dimarts, 24 d’agost del 2010

La cançó de l'estiu # 19 : any 1991, Bailar pegados

Amenaça acomplerta: avui destaquem com a cançoneta enganxosa de l'estiu Bailar pegados, del cantant català Josep Capdevila, més conegut amb el seu nom artístic, Sergio Dalma.

Sergio Dalma va representar Espanya a Eurovisió el mateix any 1991 amb aquest single extret del seu disc Sintiéndonos la piel. El resultat: quarta posició! Xipre i Suïssa -només aquell comentarista que tot ho encerta sap per què- són els països a qui més va agradar. I aquí la vam ballar acaramelats tot un llaaaaarg estiu.


Bailar pegados, actuació eurovisiva

Què podríem dir de la lletra ... només se m'acut que podria encapçalar un rànquing de pitjors lletres de la història de la música. N'analitzarem alguns versos perquè no en quedi cap dubte:

Bailar de lejos no es bailar,
es como estar bailando solo
tú bailando en tu volcán,
y a dos metros de ti
bailando yo en el polo.

[L'autor expressa el seu rebuig a qualsevol ball que sigui individual i no arrambat, tot i que s'equivoca amb la comparació, ja que ballar en un volcà, com molt bé ens han explicat aquest any els islandesos, és perfectament compatible amb estar envoltat de gel]

Tornada:
Bailar pegados es bailar,
igual que baila el mar
con los delfines,

corazón con corazón,
en un solo salón dos bailarines.

[Aquesta frase amb "los delfines" em torna boja. Definició de la paraula cursi al Diccionario de la Real Academia Española :

1. adj. Se dice de un artista o de un escritor, o de sus obras, cuando en vano pretenden mostrar refinamiento expresivo o sentimientos elevados. ]

I la tornada continua:



Abrazadísimos los dos,

acariciándonos,
sintiéndonos la piel,
nuestra balada va a sonar,
vamos a probar,
probar el arte de volar.

Bailar pegados es bailar,
bailar pegados es bailar
es bailar.

[Recordo com agradava aquesta tornada tan defensora del ball en parella a les veïnes del meu carrer, aquell estiu. I també a certs veïns que volien arrambar, dit de manera col·loquial. I és que en el fons, més que una balada romàntica, és una cançó reivindicativa. ]

Sergio Dalma a les biblioteques: Argus i Aladí.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

(...urgh!) el cas és que jo em vaig empassar l'Eurotrash Festival d'aquell any amb uns amics i va ser divertit. Anàvem votant i tot això i al final aquesta del Dalma és la que més em va agradar i per poc guanya, si. També recordo el representant d'Austria, que era un mix entre medusa i pastisset de maduixa (pot ser que fos Thomas Fartman ... o així?).
En Jergio em va cridar l'atenció perquè recuperava aquella tradició dels solistes calentorros dels '70 (Sandro Giaccobe, Pablo Abraira...), estil que ja no es portava a principis dels '90. Guaperas amb bona veu, un paio curtit actuant en directe amb orquestres. Un bon cantant, si.
Un dia va sortir a la tele acompanyat al piano per Emilio Aragón (The Little Miliki en l'anglès del follonero Jordi Ébole) ... i recordo que em va sorprendre veure que el polifacètic ex-clown el tocava molt bé.

No sé, per a mi és una altre cas de bon cantant escollint un repertori fluix. Ja posats en aquest plan, m'agrada més el Camilo Sesto (que, a més, composa)o fins i tot l'esperpèntic Raphael interpretant cançons de Heroes del Silensio.

Merci pel record Lorien ;-)

JLL

Lórien ha dit...

Sí, és una veu mal aprofitada. Quina llàstima. I sempre l'acompanyarà aquesta cançoneta ... enganxifosa.

Director Wilkins ha dit...

L'encant -contemporani- del trash. Zenks!

I, també, el curiós encant del plagi:
http://www.youtube.com/watch?v=1o8tjgum0_E

Fonti ha dit...

Ha Ha! ;-D molt bona Wilkins!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...