La cançó de l'estiu # 21 : any 1983, That Summer Feeling

' ... aquest sentiment d'estiu et perseguirà la resta de la teva vida '

Jonathan Richman

I quina raó que té el bo d'en Jonathan, l'etern adolescent, un músic singular dins el món del rock: inclassificable, marxòs, vitalista, simpàtic i tendre, creatiu, càlid i proper, íntim i natural; la seva trajectòria evoluciona progressivament des de l'electricitat velvetiana fins la simplicitat minimal i acústica.
Jo el vaig descobrir el 1985 en una actuació al llegendari club Otto Zutz , llavors epicentre de la modernitat a la ciutat de Barcelona. Des de ben petit que jo sempre calçava les clàssiques converse i a l'Otto els inflexibles goril·les no deixaven entrar amb "bambes", així que quan vaig veure que hi havia un concert d'un paio (del qual en parlava molt bé certa premsa musical) vaig pensar que era una doble oportunitat: entrar al Temple Sagrat amb "bambes" i d'altra banda veure una actuació que prometia ser interessant. I així va ser, ja ho crec!. No hi havia més de 300 persones, per dir alguna cosa, i l'escenari era molt petit, però més que suficient. Surt en Jonathan amb una guitarra espanyola i munta un sidral espectacular.

Un concert memorable per sempre més. Ballant, picant de mans, cantant, colpejant i rascant la guitarra, suant i transmetent una alegria i unes bones vibracions com poques vegades he viscut en un concert.
En fi, que l'endemà ja estava, com un pepe, al CarrerTallers buscant un àlbum d'aquest home encantador. I vaig escollir aquest:

Jonathan Sings!

Ellie Marshall i Beth Harrington (veus), Ken Forfia (teclats), Curly Keranen (baix) i Michael Guardabascio (bateria), els Modern Lovers que acompanyen a Jonathan en aquest disc

... una delicia de punta a punta, un àlbum emocionant, fresc i divertit que he anat escoltant amb freqüència des de llavors, i sempre m'ha donat ganes de viure. Un disc d'aquells que un dia o altre hauriem recordat dins la nostra sèrie La Discoteca d'Ampli però que finalment apareix aquí com l'àlbum que conté una cançó especial, la que dona el títol al post.

Avui és final d'agost, la gent ja torna de vacances, el metro ja està una altra vegada plè a vessar, torna la vida quotidiana i... , una vegada més, ens envaeix aquest sentiment ...

That summer feeling
That summer feeling
That summer feeling

Folks:

When there’s things to do not because you gotta
When you run for love not because you oughtta
When you trust your friends with no reason ta nada
This joy I’ve named shall not be tamed
that summer feeling is gonna haunt you
the rest of your life.

When the cool of the pond makes you drop down on it
When the smell of the lawn makes you flop down on it
When the teenage car gets the cop down on it
That time is here for one more year
that summer feeling’s gonna haunt you
The rest of your life.

If you’ve forgotten what I’m naming
You’re gonna long to reclaim it one day
you see that summer feeling is gonna haunt you
the rest of your life.

but if you wait until your older
A sad resentment will smoulder one day
And Then the summer feeling will come haunt you
And that summer feeling will come taunt you
that summer feeling will hurt you
later in your life.

when the playground that just was all dirt
comes hauntin
and someone who called you a flirt
comes tauntin
it’s not that these things alone
were appealin
what I now revealin is a certain feelin
That summer feeling is gonna haunt you
the rest of your life.

When the Oldsmobile has got the top down on it
When the catamaran has got the drop down on it
When the flat of the land has got the crop down on it
what I now proclaim is sortta hard to name
But that summer feeling is gonna haunt you
the rest of your life.

When even fourth grade starts looking good
Which you hated,
And first grade’s looking good too,
Overrated,
And you boys long for some little girl
That you dated
Do you long for her of for the way you were,
That summer feeling is gonna haunt you
the rest of your life.

It’s gonna haunt you
It’s gonna taunt you

Entenent només una mica d'anglès, un ja capta perfectament de que ens parla la cançó. I ho entenem perquè és un sentiment bastant universal i està descrit i cantat amb molta naturalitat, autenticitat i convicció. L'art de materialitzar l'immaterial.
Adolescència, amistat, amor, llibertat, nostàlgia ... l'estiu ens omple sovint de sensacions complexes i molt profundes que ens acompanyen, de vegades amb un dolorós sentiment de pèrdua, la resta de la nostra vida ...

Alguna cosa deuria passar. L'any 1992, dins el seu àlbum I Jonathan fa una revisió del tema. Desapareixen els cors femenins i ara són masculins, l'acompanyament és mínim, guitarra espanyola i bongos, el to de la interpretació és una mica més dramàtic i, el que més em crida l'atenció, modifica un vers fonamental de la lletra: on deia the rest of your life ara canta one day in your life ... la interpretació és lliure, escolteu ...

Jonathan Richman a Wikipedia , a MySpace i a All Music Guide

... diem adéu a l'estiu, la música continúa a l'AMPLI !

.

Asstrio i At Versaris en concert a Sants.

Aquí teniu una tria d’alguns temes del darrer disc Desplazamiento (K-Industria, 2007) d’Asstrio, el trio de jazz-rock i funk i electrònica i chill-out i tot el que li volgueu afegir segons com s’escolti.

I aquí una selecció del disc Va amb nosaltres (Propaganda pel fet, 2007) d’ At Versaris, el duo de hip hop en català:

Els dos havien coincidit i treballat junts al Festival Grec de 2008 i més tard van col·laborar de nou al segon disc d’At Versaris: A cada passa (Propaganda pel fet, 2009) on Asstrio va posar la música a un parell de temes.

Ara reincideixen presentant la gira conjunta Per principis elegants: Asstrio posa bases noves a lletres del duo de rapers i At Versaris posa lletra a temes instrumentals dels discos anteriors del tio.
I aquí algun dels molts vídeos que, si us agraden i us ve de gust, podeu trobar per Youtube.

At Versaris i Asstrio – Quan tornis. Quan marxis



At Versaris i Asstrio – El meu paradís



At Versaris i Asstrio – No apte (a l’(a)phònica de Banyoles!)

... i per què us explico tot això ara?

Doncs perquè aquest dissabte 28 estaran a la Festa Major Alternativa de Sants

I com que em vaig perdre l’espectacle Ojo con la Mala, al Grec de fa un parell d’anys (ja sabeu: Refree va fer actuar junts la Mala Rodríguez i l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics) i aquesta és la mateixa fòrmula (fusió de hip hop i jazz)... potser sembla una bona idea passar a veure com sonen en directe.

Quedeu avisats...

.

L'àrea musical de la biblioteca: al racó? ... o a l'entrada?

Guebwiller

Les petites iniciatives sovint fan molt gran al Servei Públic. Treballs senzills i consistents pels quals sentim gran simpatia i complicitat i que habitualment passen desapercebuts sota la potència mediàtica dels "grans projectes" sovint freds i/o buits de contingut adreçats bàsicament a la captura del vot fàcil.

Aquest post també és molt simple, en llenguatge periodístic seria un "breu", una noticia local i -aparentment- intrascendent. Un post que amplifica un altre post d'un altre biblio-bloc, el Blog de la Médiathèque de Guebwiller que m'ha arribat gràcies a un simple twitt.

Els col·legues de la Mediateca de Guebwiller aquest estiu han tingut una idea, l'han materialitzat i ens l'expliquen a tots. No calen més comentaris, us en fem un resum traduït.

Médiathèque de Geubwiller

Ja fa una setmana que llançàvem petites frases misterioses sobre un trasllat. Finalment, ja hi som, la secció de música ha estat desplaçada, oh! un s'imagina ja els ulls inquiets darrere la vostra pantalla, tranquil·litzeu-vos, doncs és ben millor que abans.

Quan es va construir la mediateca el 1995, l'arquitecte Jean Kronenberger havia imaginat que la secció de música tindria el seu lloc prop del jardí, de cara a un magnífic sequoia centenari. Aquest espai se situava al fons, és a dir que calia travessar tot l'espai d'adults per accedir-hi (era una mica com a ca'ls suecs), i a continuació l'indret era íntim, una mica a part de la mediateca. Els adolescents apreciaven aquesta intimitat i els agradava molt anar-hi per escoltar una mica de música.

Però en uns escassos 10 anys més tard, s'ha comprovat que les pràctiques culturals dels francesos havien canviat. El disc es mor a foc lent i hem assistit, impotents, a la desmaterialització. De suports materials tals com el paper o el cd, hem passat als fitxers informàtics. També la secció música ha estat poc a poc clarament menys freqüentada.

És així com Brun, el responsable de la secció de música comenta a la seva companya Jaja:

- "Jaja, on és la gent ? Crec que acabaré morint sol allà al fons. Cal reaccionar, tinc una idea"
- "Sí, bé que ho sé, i no vull que moris, així que diga'm, quina és la teva idea ?"
- "Bé, m'he dit que es podria traslladar la secció de música a l'entrada, de cara al taulell d'acollida. Així la gent serà atreta cap als discos com si aquests fossin un imant".
- "Com la idea és bona, em fa ballar el cap, vinga, aquest estiu farem músculs i saps què ? els polars, les novel·les de suspens i les revistes, es posaran darrere del lloc de la música, la gent no hi tornarà allà baix"
- "Molt fort, no t'ets cap per res tu, no hi ha res per atzar en la vida"

I és així que ha estat presa la nostra decisió i que ens hem agitat durant una setmana per tenir llesta una bonica secció músical tota nova. Aqui teniu un diaporama del procès:

I això és el que hi ha, d'ara endavant quan vingueu a la mediateca, trobareu la secció de música davant el taulell d'acollida i al fons, de cara al sumptuós sequoia, l'espai dels diaris, novel·les policíaques, novel·la de suspens i un punt informació on podrem tractar les seves demandes diverses i variades. A més a més, la gestió dels préstecs d'ordinadors per a la connexió a internet en wifi serà administrada igualment en aquest espai. D'aquí poc, els dissabtes al matí, proposarem iniciacions a la informàtica en col·laboració amb alguns membres apassionats d'informàtica i l'associació LUG68, però d'això en parlarem a la rentrée.

Us dessitgem un agradable cap de setmana.

Jasmine, Caroline & Bruno

La cançó de l'estiu # 20 : any 1977, The Speak Up Mambo (Cuéntame)

The Manhattan Transfer

Aquest deliciós quartet de New York, una de les més celebrades bandes del jazz vocal contemporani, ja havia tastat l'èxit a Europa gràcies a una altra cançó del mateix LP que poc tenia que veure amb el jazz, la informal nostàlgia parisina de "Chanson d'amour" (Ra da da da da), però amb aquesta alegre patxangueta llatina van arribar al cim de la popularitat. The Speak Up Mambo (Cuéntame) va ser un hit total durant l'estiu del 1977, a la ràdio, les discos, els xiringuitos de platja i les orquestres verbeneres de totes les festes majors de barris, pobles i poblets.

La lletra és delirant i no té cap sentit però -potser per això- és un element clau en l'èxit immediat de la peça. Un ritme fresc i sabrosón que transmet bon rollo convidant a ballar automàticament i que, encara avui, manté totes les seves propietats.

A continuació podeu veure un vídeo nevat de caspa uribarriana on els MT ens ofereixen un medley amb aquestes 2 cançons que els van portar a l'èxit ibèric. No els fa justícia però és l'únic document àudiovisual que hem trobat d'aquest moment del grup.

ara bé, si us venen ganes de cantar-la o directament, ballar-la, feu clic al play d'aquest mini-player i... maaaaambo!



Ioa ...ioae ......ioa .....ioae ....
ioa ...ioae ......ioa ....ioae
Cuéntame que te pasó
Cuéntame que te pasó
que estaba allá en la playa
recogiendo la aguakita
y vino una avispita y
me picó ¡ay!¡ay!
Cuéntame que te pasó
Cuéntame que te pasó

Yo me saqué la lotería
cuando me fui de romería
y fué allí donde
to el dinero perderí
Pero el gachó tiene la "go" pao pao

Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui

Pero el gachó tiene la go lo gogota
y la la la la la la lala la pao pao
Pao pao chiquitiqui
Pao pao quiquitiqui
Pao Pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui

Ioa ...ioae ....ioa ....ioae ....
ioa ...ioae ....ioa ....ioae
Cuéntame que te pasó
cuéntame que te pasó
que estaba allá en tu playa
recogiendo mi aguaquita
y vino una avispita y me picó
¡Ay! ¡Ay!

Pero el gachó tiene la "Go"
pao pao
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui
Pao pao chiquitiqui

Com curiositat, despedim el post amb una agitanada i molt digna versió de la sempre marxosa

Rosario !

The Manhattan Transfer a la Wikipedia
... i a All Music Guide

.

La cançó de l'estiu # 19 : any 1991, Bailar pegados

Amenaça acomplerta: avui destaquem com a cançoneta enganxosa de l'estiu Bailar pegados, del cantant català Josep Capdevila, més conegut amb el seu nom artístic, Sergio Dalma.

Sergio Dalma va representar Espanya a Eurovisió el mateix any 1991 amb aquest single extret del seu disc Sintiéndonos la piel. El resultat: quarta posició! Xipre i Suïssa -només aquell comentarista que tot ho encerta sap per què- són els països a qui més va agradar. I aquí la vam ballar acaramelats tot un llaaaaarg estiu.

Bailar pegados, actuació eurovisiva

Què podríem dir de la lletra ... només se m'acut que podria encapçalar un rànquing de pitjors lletres de la història de la música. N'analitzarem alguns versos perquè no en quedi cap dubte:

Bailar de lejos no es bailar,
es como estar bailando solo
tú bailando en tu volcán,
y a dos metros de ti
bailando yo en el polo.

[L'autor expressa el seu rebuig a qualsevol ball que sigui individual i no arrambat, tot i que s'equivoca amb la comparació, ja que ballar en un volcà, com molt bé ens han explicat aquest any els islandesos, és perfectament compatible amb estar envoltat de gel]

Tornada:

Bailar pegados es bailar,
igual que baila el mar
con los delfines,
corazón con corazón,
en un solo salón dos bailarines.

[Aquesta frase amb "los delfines" em torna boja. Definició de la paraula cursi al Diccionario de la Real Academia Española :

1. adj. Se dice de un artista o de un escritor, o de sus obras, cuando en vano pretenden mostrar refinamiento expresivo o sentimientos elevados. ]

I la tornada continua:

Abrazadísimos los dos,
acariciándonos,
sintiéndonos la piel,
nuestra balada va a sonar,
vamos a probar,
probar el arte de volar.

Bailar pegados es bailar,
bailar pegados es bailar
es bailar.

[Recordo com agradava aquesta tornada tan defensora del ball en parella a les veïnes del meu carrer, aquell estiu. I també a certs veïns que volien arrambar, dit de manera col·loquial. I és que en el fons, més que una balada romàntica, és una cançó reivindicativa. ]

Sergio Dalma a les biblioteques: Argus i Aladí.

El vídeo del diumenge: Velha Chica

Matí de diumenge d'agost al poble de l'estany. Cel blau blavíssim sobre les aigues immòbils. No es mou ni una fulla ... només calor, molta calor i aquest so constant ...

Però jo avui me'n vull anar més lluny, atlàntic enllà. Des de Lusitània m'acompanya la poderosa veu de Dulce Pontes i, vorejant la costa africana, com els atrevits navegants portuguesos, arribo a una antiga colònia -que recorda temps passats, no sempre agradables- amb la dolça veu de Waldemar Bastos.

Aleshores ... neix aquesta cançó:

Antigamente a velha Chica
vendia cola e gengibre
e lá pela tarde ela lavava a roupa
do patrão importante;
e nós os miúdos lá da escola
perguntávamos à vóvó Chica
qual era a razão daquela pobreza,
daquele nosso sofrimento.
Xé menino, não fala política,
não fala política, não fala política.

Waldemar Bastos, el cantautor més popular d'Angola, és el compositor de Velha Chica, una cançó que vol ser un retrat del país abans de la independència de Portugal. I el resultat és aquesta bonica melodia amb tocs africans, tocs lusitans i un polsim de saudade. [En un raconet del vídeo hi tenim l'incommensurable Kepa Junkera amb la trikitixa ... un altre luxe atlàntic] Até logo.

Imatge d'Angola

Dulce Pontes a les biblioteques: Aladí i Argus.

Waldemar Bastos a les biblioteques: Argus i Aladí.

Biblioteca La Muntala: treient el suc a la web social

Nucli històric de San Vicenç de Montalt

foto de Ramon Juvany

Avui volem presentar als lectors d'aquest bloc musictecari un treball que, si bé no és estrictament musical, està en total sintonia amb la nostra manera d'entendre el moment evolutiu que estem vivint des de fa ja uns 3 o 4 anys a la biblioteca pública.

Internet ha entrat de forma aclaparadora a la nostra vida obrint pas a un món totalment nou on cal saber discriminar entre el gra i la palla, entre el que cal desterrar del passat i el que cal mantenir, el que cal incorporar de nou i del que s'ha de prescindir.
Els bibliotecaris vivim un moment realment crític davant el que suposa internet ... segueix tenint sentit la nostra feina?
Rotundament Si, és clar, tant o més que abans. La clau, al meu entendre està en un sol concepte: aconseguir que els usuaris, qualsevol ciutadà, associin la seva biblioteca també com una bona porta, sinó La principal entrada al món d'internet. El bibliotecari de sempre continuant exercint el seu rol de guia, d'ajuda, de perscripció de la informació i la documentació (cultural o no) de qualitat. El bibliotecari de sempre que busca, selecciona, tracta, presenta i recomana la informació i els documents més interessants i pertinents, molt més enllà dels cercadors automàtics i la inevitable infoxicació. El bibliotecari del S.XXI, doncs, apareix com un agent terapèutic, un remei contrastat per combatre la infoxicació.

Dins aquesta mentalitat hem parlat aquí de petites biblioteques, o no tant, que amb pocs recursos i molta il·lusió i imaginació estan oferint un servei molt proper i d'alt nivell. Per l'especialització del nostre àmbit, que és el musical, normalment hem destacat algunes que també destaquen la música dins els seus serveis, però en realitat es tracta d'una actitud davant internet, davant la biblioteca i davant els destinataris de la nostra feina.
Més d'una biblioteca pública ha anat incloent, pel seu compte, nous serveis facilitats per les aplicacions -normalment gratuïtes- que ofereix internet. Aplicacions que faciliten una nova comunicació amb l'usuari i possibiliten que aquest prengui també part activa en el dia a dia de la biblioteca i gairebé sempre estan en funció de l'interès personal que hi posa la direcció i/o l'equip que n'està al càrrec. Des del bloc dels musictecaris hem animat sempre totes les iniciatives, musicals o no, en aquest sentit i en volem fer ressó.

Fa pocs dies, la nostra companya Aurora Toboso, em va parlar del blog que us proposem avui:

Biblioteca La Muntala: cultura, educació, civisme, informació

A petició nostra i molt amablement, la directora de la Biblioteca La Muntala de Sant Vicenç de Montalt , l'Antònia Caño ens fa un resum dels plantejaments del blog:

Objectius a curt termini

• Fer arribar els nostres serveis als col·lectius que utilitzen eines web 2.0

• Interactivitat amb els usuaris

• Potenciar el treball en equip entre el personal de la biblioteca

• Obrir nous contexts per a la biblioteca (comarcal, provincial, internacional)

• Facilitar la consulta d’alguns documents locals i de gestió (cobertes guies del Maresme, memòries i plans de gestió)

Objectiu a llarg termini

• Ser lloc de proves de serveis de la web social que siguin de referència per a altres biblioteques. (per exemple, ens agradaria estudiar com implementat librarything en la recomanació de llibres, o google maps per fer biblioviatges “a la carta”).

Resultats

• Potenciem la comunicació i la fidelització d’usuaris.
• Millora la nostra col·laboració i la compartició d’idees amb els col·legues ( GSB, Ampli, blocs comarca...)
• Memòria col·lectiva, diferents bibliogimcanes, hores del conte, biblioviatges. Tot ho recull el bloc.
• Control de visites (llibre de visites, Feeburner).

Eines a destacar

• Podcasting (pengem l’hora del conte, lectures compartides (contes de Nadal), activitats...
• Agenda i maps de google per compartir dates, enviar recordatoris...

El subtítol del bloc em crida l'atenció ... això és el que s'espera d'una biblioteca pública, sembla obvi, però si es posa al nom és tota una declaració d'intencions. I quan visitem els continguts ens adonem que no és simplement un lema, sinó un fet.

El bloc, com sol ser habitual es divideix en dos parts:

1/ la publicació de posts amb els continguts de la vida de la biblioteca
Destaca, com ens comenta Antònia, la publicació molt freqüent dels vídeos enregistrats a la pròpia biblioteca. Com? utilitzant BlipTv, un dipòsit digital extern i gratuït que permet pujar i posteriorment incrustar al nostre bloc les nostres filmacions. Les possibilitats d'aquesta eina són enormes ...


D'altra banda, trobem una abundant publicació de posts amb novetats i recomanacions, totes elles enriquides amb enllaços al catàleg col·lectiu, ressenyes, comentaris, websites oficials, myspaces ... La informació que es dóna és molt rica i , com sempre, el bloc obre la possibilitat a la participació de l'usuari amb les seves pròpies opinions al respecte.

2/ una franja estàtica amb diversos apartats
En la capçalera del bloc trobem enllaç a les activitats permanents que la biblioteca va desenvolupant:

• Taller de literatura
• Comunitat educativa
• Jocs Florals
• Treball en xarxa: comarca

I a continuació, a la banda esquerra del bloc, i en columna, les següents aplicacions i enllaços:

• Galeria fotogràfica de cartells de les diferents activitats on participa la biblioteca (amb wix.com)
• Enllaç a la pàgina Facebook de la biblioteca
• Widget amb l'agenda diària d'activitats (amb google calendar)
• Enllaç directe al Catàleg col·lectiu de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona
• Situació geogràfica de la biblioteca (amb google maps)
• Enllaços a la website de l'Ajuntament, el Servei de Biblioteques, la wiki de Sant Vicenç de Montalt, la molt bona website del temps meteomontalt.net , la website de Radio Sant Vicenç
• El podcast dels enregistraments realitzats per l'equip de la biblioteca, enregistraments que es poden descarregar lliurement per escoltar quan ens vagi bé i on ens vagi bé
  
• Fil de seguiment dels blogs i webs de les altres biblioteques del Maresme i altres blocs recomanats
• Núvol d'enllaços favorits de la biblioteca (amb delicious)
• Núvol d'etiquetes d'indexació dels posts
• Widget amb una playlist de 5 cançons al voltant d'un tema (amb mixpod.com)
  

... com veieu, no està gens malament per una biblioteca petita, gestionada per 2 persones.


Perquè destaquem aquest bloc i no altres més sofisticats, o amb un disseny més acurat i fashion? justament perquè nosaltres també creiem que és més important la informació que el disseny, el contingut a la façana, el fons a la forma ... bé, són maneres de pensar, tothom fa el que creu més convenient.
Valorem l'esforç, la inquietud i la calidesa del treball dels companys de La Muntala. Simplicitat i efectivitat, amb uns recursos molt potents: la imaginació i la il·lusió.

Felicitats! ;-)

.

La cançó de l'estiu # 18 : any 1985, Tarzan Boy

Al 1985 jo era molt petit. Aquell estiu encara no havia complert 7 anys. No pot ser que recordi la cançó que va sonar aquells mesos. Deu ser que la recordo dels anys següents, oi?
La qüestió és que recordo aquesta escena: un noi amb un taparrabos de leopardo (el concepte “taparrabos de leopardo” no té traducció al català), fent un play-back a l’embalat del meu poble de la cançó que ens ocupa avui. (Quant de mal que van fer les festes major de poble, oi?)
I la cançó en qüestió és Tarzan Boy de Baltimora.



Baltimora, un grup italià, encapçalat per Jimmy McShane (el noi del videoclip) va ser un grup fugaç d’italodisco, de synth-pop italià he llegit en diverses webs. I va tenir només aquest Tarzan Boy com a únic single de l’àlbum Living in the Background que va triunfar a diversos països.

Un parell d'anys després va treure un altre disc... però ja no li va interessar a ningú.

Com molen els vuitanta, amb aquest horterisme, amb aquesta felicitat inconscient, amb aquest "a quien le importa"!! LLàstima que fos tan jove i no els disfrutés prou! : )

.

La cançó de l'estiu # 17 : any 2005, Surfistes en càmera lenta

L'estiu li senta bé a la música. Un temps per sortir al carrer i disfrutar de les terrasses, les festes populars i els festivals, els xiringuitos de platja i les llargues nits amb els amics, les copes i el dancing. Sempre ben amanit amb música, amb música de tota mena i per a tots els gustos.
Oportunitats per assistir a més música en viu que durant la resta de l'any, més temps per escoltar aquells discos que has anat acumulant compulsivament a l'iPod i encara no havies escoltat, balls a les places majors i als envelats i les carpes, i cançons que per sempre més acaben per formar part material de l'estiu.

I pensant en el poder de supervivència i transmissió d'aquestes cançons de l'estiu, m'ha vingut al cap si no seran un exemple de mem. Unitats, estructures d'informació cultural que tenen èxit dins la jungla de músiques i sons de tota mena que lluiten per obrir-se pas dins les nostres ments. El que tots entenem com una cançó de l'estiu és ben bé això, una melodia o un ritme que té el poder de la efectivitat , la longevitat i la fidelitat en la replicació. De vegades és la cançó sencera i de vegades només una part, això es coneix també com un earworm .

En tot cas, és divertit buscar el factor o factors comuns entre les diverses cançons que van apareixent en aquesta sèrie musictecària que, d'alguna manera, vol dignificar el paper 'terapèutic' i socialitzador d'aquestes músiques que no necessàriament contenen un valor artístic però si un alt valor sentimental. Avui en recuperem una que conté ambdós valors i que, curiosament, també és la primera cançó de l'estiu d'aquesta sèrie, cantada en català.


Una cançó del 2005 que és en realitat la cançó d'aquest estiu a casa meva ... i no crec que enlloc més. De vegades també són així. Algú dels teus la posa al cotxe durant les vacances, mentre vas o vens de la platja o vas o vens d'on sigui ... i allà es queda. Es queda perquè és xula, pèrque dóna bon rollo i bones vibracions. I després es queda en la memòria per sempre més, associada a aquell estiu, a aquells moments irrepetibles. El gran poder de la cançó de l'estiu.

Antonia Font és un grup mallorquí que va destacar a l'escena indie local com un dels més interessants, imaginatius i divertits de la dècada dels '00 i Joan Miquel Oliver n'era el principal compositor, a més de guitarrista i cantant.

Joan Miquel Oliver

M'encanta. Darrerament, al nostre país s'ha posat de moda ... el surf! Si, si, el surf. Ja sé que a les nostres costes no hi ha, gairebé enlloc, ones adequades per surfejar, tret d'algun exclusiu spot com Mundaka, al País Basc...

Mundaka

... però, què importa que no hi hagi ones, amb el que mola fer surf ?

Joan Miquel ens retrata aquest ambient a lo Spanish Beach Boy ;-) en una cançó àcida i divertida que porta sonant tot l'estiu a casa meva provocant que ens posem a cantar i ballar automàticament amb un somriure a la cara. "Ses titis van loques darrere" , ha ha! genial.

Surfistes en càmera lenta
Lleneguen damunt s'oceà,
Arriben, sa platja és calenta
I amb un martini en sa mà.

Surfistes en càmera lenta
I es wind-surf no és tan guai,
Ses titis van loques darrere
I brillen ses cremes solars.

Surfistes en càmera lenta,
I a estones van molt aviat,
Esperen ses ones tuberes
O això els he sentit conversar.

Surfistes en càmera lenta
Se'n van i "Adéu Siau".
Els hi diuen ses txurris contentes
I amb es bikinis llevats.

Surfistes, lampistes,
Artistes de la mar, surfistes,
taxistes, surfistes,
surfistes, dentistes,
turistes, calamars.

No us perdeu el videoclip, que també val la pena!

Joan Miquel Oliver a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Miquel_Oliver
Joan Miquel Oliver a MySpace: http://www.myspace.com/joanmiqueloliver
.

La cançó de l'estiu # 16 : any 1991, Chiquilla

Sí, sí: Chiquilla! (o millor dit ... Xiquija!) de la banda de rock espanyola Seguridad Social. Una de les cançons de l'estiu del 1991, compartint mèrits amb Tractor amarillo (que ja va merèixer un post l'estiu passat) i Bailar pegados (que en mereixerà un altre ben aviat ... sí, és una amenaça).

Temàtica de la cançó: l'amore

Por la mañana yo me levanto
y voy corriendo desde mi cama,
para poder ver a esa chiquilla
por mi ventana.

Porque yo llevo to´ el día sufriendo,
ya que la quiero con toda el alma.
Y la persigo en mis pensamientos
de madrugada.

Tengo una cosa que me arde dentro,
que no me deja pensar en nada
ay! que no sea de esa chiquilla
y de su mirada.

Y yo la miro...
Y ella no me dice nada...

Pero sus dos ojos negros
se me clavan como espadas.
Pero sus dos ojos negros
se me clavan como espadas.

Ay chiquilla!

Ese silencio que me desvive
me dice cosas que son tan claras,
que yo no puedo, no puedo, no puedo
dejar de mirarla.

Y yo le tengo que decir pronto
que estoy loquito de amor por ella.
Y que sus ojos llevan el fuego
de alguna estrella.

Que las palabras se quedan cortas
para decir todo lo que siento,
pues mi chiquilla es lo más bonito
del firmamento.

Y yo la quiero...
Como el sol a la mañana...

Como los rayos de luz
a mi ventana yo la quiero.
Como los rayos de luz
a mi ventana, ay chiquilla!

Seguridad Social es una banda de rock, que primer fou punk. Es va formar l'any 1982 a València, sota el lideratge del vocalista José Manuel Casany. A partir dels anys 90, el punk i el rock van començar a fusionar-se amb altres estils: pop, reagge, rumba, ska, salsa i fins i tot soul.

Seguridad Social. 25 años de Rock & Roll (doble CD recopilatori, 2007)

La banda continua tocant fins avui i algunes de les seves cançons han assolit un èxit quasi igual al del seu himne Chiquilla: Quiero tener tu presencia o Salta! Podem afirmar, per tant, que no van ser només una flor d'estiu. Heus aquí una playlist de mostra:

Seguridad social al catàleg de les biblioteques públiques: a l'ARGUS i a l'ALADÍ.

Vampisoul: La recerca subtil o arqueologia explosiva

Ens trobem amb un segell que en tant sols una dècada ha aconseguit consolidar-se a les remogudes aigües de la indústria musical de principis de segle.
Vampisoul neix el 2002 a Madrid fundat per Iñigo Pastor (un dels fundadors de Munster Records), a partir d'aquí s'inicia un particular romanç amb els oients més inquiets i els amants dels sons més negres: des dels més cool, groovy, i soul fins a d'altres derivats del jazz i del latin jazz, passant pels ritmes més salseros .



Es difícil acotar l'espai d'influència d'aquest segell que es mou amb facilitat entre límits, estils, i orígens diversos. Etiquetes tant suggerents i estimulants com aquestes omplen les seves caixes de cds: New Orleans Funk, deep southern R&B, East Harlem boogaloo, Cuban jam sessions, exotic soundtracks, tail-shaking soul, trippy tropical sounds, Peruvian groovers, West African higlhlife, East european jazz, Nigerian Afrobeat....i així podríem seguir d'una manera esbromadora. Es la magia de les etiquetes, a vegades una eina artificiosa a vegades una definició subtil.



Vampisoul es troba ara justament posicionada en el panorama musical com un segell reputat i posseidor d'un públic fidel. Cal pensar que quan els canvis que afecten a la nostra societat i a la nostra manera de escoltar música hagin arrelat, aquest segell es mantingui encara actiu i amb bona salut.
Es manifesta, una estratègia lloable per tal d'arribar a un públic col·lecionista i selecte amb abundants edicions de vinils i singles de 45 rpm, així com estratègies d'expansió per donar-se a conèixer com l'edició de marxandatge o el patrocini de sessions de DJs en locals de tot el mon.



Vampisoul ha desenvolupat un instint arqueològic espectacular, entre la vesant més pedagògica i la més arriscada recuperant vinils pràcticament inexistents, mai editats en cd i en alguns casos en edicions molt limitades inclús en el país d'origen.
Entrar a valorar un catàleg tant gran com dispers i de tanta qualitat es summament difícil en tant poc espai, així que ens centrarem en alguns apartats més genèrics.



Del soul al Funk i viceversa
Desde la recuperació de figures claus com Joe Bataan (amb la publicació de nou disc inclòs), Erma Franklin (germana d'Aretha), Sly Stone (abans d'afegir Family al nom), un molt jove Barry White, Andre Williams (amb nou disc també) i molts d'altres fins a l'extrem més funky on brillen gent com Joe Cuba, Betty Davis, Willie Henderson, els Soul Searchers, o el nigerià Segun Buknor.
Dels sons més jazzy fins a la rotunditat del soul o la transgressió del Funk més primigeni, es barregen i es confonen estils, encara que de música sols n'hi ha una i es molt i molt bona.



La cosa Latina o abans de Fania
Un autèntic all-star de la música llatina o del latin Jazz que acabaria triomfant al nuyork de mitjans dels 60 amb l'irrupció de la música Salsa de la mà de Fania records i dels seus padrins: Johnny Pacheco i Jerry Masucci.
Tot un estol d'il·lustres desfilen per Vampisoul amb impressionants discos on mostren sense repares la millor versió d'ells mateixos, ja sigui salsa o jazz o ambdós coses alhora.
Atenció als noms: Willie Bobo, Cachao, Candido, Ray Barretto, Johnny Colon, Louie Ramírez, Pete Rodríguez, Mongo Santamaría, Carl Tjader, Eddie Palmieri, Nilo Espinosa, El gran Fellave...
També hi haurà lloc per un doble directe de Fania (només obrir la capsa ja en surt fum) i tres històrics dvds entre els que destaquen el mític documental Our latin thing, del que tant sols es pot dir el següent: Imprescindible.



Però durant els 60 i 70 a Amèrica llatina també es va fer soul, funk, jazz i es va barrejar amb els ritmes tradicionals, es aquí on segur que la feina d'espeleòleg musical ha estat més reeixida, reobrint nous camins musicals desconeguts: Gózalo (3 vols. d'autèntic Boogaloo), The afrosound of Colombia (vol. 1), Cumbia Beat (vol. 1); Back to Perú (2vols). Autèntics recopilatoris de multitut de desconeguts músics locals que van saber cuinar plats refinats amb diferents ingredients d'aquí i d'allà.



Quan a la tele feien Sor Citroen, aquí també fèiem Jazz, soul, i funk
A principis dels seixanta, Espanya viu el seu particular boom econòmic degut al turisme, una època de bonança econòmica en la que els visitants estrangers a part d'afartar-se de paelles i sangries també van deixar aquí alguns costums i diverses influències musicals. L'intercanvi de discos i de músics es sedimenta i acaba eclosionant uns anys desprès amb les primeres gravacions més o menys sèries. Ens remuntem a finals dels seixanta i primers dels setanta, multitud de grups toquen en clubs nocturns el que han aprés o escoltat: Jazz, soul, funk, i la barreja de tot. Els dos sorprenents recopilatoris sota el nom de Sensacional soul així ho reflexen.
Grups coneguts, desconeguts, i fugassos agafen les guitarres elèctriques i els hi afegeixen seccions de vent per començar a fer soroll del bo.



Ibérico Jazz es l'altre recopilatori que ens ofereix Vampisoul, en aquest cas del fons d'armari d'un pioner del jazz independent: Don Antoliano Toldos, que amb el seu segell Calandria va publicar un grapat de fantàstics singles que mereixen amb escreix haver estat recuperats.



Des d'aquí la meva sincera i extraordinària felicitació a tot l'equip de Vampisoul per la impagable labor que estant duent a terme (i que espero que a més els hi surti rentable). El que hem vist aquí es tant sols la punta de l'iceberg, però n'hi ha molt més i segueix creixent, potser un dia fem una segona part...serà una bona senyal.

La cançó de l'estiu # 15 : any 1968, Azzurro

Tot l'any esperant l'estiu
i de sobte, aquí està.
Ella se'n ha anat a la platja
i jo estic sol aqui, a la ciutat.
Sento un soroll damunt el sostre
un avió que s'en va.

Blava,
la tarda és massa blava
i se'm fa llarga.
M'adono
de que no tinc gaires recursos
sense tu.
I llavors
per poc que perdo el tren
per anar cap a on ets tu.
Però el tren dels meus desitjos
va al contrari
dels meus pensaments.

Aquesta melodia original de Paolo Conte ens porta al cor mateix del pop europeu dels anys '60.

Un pop orquestral que adopta el ritme de marxa, al compàs de 2 per 4, transmetent un aire solemne i festiu que, combinat amb una lletra que ens parla de la soledat, de l'estiu a la ciutat i, com no, de l'amor, ens deixa una intensa i agredolça sensació de nostàlgia. Conte va composar la cançó per al dandi italià d'aquell moment, el gran Adriano Celentano qui, amb la seva veu nasal i despreocupada contribueix a donar al tema un matís particularment intimista que la fa propera i que ens anima a que nosaltres també la cantem amb ell.

La cançó va ser un clàssic instantani, a l'hora que un gran èxit a tota Europa, i ha generat una gran quantitat de versions (fins i tot va ser cantada en una ocasió per la selecció italiana de futbol) entre les quals us presentem una selecció:

la versió original, presentada a la RAI, la TV italiana, amb impagables decorats i coreografies


Cerco l'estate tutto l'anno
e all'improvviso
eccola qua.
Lei è partita per le spiagge
e sono solo
quassù in città
sento fischiare sopra i tetti
un aeroplano
che se ne va.

Azzurro il pomeriggio è
troppo azzurro, è
lungo per me
Mi accorgo
di non avere più risorse
senza di te,
e allora
io quasi quasi prendo il treno e
vengo, vengo da te,
Ma il treno
dei desideri,
nei miei pensieri all'incontrario va.


la versió espanyola, que aporta el clàssic toc cañí entre humorístic i ridícul (començant pel característic canvi del títol, convertint Azzurro en un enginyòs Te quiero) a càrrec de Luís Aguilé i el maestro Ibarbia, com no a TVE

la versió accelerada i tanguera del propi compositor, Paolo Conte

i, finalment, una de les més curioses, per a cor a boca tancada a càrrec de l'Orchestra Italiana del gran director napolità Renzo Arbore dins la pel·lícula Papocchio

.