dilluns, 16 d’agost del 2010

La cançó de l'estiu # 17 : any 2005, Surfistes en càmera lenta


L'estiu li senta bé a la música. Un temps per sortir al carrer i disfrutar de les terrasses, les festes populars i els festivals, els xiringuitos de platja i les llargues nits amb els amics, les copes i el dancing. Sempre ben amanit amb música, amb música de tota mena i per a tots els gustos.
Oportunitats per assistir a més música en viu que durant la resta de l'any, més temps per escoltar aquells discos que has anat acumulant compulsivament a l'iPod i encara no havies escoltat, balls a les places majors i als envelats i les carpes, i cançons que per sempre més acaben per formar part material de l'estiu.

I pensant en el poder de supervivència i transmissió d'aquestes cançons de l'estiu, m'ha vingut al cap si no seran un exemple de mem. Unitats, estructures d'informació cultural que tenen èxit dins la jungla de músiques i sons de tota mena que lluiten per obrir-se pas dins les nostres ments. El que tots entenem com una cançó de l'estiu és ben bé això, una melodia o un ritme que té el poder de la efectivitat , la longevitat i la fidelitat en la replicació. De vegades és la cançó sencera i de vegades només una part, això es coneix també com un earworm .

En tot cas, és divertit buscar el factor o factors comuns entre les diverses cançons que van apareixent en aquesta sèrie musictecària que, d'alguna manera, vol dignificar el paper 'terapèutic' i socialitzador d'aquestes músiques que no necessàriament contenen un valor artístic però si un alt valor sentimental. Avui en recuperem una que conté ambdós valors i que, curiosament, també és la primera cançó de l'estiu d'aquesta sèrie, cantada en català.


Una cançó del 2005 que és en realitat la cançó d'aquest estiu a casa meva ... i no crec que enlloc més. De vegades també són així. Algú dels teus la posa al cotxe durant les vacances, mentre vas o vens de la platja o vas o vens d'on sigui ... i allà es queda. Es queda perquè és xula, pèrque dóna bon rollo i bones vibracions. I després es queda en la memòria per sempre més, associada a aquell estiu, a aquells moments irrepetibles. El gran poder de la cançó de l'estiu.

Antonia Font és un grup mallorquí que va destacar a l'escena indie local com un dels més interessants, imaginatius i divertits de la dècada dels '00 i Joan Miquel Oliver n'era el principal compositor, a més de guitarrista i cantant.

Joan Miquel Oliver


M'encanta. Darrerament, al nostre país s'ha posat de moda ... el surf! Si, si, el surf. Ja sé que a les nostres costes no hi ha, gairebé enlloc, ones adequades per surfejar, tret d'algun exclusiu spot com Mundaka, al País Basc...

Mundaka

... però, què importa que no hi hagi ones, amb el que mola fer surf ?

Joan Miquel ens retrata aquest ambient a lo Spanish Beach Boy ;-) en una cançó àcida i divertida que porta sonant tot l'estiu a casa meva provocant que ens posem a cantar i ballar automàticament amb un somriure a la cara. "Ses titis van loques darrere" , ha ha! genial.

Surfistes en càmera lenta
Lleneguen damunt s'oceà,
Arriben, sa platja és calenta
I amb un martini en sa mà.

Surfistes en càmera lenta
I es wind-surf no és tan guai,
Ses titis van loques darrere
I brillen ses cremes solars.

Surfistes en càmera lenta,
I a estones van molt aviat,
Esperen ses ones tuberes
O això els he sentit conversar.

Surfistes en càmera lenta
Se'n van i "Adéu Siau".
Els hi diuen ses txurris contentes
I amb es bikinis llevats.

Surfistes, lampistes,
Artistes de la mar, surfistes,
taxistes, surfistes,
surfistes, dentistes,
turistes, calamars.


No us perdeu el videoclip, que també val la pena!




Joan Miquel Oliver a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Miquel_Oliver
Joan Miquel Oliver a MySpace: http://www.myspace.com/joanmiqueloliver
.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...