Les AMPLI sessions van començar amb el Surrealisme Musical del DJ Wilkins i la hilarant selecció de Música i Humor de DJ Capatàs. DJ Fonti ens va convidar a creuar el Pont cap a Istanbul. Va començar la travessia amb una playlist d'spotify acompanyada d'una encertada selecció de vídeos en blanc i negre, però a mig camí el wi-fi va fallar i va acabar la seva sessió amb fons del Vapor Vell. I després em va tocar a mi, la Dra. Goldfoot.
Dra. Goldfoot vs. Jamaican Tunes and Brasilian Sounds
La meva sessió es deia així com a homenatge als títols psicotrònics de molts discos de dub, com per exemple Prince Jammy destroys the invaders o Scientist rids the world of evil curse of the vampires, encara que a la meva selecció, de dub només hi hagués una cançó. L'obertura de la playlist també la vaig triar per rendir tribut a tots els discos de reggae, dub i ska que s'inspiren en westerns: Clint Eastwood o The return of the Django de Lee Perry and the Upsetters, en serien dos exemples. Els diàlegs que s'escolten a la primera cançó, són samplers de la pel·lícula Blowing Wild. El que si que hi ha a la meva playlist és rocksteady i lovers rock.
El rocksteady va venir després de l'ska i va durar uns dos anys, de 1966 a 1968, l'any que sorgiria el reggae. El naixement del rocksteady va tenir lloc pel cansament de l'ska i la seva rígida estructura i per un estiu extremadament calorós que demanava un ritme més lent. El rocksteady estava fortament influït pel soul i va afavorir particularment els grups d'harmonies vocals.
El lovers rock, seria un estil que triomfaria de manera especial a Anglaterra durant els anys 70, dècada on predominava el roots reggae, on era un gènere bàsicament dominat per les dones. Un recopilatori excel·lent de lovers rock made in Uk és Harmony, Melody and Style. Lovers Rock in UK. 1975-1992.
A mitja playlist, canviava Jamaica pel Brasil. Tropicalia, samba-funk, psicodèlia i intèrprets més clàssics com Wilson Simonal o Ellis Regina, omplien els minuts finals de la meva sessió que acabava amb la declaració de Tom Zé de fer el que li dóna la gana amb la tradició. Mentre preparava la part del Brasil, em va sorprendre conèixer la influència que va tenir l'escriptor Paulo Coelho sobre músics com Gal Costa o Raul Seixas.
Dra. Goldfoot vs. Els Imponderables
Com que ens va fallar la connexió del wi-fi, al final no vaig fer servir la llista que havia preparat i vaig mig improvisar una sessió amb tres recopilatoris de Trojan que portava a la bossa, la compilació Black Rio 2 (Strut) i amb fons del la Biblioteca Vapor Vell. Les tres caixes de Trojan eren: Trojan Ska Box Set vol.1, Trojan Rocksteady i Trojan Club Reggae. Del Vapor Vell vaig utilitzar els recopilatoris Tropicália (Soul Jazz), Brazil 70 (Soul Jazz Records), Sound Dimension. Mojo Rocksteady Beat (Soul Jazz Records), The Congos. The Heart of the Congos i The best of Jimmy Cliff. Podeu escoltar aquesta sessió de la 1 a la 16 en aquesta llista de You Tube.
1.Funky - Sound Dimension
2.Jamaica Underground - Sound Dimension
3.Real Rock - Sound Dimension
4.In Cold Blood - Sound Dimension
5.Guns of Navarone - The Skatalites
6.Dr. Zivagho - Tommy Mc Cook and the Skatalites
7.Lynn Taitt and the Comets - Storm Warning
8.Beautiful and Dangerous - Desmond Dekker
9.Just Tell Me - Toots and the Maytals
10.My Conversation - The Uniques
11.Riding high on a windy day -The Paragons
12.Louie, Louie - Toots and the Maytals
13.Boom Skacka Lacka - Hopeton Lewis
14.The harder they come - Jimmy Cliff
15.Fisherman - The Congos
16.Star Trek - The Vulcans
17.Oi Gere - Watusi
18.Take it easy my brother Charlie - Jorge Ben
19.Jimmy rende-se - Tom Zé
20.Ando meio desligado - Os Mutantes
21.Quiero sambar meu bem - Tom Zé
Acabo amb una anècdota que il·lustra a la perfecció quina era la rivalitat que es vivia als soundsystems jamaicans, explicada en el llibre Bass Culture. When reggae was king de Lloyd Bradley, que ningú s'ha animat a traduir. A finals dels anys 50, el soundsystem de Sir Coxsone Dodd, Downbeat Ruler dominava les nits jamaicanes, gràcies als discos que Coxsone havia portat dels Estats Units. El tema estrella del Downbeat era Later for gator un instrumental de rhythm & blues, de Willis "Gatortail" Jackson. Per tal que ningú pogués copiar-li el disc, Coxsone Dodd va ratllar el nom de la galeta i va rebatejar la cançó com a Coxsone Hop. Durant set anys Coxsone va tenir en exclusiva aquest tema.
El màxim rival de Coxsone Dodd, era Duke Reid i el seu soundsystem Trojan. Per tal d'acabar amb la supremacia de Dodd als sound clashes, Duke Reid va sobornar un dels nois del soundsystem de Dodd perquè li digués el nom de la cançó. Un cop el va saber, Duke Reid va viatjar als Estats Units per aconseguir-la. Va començar a córrer el rumor que Duke Reid també tenia Coxsone hop. Prince Buster, que aleshores treballava per Coxsone Dodd, li va comunicar la notícia al seu cap i va anar a veure a Duke Reid i li va preguntar: "Duke, you 'ave it?"
"Duke was sitting there, carrying a big gun, and he hold up his hand full of rings and laugh really deep. He say "Him sen' yuh, eh? Him sen' yuh?" It was very tense, as all of Duke Reid's men were there. And they still dread me inna sense. So I ask Duke to put the tune on the sound that was playing out there and he just laugh again. So I ask him straight out what is the name of the tune. And Duke Reid said "later".
Més tard Prince Buster i Coxsone Dodd van anar als Jubilee Hall Gardens, on aquella nit hi havia el Trojan de Duke Reid. Quan van arribar els van rebre així: "When we come in, somebody get on the mic and say "Guess who's here? Buhk and Cosxone!" Prince Buster i Coxsone Dodd es van esperar al bar perquè volien saber si Duke Reid tenia realment la cançó. I "then as the clock struck midnight we hear "Baaap...bap da dap da dap, daaa da daap! And we see a bunch of them down from the dancehall coming up with green bush. I was at the counter with Coxsone, he have a glass in his hand, he drop it and just collapse, sliding down the bar (...). The psychological impact had knocked him out. Nobody never hit him. " Aquella nit, Duke Reid a més de Later for gator, va punxar set cançons més que fins aquell moment només tenia Sir Coxsone Dodd.
A la meva sessió no es va desmaiar ningú, però si que vaig sentir gent que taral·lejava el "tsk, tsk, tsk" de Guns of Navarone i el Shacka Lacka Boom de Hopeton Lewis. I em va fer il·lusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada