Info bàsica: Fred Frith, quasi 60 anys, mític guitarrista de Henry Cow (banda sorgida a Cambridge el 68, creadors d'un rock experimental avant-gardòs, que ara s'està reivindicant). Prestigiós professor de composició. Ha estrenat peces orquestrals, ballets, música per teatre, fins i tot amb l'Ensemble Modern. Multiïnstrumentista: guitarrista virtuós, baixista (a Naked City!!!), violinista. Ha tocat amb Brian Eno, The Residents, John Zorn... Més d'una quarentena d'àlbums en solitari, sense comptar els enregistrats amb Henry Cow o altres artistes...
En fí, Fred Frith tocava ahir dilluns, 14 d'abril. Amb una formació que es diu Cosa Brava. Són, a més d'ell, una violinista-cantant (Carla Kihlstedt, un àngel que ja ha col·laborat amb Tom Waits), una teclista-acordionista (l'històrica Zeena Parkins, que és l'arpista de, per exemple, Björk), un percussionista-cantant (Matthias Bossi), i un tècnic-manipulador de so. La sala, Becool, petita però adequada: capacitat per 200 persones i algunes cadires buides. Organitzava el concert Arco y Flecha, dels que algun dia se n'haurà d'ocupar l'AMPLI. Ja surten: allà està Fred, gran, amb la pinta d'avi catxondo que està pendent de la barbacoa i l'acudit, però amb la concentració d'un mestre oriental. L'estètica és un punt freak, despreocupada, lliure, fora de gèneres. La música busca la calma, les temperatures moderades. Al principi alternen peces més abstractes i arriscades, amb altres purament folk (amb melodies d'aire celta, jueu), i progressivament les dos facetes es van fonent. Conforme avança el concert es fa més difícil saber quan acaba una cançó i comença la següent, quan estem sentint folk armoniós i quan estem trepitjant terrenys poc conformistes de la sensibilitat. Fred Frith va passant de la guitarra al baix, canta com un tavernari extravagant, imposa uns ritmes trencats, imprevisibles, sobre patrons de cançons populars. Dada: el virtuós guitarrista de Henry Cow fa un concert de dos hores -amb dos bisos per aclamació- sense un solo de guitarra. Gràcies, em dic.
Ja de sortida, carrer Beethoven avall, m'envaeix una vaga melangia. Això de que sobre la dolçor del folk hi hagi una base dolorosa, i que sobre un patró convencional grimpi una melodia trencaorelles, m'agrada de manera inusual. Serà que aquesta música és més realista, més propera a la manera com transcorre la vida, del que aparenta?
L'endemà, avui, el defecte professional musictecari em porta a consultar el catàleg. Ai. Em prometo que aquest heroi de la quarta filera apareixerà en breu per les prestatgeries.
P.D.: No us perdeu aquest link, amb unes paraules del propi Frith sobre Cosa Brava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada