dilluns, 9 d’agost de 2010

La cançó de l'estiu # 15 : any 1968, Azzurro


Tot l'any esperant l'estiu
i de sobte, aquí està.
Ella se'n ha anat a la platja
i jo estic sol aqui, a la ciutat.
Sento un soroll damunt el sostre
un avió que s'en va.

Blava,
la tarda és massa blava
i se'm fa llarga.
M'adono
de que no tinc gaires recursos
sense tu.
I llavors
per poc que perdo el tren
per anar cap a on ets tu.
Però el tren dels meus desitjos
va al contrari
dels meus pensaments.

Aquesta melodia original de Paolo Conte ens porta al cor mateix del pop europeu dels anys '60.

Un pop orquestral que adopta el ritme de marxa, al compàs de 2 per 4, transmetent un aire solemne i festiu que, combinat amb una lletra que ens parla de la soledat, de l'estiu a la ciutat i, com no, de l'amor, ens deixa una intensa i agredolça sensació de nostàlgia. Conte va composar la cançó per al dandi italià d'aquell moment, el gran Adriano Celentano qui, amb la seva veu nasal i despreocupada contribueix a donar al tema un matís particularment intimista que la fa propera i que ens anima a que nosaltres també la cantem amb ell.

La cançó va ser un clàssic instantani, a l'hora que un gran èxit a tota Europa, i ha generat una gran quantitat de versions (fins i tot va ser cantada en una ocasió per la selecció italiana de futbol) entre les quals us presentem una selecció:

la versió original, presentada a la RAI, la TV italiana, amb impagables decorats i coreografies


Cerco l'estate tutto l'anno
e all'improvviso
eccola qua.
Lei è partita per le spiagge
e sono solo
quassù in città
sento fischiare sopra i tetti
un aeroplano
che se ne va.

Azzurro il pomeriggio è
troppo azzurro, è
lungo per me
Mi accorgo
di non avere più risorse
senza di te,
e allora
io quasi quasi prendo il treno e
vengo, vengo da te,
Ma il treno
dei desideri,
nei miei pensieri all'incontrario va.


la versió espanyola, que aporta el clàssic toc cañí entre humorístic i ridícul (començant pel característic canvi del títol, convertint Azzurro en un enginyòs Te quiero) a càrrec de Luís Aguilé i el maestro Ibarbia, com no a TVE




la versió accelerada i tanguera del propi compositor, Paolo Conte



i, finalment, una de les més curioses, per a cor a boca tancada a càrrec de l'Orchestra Italiana del gran director napolità Renzo Arbore dins la pel·lícula Papocchio



.

3 comentaris:

Lojaume ha dit...

ES veu que la gent la cantava al camp quan jugava la selecció italiana a partir de no se quin mundial i es va acabar convertint amb una mena d'himne oficiós.

Òscar ha dit...

De Paolo Conte també hi ha una cançó "meracvellosa": Via con me (It's wonderful. A gaudir de l'estiu

Début du monde ha dit...

OOOUUUUUIIII !!! c'est une de mes chansons préférées !!! D'abord Paolo Conte, puis Adriano ! :)

Et chez nous, Régine :(

Ah Ah Ah ! en décembre 2010 j'avais écrit quelques mots sur le notre adriano bien aimé : http://debutdumonde.blogspot.com/search/label/Adriano%20Celentano

Chers collègues catalans, amitiés de Bretagne !!

Catherine

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...