El poder de la música al cinema: Danny Elfman i Tim Burton

Amb aquest post reprenem la sèrie encetada amb astronòmica delicia aquí, i continuada en fase western aquí. Es tracta d'una sèrie que pretén mostrar alguns moments especials de la fusió de l'art musical amb el cinematogràfic.

En aquesta tercera entrega res no s'entendria sense que abans sonessin aquests impossibles hits de principis del 80, i comparegués el seu esbojarrat cantant i compositor.

Little girls:


Ain't this the life!:

Són Oingo Boingo, un dels millors grups del 80, amb una diferència més que subtil de creativitat musical, alegria i actitud freak amb la resta dels seus contemporanis pop. Exclosos Devo, clar. És un d'aquests grups que té el dubtós honor d'estar permanentment inclòs a la llista de "Millors grups desconeguts".

Gairebé ningú no ho sap, o no ho recorda, però ell, aquest ros explosiu, el creador de tota aquesta música vital i surrealista, és... DANNY ELFMAN! Gràcies a aquest home, tothom ha acabat cantant una de les sintonies més inspirades i originals de la televisió:

Què dir d'un home que ha aconseguit que tothom taral·lareji una melodia intrigant, amb una escala inusual. La immortalitat potser es construeix gràcies a coses com aquestes: dissoldre's com a individu, passant a l'anònima i quotidiania cultura popular.

Resulta ben difícil parlar de Danny Elfman (1953). Ja ho fa sobradament la wikipèdia i milers de blocs i bbdd... Per això val la pena acotar el camp de batalla i ser directes. La història va així:

Tim Burton era fan d'Oingo Boingo. Quan es va proposar rodar la seva segona pel·lícula a mitjans del 80, va oferir al seu ídol la possibiltat de portar la seva música al cinema. S'ha de ser intuïtiu i confiat. El resultat ha estat enlluernador: una dotzena de pel·lícules que no s'entenen sinó és gràcies al binomi Elfman-Burton. Attenti:

• La gran aventura de Pee-Wee (1985)
• Beetlejuice (Bitelchus) (1988)
• Batman (1989)
• Edward Scissorhands (1990)
• Batman Returns (Batman vuelve, Batman regresa) (1992)
• Mars Attacks! (1996)
• Sleepy Hollow (1999)
• El Planeta de los Simios (2001)
• Big Fish (2003)
• Charlie y la fábrica de chocolate (2005)
• Corpse Bride (2005)
• Alicia en el país de las maravillas (2010)

Aquest historial està ple de bellesa, i no cal comentar-lo. Només sentir-lo amb atenció i intimitat. Una humil espelma pot ajudar. Del que volem parlar aquí, per seguir amb aquesta sèrie, és d'Eduardo Manostijeras, del 1990.

El llenguatge del cinema no deixa d'estar ple de clitxés, de tòpics, de solucions narratives i estètiques estereotipades. És un fet que afecta també la seva música, pautada i limitada a les pràctiques pròpies de gènere: música dissonant per les escenes de por, saxo per l'erotisme, jazz-blues la novel·la negra, grans orquestres per les apoteosis, violins per l'amor... L'automatisme és tal que sovint la música passa a ser un mer complement, un ornament, les cortines.

Aquesta pel·lícula, esdevinguda un clàssic, té en la seva música un element realment diferent, especial. La relació de la música amb les escenes és absolutament vívida. S'arriben a generar uns ambients amb una personalitat sonora, insinuació estètica i significació tals que la música sembla contribuïr a la intel·ligència de la obra com un personatge o una peça narrativa més. La bellesa, la rara bellesa d'aquesta música, té una misteriosa simbiosi amb la pel·lícula. Són indiscernibles. necessàries l'una per l'altra. És impossible imaginar un Sol negre sense que la nostra impressió habitual del Sol canviï.

Paraules, paraules... Ja és hora de sentir. Imaginar-nos que som al cinema i comença la pel·lícula, i ens trobem la poderosa introducció, que ens aboca a una lànguida i fosca màgia.

Segueix aquesta escena esfereïdora:
-Hold me.
- I can't.

La sinistra innocència de la nana enmig de l'artesania creativa:

I sortim a la vida novament, feliços i irreals, amb l'inspiradíssim tema final:

-------------------

Amb un peu encara en l'últim acord, com sortint de la mateixa música, es va sentir la cavernosa veu del Doktor que viu a la dreta d'aquest bloc. Deia: "Intentar comprendre aquesta música serà en va... Comprendre-la significaria esgotar les seves possibilitats...". Un gat va travessar el laboratori. Un llapis va caure al terra de fusta. Després, el mutisme va tornar a ser total.

--------------------