La discoteca d'AMPLI, I : Pau Riba & Perucho's i Gossip

L'ha udita mai qualcuno?


1) Pau Riba & Perucho’s Astarot Universdherba (G3G, 1998)

Enregistrat en directe al festival Canet Roc de 1977, va ser publicat pel segell G3G l’any 1998. Es tracta d’un document únic (34 minuts) en el qual per primera i última vegada trobem la col·laboració entre el rapsoda Pau Riba (en un dels millors moments de la seva carrera), el grup Perucho’s en formació de trio (saxo alt, saxo tenor i bateria) i la defensiva reacció in crescendo de l’enfangat públic assistent al festival (entre els quals es trobava qui escriu). Un poema tràgic que, envoltat del free sense concessions dels Perucho’s, forma part dels mites de l’avantguarda musical catalana.

La presentació del CD en una llauna de conserva, també va suposar un repte avantguardista per a l’ofici del musictecari a l’hora d’ubicar-lo dins la col·lecció de discos de les 60 biblioteques de la Xarxa que el van rebre. Idea per a treball d’estudiant de biblioteconomia: “estudi de les diferents solucions musictecàries davant el disc Astarot...”.

Propietat de la foto i més informació sobre aquest disc i altres de relacionats a:

http://spanishprogressiverock.blogspot.com/

L’AMPLI te previst presentar properament una extens informe / entrevista exclusiva amb Oriol Perucho, antic bateria dels Perucho’s i altres formacions així com autor de diversos àlbums al seu nom.

Fonti

2) Gossip Standing in the way of control (Kill Rock Stars, 2006)

Fa temps que els crits de guerra de les riot grrrls passaren a la història i el lloc que ocupaven les ministresses del punk-rock femení dels 90, restava parcialment buit. Fins que la Beth Ditto va aparèixer damunt un escenari, amb la seva rotunda veu i la seva rotunda presència i, tothom, es va quedar bocabadat. La Beth canta molt bé i crida com poques. La vocalista de Gossip té mala llet però, a diferència de les noies emprenyades de la dècada grunge, no canta amb la desesperació i la ràbia premenstrual d’aquelles; no ens vol apunyalar amb lletres que expliquen que és fotut ser lesbiana en una ciutat ultracatòlica dels EEUU i vestir una talla XXL en una època d’anorèxia mental i consumisme bulímic. Ben al contrari, Ditto exhibeix contenta el seu físic i se sent orgullosa per partida doble amb la seva condició de dona i la seva homosexualitat. Reivindicativa, sí, original, sí, però la diva que menjava esquirols de petita, sobretot transmet ganes de passar-s’ho bé i fer el que li dóna la gana, sense complexes i amb humor. I percebre aquesta actitud en la vocalista d’un grup (i en qualsevol persona, en general) m’agrada i molt.

Al marge de consideracions formals totalment subjectives i alienes al fet musical, he de dir que Gossip és una banda de difícil classificació. Com ja ens tenen acostumats, a Standing in the way of control, el seu tercer disc, conjuguen el garage punk, el soul, la música de ball i el pop. Sense marques ni cicatrius, sense artificis ni produccions màgiques, Gossip és un projectil de punk-soul fresc, directe i amb caràcter. Avui mateix, 1 d’abril, surt al mercat el seu quart àlbum, un concert gravat a Liverpool el 9 de juliol de 2007. Live in Liverpool recull tots els seus grans èxits en directe i els augura un present i un futur ple de Festivals i seguidors incondicionals.

Dues dades interessants sobre l’Standing: la primera és que està produït per Guy Picciotto (membre de Fugazi i productor també de Blonde Redhead); la segona, és que al llibret del CD llegeixo els agraïments del grup a tota una sèrie d’amics/músics, com ara la Kim Gordon / Sonic Youth, Les George Leningrad, We Are Wolves, The Hidden Cameras i Le Tigre. “Dime con quién andas...”. Sí, senyora, el refrany li va al pél al trio calavera. No m’estranya que la Gordon, abella-mare de la colmena foxcore, els hagi donat la seva benedicció ni que el Picciotto estigui darrera de l’artefacte. Tot encaixa perfectament. Ara només faltaria que la Virginie Despentes, en el cas d’animar-se a fer la segona part de Baise-Moi, els inclogués a la banda sonora. Per cert, per a una millor degustació del disc, recomano sentir-lo després de llegir Teoría King Kong, l’últim tret literari de l’escriptora francesa. Com si es tractés de la cigarreta que t’encens “després de”, Standing in the way of control, et sabrà a glòria celestial.

Per a incondicionals de les pel·lis de John Waters i els fans de Bellrays, Bikini Kill, Le Tigre i Sleater Keany. Bon profit.

Miss Danger