divendres, 11 d’abril de 2008

La discoteca d'AMPLI, II: El Columpio Asesino i The Fiery Furnaces

2on batch de recomanacions, de Magnum i el Director Wilkins. L'ha udita mai qualcuno?


1) El Columpio Asesino El columpio asesino (Astro Discos, 2003)


El Columpio Asesino és el grup fundat pels germans Álbaro i Raul Arizaleta, a mitjans dels 90 a Pamplona. Es van presentar al Festival Internacional de Benicàssim al 2001, després de guanyar alguns concursos amb les seves maquetes, i al 2003 van editar el seu primer disc: El columpio asesino (Astro Discos). Al 2006 publiquen el seu segon disc De mi sangre a tus cuchillas (Astro Discos). Ara, el proper 5 de maig es publica el seu 3r àlbum La Gallina. I el dia 10 es presentarà a la Sala Apolo de Barcelona.


Això que acabeu de llegir és la traducció abreujada de la noticia bibliogràfica que podeu trobar a http://www.myspace.com/elcolumpioasesino.

Aquest és el grup... i jo us vull parlar del seu primer cd que porta el seu mateix nom: El columpio asesino. Un disc de 45 minuts i 10 temes que s’alternen els més punks, agresius, alterats, amb els més suaus, onírics, emocionals, he llegit, por ahí. De fet, quan busques per internet les paraules que més es repeteixen a l’hora de descriure’l són: “inclasificables”, “dificilmente clasificable”, “estilo personal”, “compendio de pop, rock, punk y electónica”, “rock, punk mezclado con la electrónica y los sintetizadores “, “música punk, con electrónica” i per fi apareix la paraula “post-punk”, per si la trobàveu a faltar. Un disc de bateria, guitarra, teclats, trompeta (!!), sintetitzadors y veu. Les lletres, en castellà, anglès i euskera, simples i contundents, repetitives i crues.





Si no les entens, no t’amoïnis: no t’agobiïs pel què, però disfruta del com. Qui sap què estarà dient la noia que canta “Lehiotik” (Lehioaren barruan / amets itxitak / lehioaren barruan / naufrago gabiltza / lehioaren barruan / itotzen agüero / noiz agertuko zara / sortu dugun argiak / ez du berotzen / sotutako loreak / ez dira usaintzen / egindako eskaintzak / garestiak dira / noiz agertuko zara), tancada a dins d’un submarí, amb sonar i tot, sola i amb quilometres d’aigua al damunt. Qui ho sap i a qui li importa si quan la sento estic tan trist com ella?




Gairebé sempre m’acostuma a agradar només un cd de cada grup (excepte poques excepcions post-adolescents). M’agrada massa. I els següents que descobreixo em queden curts. Això em passa amb El Columpio Asesino. El primer és brutal. Em porta a llocs on no hi vull estar: molt amunt i molt endins. Per això vaig regalar el meu cd a un amic que viu a l’altra banda del mar: les drogues quan més lluny les tingui, millor.



Magnum


2) The Fiery Furnaces Widow City (Thrill Jockey Records, 2007)

3a planta de la biblio. Escolto una estranya i desconeguda música de fons. Dic: “Edu, ¿qué es?”. Diu: “The Fiery Furnaces, lo saco porque la peña se pone nervi”. Llavors veig la portada casolana, amb els títols de les cançons allà mateix i el cinturó de la noia a una alçada desconcertant. L’instint musictecari em diu que caigui en la temptació i me’l presto.


El disc és Widow City – Ciutat Vidua. A la platina marca 16 tracks i duració 59:13. Des de l’arrancada alguna cosa a l’hemisferi sensible es posa en alerta. Això no serà un disc més. Aquests són una panda de bojos amb una creativitat incontinguda, lliure, i sense possibilitats d’omplir estadis. Si fossin animals serien ornitorrincs, fets de pedaços graciosos. Si fossin un balneari seria impossible descansar.

Llavors busco info. The Fiery Furnaces – Els Forns Calents (?) - són dos germans, Eleanor i Matthew Friedberger, d’Illinois. Ell composa la música i les lletres, a més de tocar casi tots els instruments i produir el disc. Ella ho canta tot (recita, afina, es posa xerraire i/o amorosa i/o extrema). Des del 2003 cada any publiquen un cd, gest extraordinari si considerem a) cóm està el pati discogràfic, i b) el que ha de costar pensar, composar i enregistrar discos tan plens d’idees originals i complexes com aquest. A Youtube trobo un curiós vídeo promo sobre el procés de grabació de Widow City.

El disc es una batedora d’arranjaments, de melodies amb aquelles notes que fan mal però que ho canvien tot, i cada escolta revela matisos nous, sorollets secrets. Tradueixo les lletres i flipo. A través d’elles el disc resulta encara més surrealista. Llegiu si no la de Duplexes of the Dead, amb una escena que es va enredant i continua en altres temes. Aquests dos són una altra cosa, i potser no val la pena entrar en referències, que n’hi ha. El seu aire és seu i fa la olor pròpia dels Friedberger desmanegats.

Proposo l’escolta d’aquest Top 5:

-Tema 5. Clear Signal From Cairo. Entrada aliciaenelpaísdelsmòbils per qui no sàpiga de què va això.

-Tema 10. Uncle Charlie. Impensable, frenètic. Potser ningú més podria haver-lo ideat.

-Tema 12. Restorative Beer. El meu tema preferit: pop, bell i especial com una posta de sol verda o una bombolla amb forma de pingüí.

-Tema 14. Cabaret of the seven devils. La lletra va d’un tio que decideix que una taverna de mala mort és el seu cabaret miraculós. Em recorda coses que no he viscut (perquè “hace falta valor”).

-Tema 16. Widow City. La intro... quin valor! El tema llença unes idees que no colen com normals i se’n va abruptament com si s’hagués acabat la cinta.


“…en un momento como el presente en el que el concepto de orden público amenaza con saturar toda experiencia, no estaría de más preguntarse si existe otro modo de salvar nuestra vida que creando libertad, es decir, desorden.”(1) Es podrà escoltar Widow City com l’intent musical d’una cosa així? Què importa, entre tant passem una bona estona de música dislocada. Salut i ella!

Director Wilkins

(1) Morey, Miguel. Pequeñas doctrinas de la soledad. Pg. 248

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...