Dimarts 22 d’abril, 22.45h. Arribo a la sala Apolo amb mitja hora de retard al concert dels Fishbone, els amics i els preus prohibitius que ofereix el local per una cerveseta en got de plàstic, tenen la culpa. Pujo les escales sentint com la música fa bombejar el meu cor i els peus, depressa, depressa, que volen cap a l’epicentre del terratrèmol sonor que s’està produint.
Set negres en l’escenari, tocant, cantant, celebrant, botant, actuant, canviant d’instruments com de jaqueta i animant al públic a ballar, a botar, a riure, a cantar, a pujar a l’escenari, a celebrar aquella festa i festí de sons. El mestre de cerimònies, l’elàstic Angelo Moore, renascut híbrid George Otis Clinton Redding, fa de tot inclòs canviar de saxofons i tocar el theremin com un Déu fent sortir notes espacials amb només aixecar la mà. “La mà de Déu”, em deia un amic.
Funkadelics d’esperit, pallassos sense fronteres d’actitud però també punks-skatalítics i fills bastards de Jimmy Page, van demostrar que L.A. és la ciutat dels majares i dels bons treballadors musicals, una ciutat on la barreja impossible és el tret distintiu (recordeu que Jane’s Addiction i Red Hot Chilli Peppers també eren dels Lakers).
Fishbone is alive, continua amb una forma física envejable i amb els poders psíquics intactes. Per als què no conegueu la banda-trituradora del peix, vegeu el vídeo que segueix aquesta crítica. Quins herois de la quarta filera!, ja m’agradaria trobar per la nostra terra alguna banda de la primera que els arribés a la sola de les bambes.
FISHBONE. Everyday Sunshine.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada