La Discoteca d'AMPLI, XLII: Screamin' Jay Hawkins

(Recollint un guant de Miss Danger)

L’home que va ser llançat amb paracaigudes i capturat a Saipan en plena Segona Guerra Mundial havia començat a aprendre piano al Conservatori d’Ohio i entretenia les tropes amb un saxo. Es deia Jalacy Hawkins. Durant l’any i mig que va durar el seu captiveri el van torturar cada dia per treure-li informació. “Allà vaig aprendre a cridar”... L’afegit “Screaming” va quedar lligat per sempre al seu nom artístic. És sabut que després de l’alliberament va tornar al campament i va matar el seus torturadors (al torturador en cap li va ficar una granada a la boca i va tirar de l’anella).

L’home que es va dedicar a la boxa professionalment -fins a ser Campió dels Pesos Mitjans a Alaska, l’any 49- volia ser cantant d’òpera. La seva impressionant veu barítona volia competir amb la de Paul Robeson. Sembla que volia dirimir les seves diferències més enllà dels escenaris gràcies a la boxa, i que en més d'una ocasió ho va intentar. Són mostres d'una biografia aventurera i d'empenta bizarra.

Però aquest home, el protagonista d’aquesta discoteca, el gran Screamin' Jay Hawkins (Cleveland, 1929 – París, 2000), s’ha de veure en acció, en barrena:

Es tracta d’un dels millors performers de la història de la música. El tema del vídeo, “I put a spell on you”, és el hit de la dilatada carrera d’Screamin’ Jay Hawkins. Una cançó tel·lúrica, sísmica, màgica, sobre un sortilegi amorós que empra eines primitives: foc, pell de leopard, ossos. Ha estat continuament versionada per artistes com Nina Simone, Joe Cocker, la Credence, Brian Ferry, Marlyn Manson... Sembla mentida que la seva estètica fos contemporània als blancs escàndols de l’època (Elvis, The Beatles...). La seva raresa està directament fora de competició, encara ara. El freak tendeix a la invisibilitat, a restar fora de focus.

El disc d’aquesta discoteca és Real Life, de 1983. És un vinil que va entrar a casa meva exigint una extrema visibilitat des dels propis òrgans oculars de la seva portada:

Però recomanem qualsevol dels altres que ocupen la seva exagerada vida discogràfica:

Seguint l'aparent llibertat de lleis del seu creador, Real Life és un directe que no incorpora el seu hit principal, però sí algunes de les seves últimes apostes. Entre elles el “Constipation Blues”, peça incontinent que podeu veure a continuació en una interpretació increïble a dos pianos amb Serge Gainsbourg.

El disc mostra les principals cartes de Screamin' Jay Hawkins: crits, rythm’n blues granític, veu operística, performance i sons inclassificables, una banda sobria de tradició blues i bases dilatades sobre les quals perseverar en rituals. Ho he comprovat: després de vint minuts de Real Life els objectes de casa meva semblen voler moure’s desobeint les bàsiques lleis físiques. Millor encara: semblen voler que marxi per poder-se moure sense que els descobreixi.

Els discos d’Screamin' Jay es van anar succeïnt sense arribar a l’èxit del primer hit. Llevat d’una curiosa fama underground a Europa, la seva figura va estar molts anys a les fosques fins l’aparició de “I Pull a Spell on you” a Extraños en el Paraíso de Jim Jarmush. Aquesta fama renovada el va portar a participar com a actor amb petits papers entre els quals destaquem:

- Mistery Train, 1989, de Jim Jarmush. [Take a look! Buscemi, Waits i Screamin'!]
- Perdita Durango, 1997, d’Àlex de la Iglesia. [Fire!]

Ens trobem davant d’un dels més àcids freaks de la història musical, d’un animal d’estètica innegociable.
El freak no fa les coses per èxit, però no hi renega.
Tampoc busca la raresa perquè sí, però li encanta trobar-la.
El freak no se sap què és, és més fàcil saber què no és.
El freak, artísticament, va per un camí desaforat, potser celebrant les inacabables possibilitats de la vida.
El freak acostuma a comportar-se de manera bizarra [no existeix aquesta paraula en català, ni una sinònim que aplegui els matisos d’obstinat, iracund, valent, esplèndid, extravagant...].
Probablement allò freak escasseja, perquè té tendència a la fugida, a la centrifugació estètica.
El freak evita l’autorreconeixement, l'horda, ser inclòs en cap moviment –ni en el freak mateix- segons es mostra exemplarment en aquest diàleg immortal:

- Señor Chiquito de la Calzada, ¿usted es un freak?
- ¡Yo soy el Conde de Montecristo!

---------------------

-----------

----

“Nosotros (la indivisa divinidad que opera en nosotros) hemos soñado el mundo. Lo hemos soñado resistente, misterioso, visible, ubicuo en el espacio y firme en el tiempo; pero hemos consentido en su arquitectura tenues y eternos intersticios de sinrazón para saber que es falso.”

Seguint aquesta intuïció de Borges, Screamin' Jay Hawkins és, probablement, una de les escletxes més valuoses de la música popular, una apertura que deixa veure, a través de l’art musical, una exaltant regió de bogeria i fantasmagoria fora de l’imperi de la realitat.

D’aquesta manera, enmig de la interpretació de la balada “Old Man River” (el hit de Paul Robeson) que veureu a continuació, es cola –breu, imprevisible, brutal, alegre- una ràfega d’indòmita vida.

P.D.: Es rumoreja que va tenir 56 fills, que va quedar atrapat al seu taüt en flames en directe, que va ser apunyalat diverses vegades. Internet, oh viver de modernes llegendes.