de les seves darreres hores de funcionament. A partir de les màquines que formaven aquesta línia de producció vam construir una orquestra mecànica (l’Orquestra mecànica de la França Xica). Tot el que sona dins el tema ha estat executat per aquesta orquestra mecànica (a excepció de la línia de baix i els sons de fregaments metàl·lics del dofí banyera).

Aquest és el tema inicial FORN DE DITS:






Les veus que apareixen són fragments de les entrevistes que vam fer als treballadors de la fàbrica, i que després vam utilitzar en el nostre espectacle Torn de nit. Vam enfocar les entrevistes al voltant de les implicacions personals del treball continuat, any rere any, al torn de nit, però també al voltant de qüestions que ens incloïen a nosaltres, com podia ser la relació que els treballadors tenien amb les màquines, o amb el soroll. Vam voler posar les diferents opinions juntes, de vegades punts de vista contradictoris, de manera que l’espectador hagués de triar a l’hora d’emetre un judici. Per al tema hem intentat treballar igual, potser la llargada no ens ha deixat desenvolupar massa els diferents discursos, en fi, vagi a tall de mostra.

Hem intentat treballar en oposició al patró de cançó protesta dels anys seixanta, amb UN discurs únic i clar, però potser massa innocent i unívoc per als temps que corren (la gent té la força, el poble té el poder…).

2. Recepció (primeres impressions)

La música

Forn de dits, és una experiència sensorial i artística curiosa. Es pot percebre com una peça instrumental. Per tant, atenent a aquest punt d’escolta, la música no és descriptiva, sinó expressiva. La música, per si sola, no descriu, expressa. La seqüència DO, LA, SI no vol dir res en si mateixa. La música instrumental, sense consigna explícita, sense missatge preestablert, sense pensament conceptual, és de recepció lliure. Es pot fer música instrumental política? Hem intentat treballar en oposició al patró de cançó protesta dels anys seixanta

La música és d’un preciós minimalisme, típic de la màquina, però amb moments imprevistos, amb ràpides melodies. Una base subtil, un trance, un estat sensorial que fa ressaltar el que sura. Sovint sembla quedar en un segon pla, però es perceben melodies agosarades, i harmonies gens obvies. Sona com les seves peces més ambientals, amb menys patrons. És música contemporània, de síntesi difícil d’imaginar fa 50 anys.

Les veus

La peça dóna veu als protagonistes, de forma continua. O sigui que hi ha lletra, espontània i sense intenció musical. Posant les veus en primer pla el music s’aparta, no es fa protagonista ni traductor estètic de cap missatge sinó que fa d’intermediari, mostra els budells, amplifica, impulsa les veus. Periodisme. Imagino el procés clàssic: després d’entrevistar-los, adoptar un punt de vista i fer una lletra. Aquí, al contrari, s’exhibeix el procés: el making of, el context de les fons d’inspiració. Hi ha un exemple clàssic que opera de la mateixa manera: El emperador, de Kapuscinksy.

Sentim: “Lo que he trabajado lo he vivido”, i alguna cosa es remou.

El que les veus diuen, en un curiós diàleg fet de pedaços, va del costumbrisme al gènere fantàstic, d’una forma natural, a estones simpàtica, altres amb una pinzellada de resignació. Sempre amb planera humanitat. Sentim: “Lo que he trabajado lo he vivido”, i alguna cosa es remou. Un temperament. Res d’esperar a que sigui divendres per viure. S’insinua una amenaça tipus Poe, que agradaria a Chaplin: “La màquina et menja”. “30 anys manegant una màquina arriba a ser pesat”. La peça es diu, no per res, Forn de dits!

La combinació de la música instrumental –ben original- i les veus entrevistades –sovint contradictòries- li atorga un punt estrany, inesperat, atractiu, que no s’explica com la suma de les seves parts. Recorda a aquesta apreciació de Javier Sampedro sobre la química: “Ni el hidrógeno (H) ni el nitrógeno (N) huelen a amoniaco (NH3): el olor a amoniaco es una propiedad emergente.” És probable que també es pugui aplicar a Forn de dits aquesta capacitat emergent.

Els instruments

El fet que la música estigui feta amb la pròpia mecànica que acompanyava als treballadors és extraordinari. És temptadora la possibilitat d’elogiar la conversió artística del que abans eren mers instruments industrials. Els Cabo San Roque no fan èmfasi en això. En qualsevol cas, al reciclatge, a la desprogramació de l’obsolescència de les peces, s’afegeix la poca convencionalitat, i la cerca d’una originalitat lligada al contingut. En política -diu Savater que diu Camus- el mitjans justifiquen els fins.

La peça és extrapolable a qualsevol ciutat de l’àmbit industrialitzat. Sense localismes, fora de pulsions identitàries, no pertànyer, no remetre, no classificar-se. Carrer. Són les coses de la gent, quan parla sense manies. Frases de carrer, planeres i directes. “En Barcelona es más democrática la calle que la ciudad”, escriu Javier Pérez Andújar a Paseos con mi madre. Aquesta potser no era una intenció deliberada, però sembla una conseqüència. En tot cas, una obra no està en les seves intencions (com sovint passa amb l’art conceptual) sinó en l’obra mateixa. Cal valorar l’obra, i anem a fer-ho amb els Cabo San Roque in corpore sano.



3. Contrast

Trobada al taller dels Cabo San Roque, una nau allargada amb magatzem d’instruments prodigiosos, sala de gravacions, sala d’assajos i taller de construcció.Però no es vol carregar les tintes per aquest cantó, el seu punt de partida és deliberadament antiteòric, concret.

Parlem de la peça. Algunes observacions podrien modificar la proposta, la pròpia peça. Això no s’aplica al seu plantejament. Les veus van ser enregistrades com a testimonis d’un ambient, el del torn de nit d’una fàbrica. Tenen la força, el valor, del testimoni d’una monotonia, d’unes jornades que duraren anys. D’aquest punt de partida, compulsat, se’n desprèn la resta de la conversa.

La primera deriva és analitzar les frases: hi ha una lectura curiosa d’algunes d’elles “La màquina et menja”… Tipus Welcome to the machine, de Pink Floyd”. Aquí el tema s’anima i podria portar a un missatge més contundent. O sigui que se’t menja mentalment també. Com si l’obsolescència programada en una fàbrica es pogués aplicar a la màquina, però també al personal. Però no es vol carregar les tintes per aquest cantó, el seu punt de partida és deliberadament antiteòric, concret. Moltes frases es contradiuen o es contraposen: “Nadie está ahí por amor”, “Trabajar me ha llenado”. No hi ha variacions aquí, les veus es succeeixen exemplificant el poliedre mental del col·lectiu que hi treballava.

S’obre una primera via de modificació: no hi ha repeticions evidents, més enllà de que el mantra sonor és una mena de repetició. La mecànica repetitiva de les màquines, la periòdica tornada diària de les rutines laborals i de les rutines domèstiques prèvies. Es com si trobéssim a faltar frases (musicals i humanes) repetides, vinculades al soroll de les màquines. Descartem repetir les humanes, per orgàniques. I també acabem descartant la repetició musical: els Cabo San Roque, a més, busquen acompanyar les veus amb una atmosfera que representi com se li va el cap a un treballador quan està al mig d’una cadena. Aquest núvol mental no sembla propici, d’entrada, a la repetició.

som nosaltres, els observadors externs els qui casi podem veure, en aquests segons sense veus, un paisatge de màquines que generen un so repetitiu i homes que no es comuniquen.

S’obre una segona via de modificació: les veus acaparen tota la peça, però sospitem que en un torn de nit no se sentirien gaire veus. Descartem que hi hagués fil musical per sobre de les màquines (hauria d’estar massa alt). El normal és que la gent portés auriculars per sentir música, aïllant-se. L’ambient tendiria al silenci humà amb el rerefons del soroll maquinal. Sembla, doncs, que es podria obrir un espai al silenci, on la fàbrica i les màquines passaran a primer pla. Parlarà la màquina.

Els Cabo San Roque es posen a retocar la peça d’acord amb aquesta idea.


4. Peça final

Arriba la peça definitiva. El Roger, dels Cabo San Roque, ens diu que han obert un espai al mig amb sò de fàbrica i sense veus. En ell es pot sentir, a més, la repetició sonora de la maquinària. Així es mostra una escletxa central per on es cola, monòton i alienant, el so de la fàbrica. Segurament els treballadors no la sentirien, entre els auriculars amb altres músiques i ràdios, i som nosaltres, els observadors externs els qui casi podem veure, en aquests segons sense veus, un paisatge de màquines que generen un so repetitiu i homes que no es comuniquen.

Escolta el tema FORN DE DITS:



També pots llegir i escoltar les altres entregues d’aquest Hipersons sobre música i sentit polític:

Diana en espiral. Tarannà
Les mans cansades.
Inspira

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...