divendres, 29 d’agost de 2008

La Discoteca d'Ampli, XVIII: Isaac Hayes


Una altra llegenda que ens ha deixat fa ben poc: Isaac Hayes. Als 65 anys va ser trobat mort el passat diumenge 9 d'agost a casa seva víctima d'un atac de feridura.

Dir només alguna cosa d'Isaac Hayes és quasi com no dir res. Ha estat una de les figures centrals de la música afroamericana de tots els temps i la seva imatge i estètica de mascle dur però sensible ha estat també molt influent en modes i corrents posteriors com el hip hop i per als moviments socials en defensa dels drets civils en els temps del black power, sobre els quals Miss Danger va parlar una mica en el seu il·lustratiu post Negres i orgullosos: el rap polític del passat mes de juny.

Musicalment, Hayes és un dels noms més importants de la música soul com a intèrpret i compositor. La seva carrera va començar en el també mític segell Stax de Memphis, on s'han cuit alguns dels moments més determinants de la música negra. Juntament, és clar, amb Hitsville, la seu central i factoria de la Motown a Detroit.

A Memphis començà component música per a altres i mica en mica anà introduint el seu propi material sota el seu nom. De veu profunda i automàticament reconeixible, el seu primer èxit arribà el 1969 amb l'àlbum Hot Buttered Soul, una mostra de les seves capacitats com a orquestrador, considerat un dels seus millors àlbums i que trencà l'esquema de l'àlbum com a col·lecció de singles que havia regnat fins aleshores. Tan i tan trencador fou que arribà al número 1 de les llistes amb el tema By the Time I Get to Phoenix, una versió personalitzada d'un hit country que dura 18 minuts i amb un Hayes que fa un llarg monòleg precursor del rap. Una cosa així, avui dia, és impensable.

De fet, del disc que us volia parlar amb més profunditat era de Black Moses però... poca cosa més podem dir si no és que l'escolteu vosaltres mateixos i experimenteu el poder del soul. Perquè també podríem parlar del disc que potser l'ha fet més famós: la BSO de Shaft, un d'aquells temes que fins i tot la gosseta dels meus pares reconeixeria.

Si bé també és cert que en els darrers anys s'ha fet famós pel personatge del xef a la sèrie South Park que no pas per la seva música. L'any passat va haver de suspendre diverses actuacions per un atac de feridura sense conseqüències fatals. I ara el segon se'ns l'ha endut definitivament. RIP Isaac.


Gambita

1 comentari:

Jaume Vilarrubí ha dit...

Que gran que has estat Isaac!!!!!
Per sort hem queden els teus discos.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...