dissabte, 10 de març de 2012

La Discoteca d'AMPLI, LXX: Fue eléctrico, de La Habitación Roja.

Les noves cançons de La Habitación Roja comencen a sonar en mig d’un febrer convuls. En pocs dies, la banda passa de la tranquil·litat de Sant Feliu de Guíxols -on ha gravat les cançons del seu nou disc, Fue eléctrico- a un paisatge urbà on la ràbia i la indignació tornen a prendre els carrers. La primera peça del disc és una declaració d’intencions: “la decisión és seguir, mi decisión es sumar universal... / ...salir de esta pesadilla y volver a empezar”, i mentre la paraula clama en el desert o en el cim més alt de l'Annapurna, la bateria marca un temps àgil i dinàmic, com per donar empenta. El discurs traça un viatge emocional que creua diferents estats d’ànim, narrant un ventall de sentiments que no perden credibilitat en la seva contradicció. El dolor, la pèrdua, l’esperança o el desamor es verbalitzen millor mentre les guitarres rugeixen i els teclats treuen fora l’aire que pugui restar en l’habitació. Les lletres, de vegades concretes i directes, en altres ocasions dibuixen paisatges abstractes que es nodreixen de metàfores pertinents i ben afortunades.
Després d’escoltar la sisena cançó (La Razón Universal) ja ha quedat clar que el disc ha arribat en el moment oportú, just a temps per corregir la quotidianitat. Fue eléctrico és un impuls, un cop d’energia en un hivern i un país que han generalitzat el desànim.
Cap de les 11 cançons és sobrera, però en el CD i en el vinil es troben a faltar els bonus tracks que sí inclouen d'altres suports, ja que són a l’altura de la resta de temes. El conjunt esdevé un treball homogeni, tant musicalment com conceptualment, però no mancat de matisos i policroisme.

Abans de començar la gira la banda dedica moltes hores a l’assaig i a atendre a diferents mitjans. Un dels guitarristes de la banda, Pau Roca, té l’amabilitat de respondre a unes preguntes que li fem des de l’AMPLI.




Abans de començar a parlar de Fue eléctrico, permet-me preguntar-te pel que va ocórrer als carrers de València durant els últims dies febrer. LHR no va romandre indiferent davant d’aquells fets...
La veritat és que es tracta d’un tema que ens toca molt particularment, ja que es va originar a un institut al qual anava el meu germà i on jo també vaig estar a punt d’anar-hi. A més, quan tingueren lloc les càrregues policials, nosaltres estàvem per allà, pel centre, camí del local d’assaig, i el que vàrem veure fou brutal.
Però no només ens afecta per la proximitat, la veritat és que des de fa anys (però ara en un grau desproporcionat) s’estan produint unes circumstàncies que fan que sigui impossible i gens recomanable el callar-se davant del robatori que està patint el país.

Tot un detall, la dedicatòria que féreu a les xarxes socials del tema El dia de los muertos (bonus track del nou treball de la banda) als nois de l’Institut Lluís Vives. El tema va néixer inspirat pel 15M?
La lletra la va fer Jorge, però crec que sí. Ja fou molt utilitzada Van a por nosotros a molts vídeos del 15M, la qual cosa ens va fer sentir molt contents, és clar.


Per fi, el vostre nou disc és al carrer. Sentiu que ha tingut una bona acollida?
Està tenint molt bona acollida i estem escoltant molt allò que “és el nostre millor treball”, la qual cosa és habitual quan un grup presenta disc, però resulta molt més reconfortant quan ve des de fora. Ha entrat molt amunt (per a ser un llançament independent) a les llistes i tot són bones sensacions. Ja ho veurem.

Les lletres d’algunes cançons són dures, des del punt de vista emocional. Però el fet que la música sigui tan enèrgica i vibrant, converteix molts dels temes en una autèntica injecció de vitalisme. I malgrat aquest vigor que aporta la música, l’emotivitat de les lletres resta intacta, no es banalitza gens. El que transmet Fue eléctrico és alguna cosa així com: “D’acord, ens hem caigut i sentim la necessitat de parlar-ne’n, però ja ens estem aixecant”. La composició, la gravació, el sortir de gira... són la vostra forma natural de reaccionar?
Ho has descrit molt bé, la resposta està gairebé implícita en la teva pregunta. A mi, fer música és el que més m’agrada del món, així que penso que tot pot ser canalitzat a través d’ella. El mer fet d’escriure, encara que sigui per a un mateix, ajuda a aclarir idees i a pensar. Penso que la música té aquesta funció, a més de la de ser rebuda per terceres persones. Això és tot, que no és poc.

A la vostra discogràfica ja existeixen cançons contundents com El eje del mal (per anomenar-ne una de les més conegudes), però al darrer treball abunden aquests tipus de composicions amb una instrumentació molt potent. Entràreu a l’estudi amb una idea clara de com volíeu que sonés el disc?
Sí, en teníem una idea ben clara i, a banda de sentir que les cançons ho demanaven, el cos també ho feia. Després d’un disc amb moltes acústiques, cordes, veus i arranjaments, ens venia de gust electricitat. L’elecció del Santi (Santi García és el productor del disc) té alguna cosa a veure amb açò, ja que treu un so molt potent -però que no esdevé aclaparador– a les guitarres i a les bateries. Ja en el local d’assaig l’anàrem portant cap a aquest terreny.

No sembla un disc sobreproduït en excés, però evoca el concepte de “mur de so” que va popularitzar Phil Spector, per com sonen de compactes la majoria dels temes. Suposo que n’heu quedat molt contents, del treball que es va fer a l’estudi de Sant Feliu...
A mi m’encanta Phil Spector. Sí, hem quedat molt satisfets amb Santi, crec que tornarem a Sant Feliu, a ser possible amb més bon temps. Crec que tant musicalment com personalment s’ha aconseguit una gravació molt relaxada. El Santi té molt instint musical i els seus consells són sempre encertats, manté molt bé la dinàmica de gravació i tot ha estat relativament fàcil de gravar.

A les vostres cançons sou capaços tant de contar històries terriblement tristes sense que resultin depriments com d’escriure textos d’un intimisme arriscat que acaben per resultar elegantíssims. Tot açò té a veure, evidentment, amb la característica dels textos, però també amb el so que trieu per a cada tema. Sou conscients de l’habilitat que teniu per donar a cada cançó el seu caire apropiat?
Som conscients que hi ha gent a qui li agraden i de manera bastant personal. Açò reafirma, per descomptat, que un músic no és una illa, malgrat que de vegades quedi molt bé dir-ho. Des que treus un disc o et planteges gravar i sortir de casa amb la teva música estàs cercant una reacció en els altres. I quan és positiva, ajuda molt.
És important la barreja de textos i música, no hi ha dubte que moltes de les millors lletres de la història de la música serien pèssims poemes sense l’empenta d’una instrumentació o d’una bona melodia.

El pudor o la por a exposar-se obertament no són bons companys de viatge en qualsevol procés creatiu. Sentiu haver perdut la por a dir qualsevol cosa, a explicar qualsevol tipus d’emoció?
Aquest és un disc més obert i sincer, sense límits. La línia del pudor és diferent en cadascú.

I la línia entre la sensació de seguretat i la de fragilitat, és estreta?
Molt, sens dubte, i ho és sempre. Molts cops la gent necessita patir una desgràcia per adonar-se’n, però esta allí.

Cada membre de la banda viu a una ciutat diferent, i el Jorge viu a Noruega. Suposo que Internet i les noves tecnologies (principalment les musicals) han estat par a vosaltres una ajuda inestimable. Seguiu treballant col·lectivament des de la distancia?, us passeu textos, maquetes, partitures?
No només una ajuda, també una necessitat. Sense Internet, Pro-tools o Garage band, ens seria molt difícil preparar les cançons. En la nostra forma actual de funcionar és fonamental l’intercanvi de cançons, melodies i informació de tota mena a través d’Internet. Acostumem a treballar moltes coses cadascú a casa seva amb un petit estudi portàtil que tenim a les nostres cases.

M’encantaria que em donessis el títol d’un llibre, d’una pel·lícula i –com no- d’un disc que t’hagin fet gaudir als darrers mesos.
Estic gaudint moltíssim amb Fargo rock city, de Chuk Klosterman. Per a un amant del heavy dels vuitanta és meravellós, però està tan ben escrit que li pot agradar a qualsevol. En quant al disc, l’últim de Beirut m’encanta, i de pel·lícules em quedaré amb Le Havre.

Per acabar, que t’inspira el concepte de Biblioteca Pública?
A mi m’ha ajudat molt en una època de la meva vida. Veig fonamental el fet de tenir-ne una a prop, i crec que comptar amb una xarxa de biblioteques és molt important per a molta gent. Sé que el Jordi (el nostre guitarrista) també fa servir molt la de Gandia.
Per cert, vaig fer una cançó amb altre grup que tinc (Litoral) i Darren Hayman
(de Hefner) sobre el tancament de biblioteques públiques a Anglaterra. Perdó per mencionar-ho, però ve molt a propòsit.


Shhh – Darren Hayman & Litoral


Mil gràcies a Mònica K. Le Guin










Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...