dilluns, 26 de març de 2012

Moto Clúa , amic majestic



Aquest és un disc molt especial.

Efectivament, Moto Clúa és Ía Clúa, el d' Ía i Batiste, un dels pioners del rock al nostre país. Ía va morir als 60 anys el passat 14 de setembre del 2011 i em va saber molt greu, com sempre que mor un músic d'aquells que, d'una manera o altra, posen banda sonora a la nostra vida i formen part de la nostra història sentimental.

Aquest duet va publicar dos discos: Un gran dia (1972) i Chichonera's Cat (1975) , dos àlbums de molt bon rock progressiu, excel·lents músics, molt bones veus, bones composicions amb bones lletres, originals i creatives, boges, divertides i sensibles ... interpretades amb força i alegria surrealista. Amb el meu amic Josep Castàn, jo escoltava aquests dos LPs una i altra vegada a casa seva amb el pickup de la seva germana gran, o al meu primer tocata estereo (de segona mà) a casa meva. Ens agradava molt tocar la guitarra i apreníem junts, ens ensenyàvem mútuament acords nous. Ell amb la seva acústica i jo amb la meva espanyola, emulant als Ía i Batiste i intentàvem treure i cantar les seves cançons.


Ia i Batiste

Després d'un eufòric 1976 celebrant calladament la mort de Franco, l'any 1977 va ser com una explosió de llibertat atronadora. Molt especialment a la ciutat de Barcelona, la gent va prendre la Llibertat amb les seves mans. Els franquistes estaven amagats sota les escombraries i els nous polítics 'demòcrates' encara no els havien substituït. D'alguna manera, aquí no manava ningú. Només d'aquesta manera s'expliquen manifestacions culturals com les Jornades Llibertàries, impensables ni abans ni després.

No us perdeu aquest article a l'AMPLI recordant aquell any fascinant.

Però el 1978 va començar un penós i patètic període conegut com 'la transición' i més tard com 'el desencanto' ... un pacte polític entre els vells i els nous amos, com cantava l'Ovidi, ens mostrava que la flamant democràcia naixia tutelada i amarada de franquisme, enteniem que la noció de llibertat que havíem gaudit el 1977 mai més la tornaríem a gaudir. Un any de ressaca terrible després d'un any efervescent irrepetible. Barcelona sencera semblava estar amb ressaca. Els colors del 1977 s'esmorteïen a les places de la vila de Gràcia o pels carrerons del Gòtic i el Born tan sols un any després. La contaminació semblava més fastigosa que mai, la pudor i la grisor que creiem haver espolsat tornava a caure damunt nostre com un destí inexorable d'avorriment i muermo sense massa esperança. Els canutos de xocolata i herba havien simbolitzat també el perfum de la llibertat i cada vegada en corria més però, al mateix temps i molt de pressa, també hi havia més gent jove pujant al cavall. L'heroïna començava a fer estralls al mateix temps que els nous polítics començaven a tastar el gust del poder. Senzillament, estàvem passant per un pont inestable i bellugadís que no sabíem cap on anava però que, en tot cas, no s'assemblava gens al lloc que alguns havíem imaginat.

I dintre d'aquest context ..., el 1978 en Ía Clúa va publicar aquest LP ... l’àlbum Amic majestic sota el nom de Moto Clúa, rememorant l’època daurada del ciclomotor català, als anys 50’ quan florien marques tan emblemàtiques com Rabassa (Derbi), Sanglas, Ossa, Montesa o la pròpia Clúa (no m’estranyaria gens que en Ía fos família d’aquests darrers fabricants). Aquest és un dels models clàssics, observeu el dibuix de la coberta del disc:



Clúa Sport, 175 cc, 1957


Per més que hi penso, no aconsegueixo recordar el dia ni el lloc on vaig comprar aquest LP, aquest objecte veritablement excepcional. En Castàn també el tenia, és clar. I encara ens vam trobar alguna vegada amb les guitarres cantant alguna de les cançons del disc, en recordo una en especial que ens agradava a tots dos:

ara recolzat en la noria infinita
d'una Barcelona plena de fum i gent ...

Aquelles cançons semblaven escrites per mi i cantades especialment per a mi, pels meus sentiments, per aquell moment concret de la meva vida, una barreja surrealista d'imatges absurdes i depressives en front d'un present i un futur que no m'agradava gens ni mica com estava anant, un deliri que barrejava la realitat amb els somnis, una contradicció ambulant, una angoixa intensa que mai he oblidat. I allà estava l'amic majestic, cantant dintre meu, cantant-me a cau d'orella, amb una tristesa críptica que jo entenia perfectament ...

Ombres de la nit
es tornen clar mirall
reflexe de la por ...

Cançons molt íntimes i tancades, un clima musical que encara ara, 34 anys després, sacseja una part important dels meus records. És un so molt compacte i urbà, fruit del bon fer d’un grapat de grans músics barcelonins que, en aquell moment, també constituïen el grup d’acompanyament de Joan Manuel Serrat. De fet, el disc està produït pel propi Serrat i el mestre Josep Maria Bardagí.


Sempre m’ha agradat la veu d’en Ía, el seu registre tan agut i la seva manera de cantar, però és en aquest àlbum on apareix més rica i expressiva. I ara, tants anys després, entenc que Moto Clúa va saber captar de forma màgica un moment molt concret de la nostra història, de la ciutat i de tota una generació que veia com acabava un món, el món de la utopia i la psicodèlia, de la lluita per les llibertats, entrant en un món interior, més hermètic i opressiu, de pors i angoixes íntimes.

Tot plegat, un àlbum veritablement excel·lent... però també un disc absolutament maleït.


Viatge al fetixtisme ...

Si bé no recordo el moment de l’adquisició, si que recordo moltes coses de la resta de la història: la de vegades que el vaig arribar a punxar al tocata, la de vegades que cantava aquestes cançons mentre conduïa el mini del meu pare, la d’hores amb la guitarra ... i el dia de la seva presentació, un diumenge a la tarda en un teatre de la Vila de Gràcia... El teatre era petit, quin era?, però tampoc estava ple ... quins temps més estranys ... quin desastre. Recordo aquell concert com un dels millors que he vist mai. Músics collonuts, bones cançons i surrealisme a tope. Moto Clúa va interpretar tot el disc amb un posada en escena imaginativa i amb un toc d’humor molt personal. I a partir d’aquell concert ... adéu Moto Clúa per sempre més ...

Un mal dia em va donar per vendre uns quants dels meus LPs a una botiga del carrer Tallers de Barcelona, una tonteria de grans dimensions que mai m’he perdonat. Efectivament, aquest va ser un dels discos que vaig malvendre per un plat de llenties. Crec que va ser de seguida que me’n vaig penedir, aquelles cançons havien calat molt endins i les trobava a faltar. Naturalment, quan el vaig voler recuperar, no en quedava ni un exemplar enlloc. Suposo que en el moment de la seva publicació, se’n deurien vendre poquíssimes còpies. Començava una absència musical que encara ara em persegueix. Si, perquè a finals dels 80’s vaig tornar a veure aquest disc, i si, era el meu mateix exemplar, el vaig reconèixer per una marca que solia posar als meus LPs ... estava allà, a la mateixa botiga del carrer Tallers, exposat a fora, a l’aparador i en demanaven 5.000 peles , que en aquell moment tenien el valor que ara tindrien uns 100 euros. Vaig estar rondant per allà, amunt i avall del carrer Tallers, neguitós, emprenyat, dubitatiu, era un dilema que m’enfrontava a mi mateix.

Allò era un abús, estaven demanant molts diners per un disc de segona mà que jo havia venut per un preu ridícul i que, a més, ves a saber en quines condicions estaria. Aquell botiguer coneixia el seu ofici i jo em moria de ràbia. Eren molts diners per un disc, es clar, però estava entrant en el món del col·leccionisme i del fetitxisme, on els preus tenen una altra dimensió. En realitat, el dilema no era tant pels diners exagerats sinó que, d’alguna manera, em negava a mi mateix el plaer de recuperar-lo, m’estava castigant a mi mateix per haver fet l’idiotada de malvendre’l. Cada vegada que passava per aquell aparador, mirava si encara hi era, però no va durar gaire temps.


I així van seguir passant els anys sense poder escoltar aquelles cançons, fins que a meitat dels 90’s, el meu amic Francesc Díaz i Melis em va confessar que si, que ell també havia comprat l’Amic majestic, i que – naturalment – encara el guardava. Me’n va fer una còpia en una cinta de cassette, la que ara mateix estic escoltant amb el mateix plaer de sempre, un so orgànic i urbà, tancat i compacte, carregat de significat. Bona part del martiri quedava alleujat, ara ja podia tornar a escoltar, però la història encara no havia acabat, el record de la coberta em pertorbava, el poder d’aquell objecte encara era fort. Ho vaig comprovar quan, fa uns tres anys, una vegada més vaig tornar a localitzar el disc: ara estava a un altra botiga clàssica al carrer Riera baixa i, si, continuava sent el meu exemplar ... allà estava, desafiant-me de nou, amagat en un buc, presumint ara des d’una etiqueta que deia: 150 euros... El fenomen interior es va repetir, i també es va repetir la meva conclusió: no, no el puc comprar. Decisió que em va perseguir setmanes, fins que vaig tornar, embogit, amb els diners a la mà disposat a acabar amb el malson. Però ja era massa tard ... simplement ja no hi era.

No vull ni pensar quant en demanaran ara que en Ía ja no hi és. Pel motiu que sigui, el disc mai ha estat reeditat en CD, ni en cap altre format, la qual cosa el converteix en un martiri pel fetitxista, un veritable i definitiu item de culte pels fans del rock progressiu del país, i un objecte cada vegada més preuat pel col·leccionista. En definitiva: la maledicció continúa, aquest enregistrament sembla tenir vida pròpia, treu el cap de tant en tant i continúa esvaïnt-se relliscós, com ha fet sempre, i probablement seguirà mantenint-se ocult al gran escenari .

Qui sap si algun dia tornarà a aparèixer al meu camí ... l'amic majestic em va acompanyat al larg de la meva vida i tinc la sensació que la història encara no ha acabat ....

 Carrer Tallers, Barcelona

L'àlbum Amic majestic es va enregistrar a Barcelona durant els mesos de novembre i desembre del 1977 amb els següents músics:

Jordi Clúa
Francis Rabassa
Josep Mª Duran
Josep MªBardagí
Jaume Francesch
Joan Olivé
Serrahima
Lluís Sedó
Ricard Roda
Manel Joseph
Jordi Porta
Xavier Patricio 'Gato' Pérez
Vicky Herreros
Anna Barraquer
Isla Clúa

i aquests són els títols de les cançons:

El dia ha nascut
No és més que el plor
Reflexes
Ombres
Balada
Es Mahón
Majestic friend
Posterior
Ombres de la nit
Ciutat
Ciutat reprise


Finalment, el gener del 2014, el disc sencer va apareixer al Youtube. Per primera vega es podia escoltar aquest àlbum sencer online!




Altres documents a la xarxa

Cíclicament, des de que existeix internet, em dedico a buscar tot el que exixteix sota l'epígraf 'amic majestic' normalment amb molt pocs resultats. A partir, però, de la mort d'en Ía han aparegut alguns més, on s'esmenta de passada l'existència d'aquest treball. En destaco 2 d'especials:

  • Un post al bloc Tot de Pop que connecta amb el mateix esperit d'aquest que esteu llegint ara a l'AMPLI, i on podreu veure 3 fotografies de la coberta original.
  • Entrevista amb Ía Clúa a càrrec del veterà periodista i locutor radiofònic Albert Malla al seu programa Cocodril Club



Tot el temps que ara vius
és fred, és tòxic, imaginat.
Pot ser còfia o pot ser gelat de merengo
o és bullofa reventada al teu pit de celofana
majestic friend, amic majestic




PS 
Com  intuia ...  l'amic majestic va tornar a casa a la seva manera desprès d'anys de penitència. 
La tardor de 2014, uns trenta i pico anys desprès, el meu bon amic Jordi Soley, me'l va portar per sorpresa. Éll coneixia aquesta història que heu pogut llegir més amunt i, secretament, va activar el seu extraordinari talent de caçador d'items discogràfics especialment difícils fins que _finalment_ el va trincar. 
Un altre exemplar, però. Un exemplar completament nou, precintat i que incloia, a més, el full promocional d'Ariola per a Djs i radiofonistes de l'època. No cal que descrigui ara el que vaig sentir, ni la cara de satisfacció del meu amic veient com havia fet feliç al seu. 

Finalment, el vell LP està en un lloc d'honor a la sala on escolto música a casa. El cercle s'ha tancat de la millor manera possible.


PPS
Per a malalts com jo, comentar ara que a la fabulosa web Discogs, veig avui que hi ha 3 exemplars a la venda per un preu mitjà de 35 € ... 

* * *

Aquest post està dedicat a:

Josep Castàn Uñó, Mercè Gaja Lázaro, Francesc Díaz i Melis, Ricardo García Mataix i Jordi Soley




.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Gran article, Fonti.
Afegiré un punt més de maledicció.
Vaig provar sort Divendres passat: A la botiga 'Oldies' de Valéncia el tenien a la venda fins fa unes tres o quatre setmanes...

Ricardo.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...