dilluns, 17 de març de 2008

HEROIS DE LA QUARTA FILERA - 1

El començament d'aquesta sèrie és una mort a Manhattan.

Allà va morir, el passat 10 de març, Dennis Irwin. Sabia que estava malalt per la web de John Scofield, que consulto habitualment per saber en quin punt del mapa està tocant aquella nit el meu guitarrista favorit. La malaltia (no importa quina) l'impedia tocar i no tenia diners per pagar-se el tractament. El mateix dia 10 de març els seus amics havien organitzat un concert benèfic per ajudar-lo.


Dennis Irwin era un contrabaixista, d'aspecte ultraseriós, reconegut dintre dels músics de jazz de quarta filera sense àlbum propi. Jo el recordava dels discos amb Scofield, així que vaig apalancar-me al sofà a escoltar What we do, un disc espés i elàstic alhora (com si uns sords s'haguessin passat la vida estudiant música en relació a la seva pròpia intuició i, bruscament, recuperessin la oïda). Durant una hora vaig creure al·lucinadament que era l'única persona al món que estava escoltant allò. [El catàleg de la DIBA no registra aquest disc, ni a Irwin... i té un esgarrifós suplantador a http://www.dennisirwin.com/]


Dennis Irwin va nàixer el 51 a Birmingham. Al llarg dels seus 56 anys va acompanyar a una llista selecta de cantants de jazz (Tania Maria, Betty Carter...), va grabar uns discos inoblidables amb Scofield i Joe Lovano, va ser membre dels Jazz Messengers d'Art Blakey. Així va carretejar el seu moble per tot el món (el contrabaix és un trasto enorme, que fa vibrar tot el cos de l'intèrpret), de ciutat en ciutat, d'aeroport en aeroport, tocant l'instrument que té menys reconeixement auditiu. Aquí trobareu un videodoc guapo -l'únic que existeix- sobre la seva vida "coneguda".



Però avui, llegint El País a una fleca, he trobat un article necrològic que inclou una informació que el trasllada a la categoria d'HEROI DE LA QUARTA FILERA. Diu:

"Irwin, que mantenía una doble vida como instrumentista y cantante showman con el seudónimo de Hoot Gibson, participó en más de 500 álbumes interpretando jazz y música brasileña, su otra gran pasión."

Hoot Gibson? Cantant? El baixista més seriòs del món? Showman? Música brasilera? MÉS DE 500 ÀLBUMS?... Descobrir tota aquesta altra vida descomunal m'ha deixat bocabadat. Així que he buscat al google i un cop més, silenci: Hoot Gibson va ser un actor de western i un campió de rodeo (attenti a la foto). Hi ha una web que menciona, de passada, un tal Hoot Gibson and The White Owls. Cap rastre d'interès tampoc a http://www.allmusic.com/. L'article afegeix que també tocava el clarinet i el saxo, joder. Pot ser que 500 discos quedin esborrats per sempre?

Ah, quin sentit té el conjunt que formen Dennis Irwin, un geni del contrabaix i Hoot Gibson, un cantant brasiler amb una obra inabastable i introbable? La clau, si n'hi ha, es trobarà segurament més enllà de la música.


P.D.: Escric això mentre escolto Hand Jive, també d'Scofield, un dels discos de groove més estranys que es poden sentir. Tampoc està a la Xarxa. El tema 9, Whip The Mule, és una canya i DennisIrwinHootGibson fa caminar el seu armatoste amb un flow que despertaria a Lázaro sense intercessió divina.

P.D.2.: http://www.dennisirwin.org/ [és la web que es va habilitar els últims mesos per gestionar possibles ajudes econòmiques. Ni rastre de Hoot Gibson. Vertigen musictecari.]

2 comentaris:

Director Wilkins ha dit...

Al llibre "Cómo dárselas de experto en jazz" de Peter Gammond y Peter Clayton -aquest sí que està a la xarxa...-, s'explica perquè el jazz és la única música on hi ha solos de contrabaix. Ja que és un instrument tan gran, tots els contrabaixistes tenen cotxe (gran) i els saxofonistes, trompetes i guitarristes morts de gana del jazz l'aprofiten per desplaçar-se i, a canvi, li deixen fer algun solo al conductor.

Fonti ha dit...

Boníssim això dels solos. Ara ho entenc tot... Ha, ha! :-D

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...