La discoteca d'AMPLI, III: Jay-Jay Johanson i Fennesz & Ryuichi Sakamoto

Avui ens toca el tercer torn de recomanacions al Gambita, que presenta Cendre i el Magnum, que recomana Whiskey de Jay-Jay Johanson.

1) Jay-Jay Johanson Whiskey (RCA, 1998)

Un crooner és un cantant masculí de balades. Acostuma a tenir una veu greu i acompanya les seves cançons amb una orquestra. Els exemples posen cara i veu a la explicació: Frank Sinatra, Bing Crosby, Dean Martin, Nat King Cole, Paul Anka o els més recents Jaime Cullum o Michael Bublé.

Jay-Jay Johanson (Suècia, 1969) és un crooner. I té totes les qualitats que es necessiten per ser-ho: baladista, amb bona veu (estranya, però), elegant, romàntic… tot i que veient-lo ningú no ho diria. Es diferencia dels baladistes més recents que acabo d’anomenar perquè acompanya les seves peces d’un fons electrònic suau. Jo l’anomeno electro-crooner.

1996, l’era Trip-hop, i els Portishead que porten alguns anys sonant per tot arreu. Jay-Jay Johanson edita el seu primer àlbum: Whiskey (BMG). Ja sabeu: per mi el primer, sempre, és el millor. I citar els Portishead (aquests dies que tothom en torna a parlar pel seu nou disc) no és gratuït: són força propers pel que fa l’estil.

Un àlbum de 9 temes i més de 70 minuts, Whiskey sona a balades acompanyades d’electrònica, molt tranquil·la, beats lents (aptes per a acústics), scratches, melodies dolces de sintetitzador i instrumentació clàssica. Tot molt fosc, mig melancòlic, molt com de pel·lícula en blanc i negre.

Les lletres, pròpies de l’estil: bàsicament petits drames que parlen d’amor (It hurts me so, The girl i love is gone, I fantasize on you, Tell me like it is), cançons que si les pares a llegir et poden sonar tan xorres com si algú et digués “fly me to the moon, and let me play among the stars” o “i’ve got you under my skin”! ; ) Algunes, però, triomfals com la fabulosa So tell the girls that i am back in town.

Entremig un parell de temes, I’m older now, gairebé instrumental: només beats i una melodia que em recorda molt a la banda sonora d’El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante de Peter Greenaway. Tindrà alguna cosa a veure? I Extended beats que, ja ho diu el nom, és una continuació només rítmica de l’anterior i que sobta al mig del disc. Com hem arribat a aquest canvi d’estil en només dues cançons? Gairebé sense adonar-nos, tot perfectament lligat, la veu i la orquestració de les cançons s’apaguen i només queda la base rítmica. Després el disc torna a sonar com ha començat.

Els àlbums següents segueixen el mateix estil, crooner-electrònic, tirant de tant en tant cap a temes més ballables: estupendo, nyonyo i electrònic el tema Friday at Rex del següent disc Tattoo (BMG, 1998), que no seria just si no us el recomanés també. Tots tret del malaguanyat Antenna (BMG, 2002) on va fer un canvi d’estil cap a l’electro-petardo més discotequero, tan poc encertat com el seu canvi de look que podriem anomenar alien-andrògin. : (



Magnum


2) Fennesz & Ryuichi Sakamoto Cendre (Touch, 2007)

Per mitjà del pràctic i diligent servei de préstec interbibliotecari de tota mena de documents entre les biblioteques de L'Hospitalet, he rebut de la Biblioteca Tecla Sala el CD Cendre del mag austríac de l'electrònica en col·laboració amb el camaleònic, veterà i ja quasi venerable japonès Ryuichi Sakamoto.

Fa poques setmanes Christian Fennesz presentà a la Sala BeCool de Barcelona la seva recepta d'amanida de capes i textures de so, des d'una perspectiva molt més amable que la d'altres investigadors radicals com Merzbow, un altre japonès enigmàtic i formiga atòmica dels animals oprimits que ara mateix es troba de gira pel Regne Unit. Vaig cap a Londres demà però al llarg de les darreres hores l'opció de presenciar un episodi de destrucció massiva sònica s'ha devaluat tant o més que el dòlar USA. Potser serà molt més saludable i divertit treure el nas per la 2008 International Beatbox Convention. Europa té aquestes coses. Bé, com dèiem, de fet Fennesz és més aviat de la mateixa corda que Jan Jelinek o Seefeel.

I de màgia (improvisada?) precisament va una mica el tema en aquest treball colze a colze. El Sakamoto pianista ens recorda que és un intèrpret delicat i minimalista, a anys llum del virtuosisme entès com a pur exhibicionisme sense solta ni volta. La seva tria de notes pot ser qualificada d'exquisida, subtil i inspirada en una obra en què l'electrònica de Fennesz assumeix sense complexos el paper de matalàs viscolàstic per a totes les relaxades i intrigants escenes que dibuixen les etèries notes del piano de Sakamoto.

Un disc per escoltar a casa molt tranquil·lament i, sobretot, sense presses i amb parsimònia. Que no és bo córrer tant per no arribar enlloc.

Gambita