dimarts, 8 d’abril de 2008

O Canada! - 1 : Montreal

Vancouver – Toronto – Montreal no es un vol amb escales sinó les tres ciutats que a hores d’ara representen el Triangle de les Bermudes musical més interessant dins l’actual escena de la música rock independent. Què està passant al Canadà? Perquè apareixen grups amb un so tan fresc, original, obert, que sóna a però diferent, amb una identitat i personalitat pròpies que els distingeixen? Quina confluència d’energies propicia l’aparició de músics que incorporen altres sonoritats, tradicionalment a les antípodas del rock?

Des de l’aparició al 2004 del disc Funeral del grup de Win Butler i Régine Chassagne, coneguts pel nom d’Arcade Fire, que la premsa musical i els aficionats a la música rock parem l’atenció a tot el que procedeix del país més septentrional del món, i amb raó. De sobte, descobrim que hi ha més vida a part de noms com Alanis Morrissette, Celine Dion, Avril Lavigne o Leonard Cohen (perdó Sr. Cohen per posar-lo en el mateix sac que a les tres senyoretes). Els Estats i UK han deixat de ser els amos indiscutibles de l’indie i l’efervescència musical canadenca ens obre els ulls i, sobretot les orelles, a propostes que es defineixen per la seva llibertat creativa.

Aquesta explosió de talents segurament té el seu origen en la importància que es dóna a la música des de l’educació primària. És a l’escola on els estudiants es familiaritzen amb l’estudi d’un instrument musical i, a diferència, de la nostra pobre experiència, la flauta no és l’instrument estrella (els pares canadencs tenen sort). Probablement a Espanya la flauta va aconseguir provocar el contrari que al Canadà: que els nens odiessin la classe de música. Per tenir una idea de la importància que té aquesta matèria en l’ensenyament al Canadà, cada any, el primer dilluns de maig, es celebra el Lundi en Musique on alumnes i professors de totes les escoles del país surten al carrer i ofereixen petits concerts. Durant aquesta jornada musical, a una hora determinada, tots els escolars interpreten la mateixa peça que trascendeix gèneres i distàncies, unint a la gent a través d’aquesta performance simultània.

Però com no només d’amor a l’art viu l’home, el govern del Canadà també recolça als músics i als empresaris musicals. El Ministeri del Patrimoni Canadenc, a través del programa Canada Music Fund ofereix ajuts econòmics i tècnics a músics, productors, segells discogràfics, associacions i empreses de l’àmbit musical. En definitiva, ser músic al Canadà no és sinònim de ser ”cantamanyanes”, tocat de l’ala o tirat-que-es-conforma-amb-4-duros, com encara es veu aquesta professió al nostre país. El músic és un creador de patrimoni cultural i això, els canadencs ho tenen bastant clar.

En aquesta primera part que dediquem a la música al Canadà, us presentem alguns grups procedents de les tres ciutats que conformen el Triangle de les melodies septentrionals estratosfèriques. Començarem pels músics de la ciutat de Montreal i en posteriors posts continuarem amb Vancouver i Toronto. De cada banda apuntem l’últim disc que han tret fins el moment i afegim un petit tast de la seva música.

ARCADE FIRE
Àlbum: Neon Bible. Merge Records, 2007.
És el grup canadenc de major repercussió internacional juntament amb els New Pornographers i es pot dir que, amb només dos discos, ja forma part important de la història de la música rock amb majúscules. El so Arcade es pot definir per una paleta sonora de matisos instrumentals que combina el pop més barroc, amb el rock de reminiscències post-punk. A tots els que som devots d’aquesta formació ens toca esperar, amb ànsia extrema, el seu proper treball. Prepareu el Transilium.


THE DEARS
Àlbum: Gang of losers. Arts & Crafts, 2006.
Sextet liderat per Murray Ligthburn, guitarra, cantant i compositor, al què s’afegeixen teclats, baix, bateria, lira i flauta. Aquest col·lectiu de músics factura un pop rock orquestral d’ascendència clarament britànica i efectes melodramàtics. És com si les restes de The Smiths, Blur i Joy Division haguessin ressorgit de les cendres convertits en aquest au Fènix musical.


FIFTHS OF SEVEN
Àlbum: Spry from Bitter Anise Folds. DSA, 2005
Trio instrumental format per Spencer Krug (Wolf Parade, Sunset Rubdown, Swan Lake i Frog Eyes), Becky Foon (A Silver Mt. Zion) i Rachel Levine. Cello, piano, mandolina i acordió per a unes composicions que fluctuen entre Erik Satie, la música folklòrica de l’Est d’Europa i el post-rock.

LES GEORGES LENINGRAD
Àlbum: Sangue Puro. Tomlab, 2006.
Electro-punk, Siouxsie Sioux passada de voltes i dadaísme musical, per no dir, absoluta bogeria. Tres psicòpates sònics disposats a deixar-te sord abans d’hora i treure’t el cervell per les orelles. Meravellosos, divertits, cafres, FLÀNTÀSTICS!


GODSPEED YOU BLACK EMPEROR!
Àlbum: Yanqui U.X.O. Constellation, 2002
Tot i que no han confirmat la seva separació, GYBE! s’ho prenen amb calma i els seus nou membres continuen fent música en altres formacions. Grup referent en l’escena del post-rock americà, les seves peces instrumentals combinen la calma amb l’èxtasi elèctric i donen com a resultat una música estranyament tensa.


HANDSOME FURS
Àlbum: Plague Park. Sub Pop, 2007.
Aventura paral·lela de Dan Boeckner, guitarrista i cantant de Wolf Parade, i la seva dona Alexei Perry. L’àlbum de debut, Plague Park combina el rock amb l’electrònica lo-fi per crear una música crepuscular, estranya i melancòlica. Una prova que la decadència és bella.

ISLANDS
Àlbum: Return to the Sea. Equator, 2006. El seu segon disc, Arm’s Way. Anti, 2008, s’editarà el 20 de maig.
Darrerament trobem bastants grups en l’escena indie rock amb una clara influència de la psicodèlia i el pop més al·lucinat de Brian Wilson o The Beatles. És el cas d’ Islands, que inevitablement s’emparenten amb Arcade Fire, Sleepy Jackson, Flaming Lips o Vampire Weekend. I una curiositat: en temes com Rough Gem em recorden als… Antònia Font!


PLANTS AND ANIMALS
Àlbum: Parc Avenue. Secret City, 2008.
Més psicodèlia i folk espacial. Quin tipus de música pot fer, si no, un grup amb un nom tan ecològic? Piano, violí, la veu de Warren Spicer, divagacions sonores de més de 7 minuts…Perfectes per quan vols perdre’t als núvols.


STARS
Àlbum: In Our Bedroom After the War. Arts & Crafts, 2007.
Mirar un cel estrellat et fa pensar inevitablement en el passat, en allò que has perdut i no tornaràs a tenir. Emoció, nostàlgia, malenconia, substantius que descriuen la música d’aquesta banda de pop acurat que en ocasions té un regust a The Smiths, Deacon Blue o inclòs a Belle & Sebastian. Tres dels components del grup, Amy Millan, Torquil Campbell y Pat McGee formen part també del col·lectiu Broken Social Scene.


THE STILLS
Àlbum: Without Feathers. Vice, 2006.
Guitarres enamorades que creen atmosferes intenses, fosques, captivadores. The Stills tenen editats, fins ara, dos discos i han talonejat a grups com Interpol, amb qui comparteixen les influències de la new wave i el post-punk.


SUNSET RUBDOWN
Àlbum: Random Spirit Lover. Jagjaguwar, 2007.
Sunset Rubdown és un dels projectes paral·lels del prolífic Spencer Krug, líder de Wolf Parade. És amb aquesta banda, on sembla que Krug es deixa anar cap al folk-rock que adorna amb la seva veu, entre histriònica i desesperada. En l’últim disc que han tret fins ara, trobem detalls sonors procedents d’instruments com ara el glockenspiel i el vibràfon que, juntament amb les guitarres, contribueixen a crear unes atmosferes al·lucinades.

THEE SILVER MT ZION MEMORIAL ORCHESTRA AND TRA-LA-LA BAND
Àlbum: 13 Blues for Thirteen Moons. Constellation, 2008
Tres components del grup Godspeed You! Black Emperor van decidir crear, l’any 1999, aquest grup juntament amb d’altres músics. Un exemple més de banda-col·lectiu on tenen cabuda dos guitarres, dos violins, un cello, un contrabaix i una bateria. Cinc àlbums avalen la seva trajectòria que els situa entre el post-rock, el noise i la música minimalista.

WE ARE WOLVES
Àlbum: Total Magique. Dare to Care, 2007.
Col·legues dels Health i de les Gossip; amb això està tot dit, si més no perquè tots tres grups estan al bàndol dels bons. Però We Are Wolves són menys experimentals que els primers i més electro que les segones. Es mouen entre el so violent de l’industrial, l’electro-punk i el noise. Demolidors.


WOLF PARADE
Àlbum: Apologies to the Queen Mary. Sub Pop, 2005.
El 6 de juny podrem veure a Wolf Parade en concert a la Sala Apolo i, si el grup no ens defrauda, podrem comprar el dia 17 el seu segon disc, que portarà el títol de Kissing the Beehive. S’emparenten musicalment amb Arcade Fire, de fet el seu teclista i líder Spencer Krug ha prestat els seus serveis a la banda dels arxiconeguts canadencs. Krug també té altres projectes paral·lels amb Sunset Rubdown, Swan Lake, The Fifthy of Seven i Frog Eyes. Creativitat sense límits.

2 comentaris:

Les bibliothécaires musicaux ha dit...

Good music. Very interessing playlist. This helps discover new talented musicians. Nicolas (day after day I'm spamming your blog with my comments :-))

Miss Danger ha dit...

HI, Nicolas! Merci beaucoup pour ton missage, il m'a fait beaucoup d'illusion! A bientôt. :)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...