divendres, 17 de juliol de 2009

La Discoteca d'AMPLI, XLI: The Jacksons

Fa poc ens ha deixat una de les icones de la música popular de les darreres dècades. Michael Jackson va començar la seva carrera a la Motown i potser es tractà de la darrera veritable estrella que Berry Gordy pogué esprémer amb totes les seves arts d'astut empresari. De dalt a baix. O quasi.

És públic que Jackson no tingué una infantesa normal i que el seu propi pare era el primer que s'excedia amb una crueltat molt poc paternal després de, per exemple, qualsevol actuació o assaig que jutgés poc lluït.

Al capdavall quasi tothom pensa i ha pensat al llarg de tots aquests anys que la biografia de Jackson era el compte enrere d'un desastre previsible. El cert és que els nivells d'idolatria i sobrevaloració als quals es va veure sotmès després dels seus excel·lents i megaexitosos primers discos en solitari sens dubte haguessin pogut trastornar qualsevol. I encara més algú com ell, que arrossegava la càrrega d'una infantesa perduda.

Però si ens centrem no en el personatge sinó en la seva prolífica discografia podem extreure discos tan fantàstics com els que acabo d'esmentar o, per exemple, Destiny dels Jacksons. 

Sota el nom de Jacksons hi havia els germans Jackson anteriorment coneguts com a Jackson 5 després de sortir de la Motown, com si diguéssim, per la porta falsa. El patriarca va creure que podia aconseguir un contracte millor per als seus fills i rellançar la seva carrera, que experimentava una etapa menys esplendorosa des de l'any 72, atès que Gordy rebutjava de pla que toquessin ells mateixos els instruments i les seves composicions en els discos i tampoc s'havia pres la molèstia d'actualitzar la seva imatge amb el pas dels anys. 

Aleshores Jackson pare signa un contracte molt favorable amb la CBS: mentre que Motown els havia estat pagant el seu habitual i misèrrim 2'8% de royalties, la CBS els pagaria el 20%. Però la Motown els va fer la punyeta no cedint el nom Jackson 5 i per això hagueren de passar a dir-se The Jacksons amb l'afegit del sisè germà, Randy, als teclats i la desafecció de Jermaine, que optà per no sortir de la Motown perquè estava casat amb una filla de Gordy. Motius polítics, en podríem dir... és curiós que Marvin Gaye també es casà amb una germana de Gordy...

Amb aquest nom enregistraren i publicaren 7 àlbums, entre els quals Destiny és potser el més destacat i exitós. Conté autèntics hits de les pistes de ball com Shake Your Body (Down to the Ground) o Blame It On The Boogie.

Destiny surt al carrer l'any 78 i Michael, que aleshores té només 20 anys, hi deixa anar aquesta frase esglaiadora: "There is no life for me at all / 'Cause I give myself at beck and call"

RIP Michael


 



2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt la teva reflexió sobre Michael Jackson.

La música que ens ha donat és meravellosa i intemporal, tan com la d'altres genis de la sensibilitat i la creació que han desaparegut molt abans del que hauriem volgut.

Em vull sumar a aquest petit tribut recollint aquesta proposta discogràfica per a que, el més aviat possible, formi part de les col·leccions musicals de la xarxa de biblioteques de les comarques barcelonines.

Merci Gambita :)

Josep Lluís

Director Wilkins ha dit...

El meu disc jacksonià preferit és "Off the wall". Sempre m'ha flipat que al mateix any (el 79) hi hagi dos àlbums històrics que es diuen "THE WALL" i "OFF THE WALL". Els dos semblen complementar-se, dialogar, polaritzar-se. L'un mostra el tancament mental per la suma d'opresions de l'educació, del poder i de l'ego; l'altre mostra la fugida d'aquesta presó mitjançant la vida funky i "just enjoy yourself". Curiós.

Gràcies, Mr. Gamby

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...